Píndoles contra la crisi



El debat del Parlament sobre la situació econòmica del país s’ha convertit en un pim-pam-pum de fira contra Zapatero. Zapatero actua com un pregoner de propostes, però cap del gust dels grups de l’oposició, i aquesta l’acusa fins i tot de copiar mesures que no són de collita pròpia. Zapatero proposa i promet el que en algun cas no depèn només d'ell (que paguin els altres, les Comunitats Autònomes, en el cas de la subvenció per a la compra d’automòbils, com si la compra de vehicles tipus Q3, per exemple, signifiqués una vàlida estratègia econòmica basada en el canvi de tecnologia energètica i en els preus assequibles que justifiqués prou destinar-hi diner públic...), i tots els grups tenen motius (més polítics que econòmics) per no estar-hi d’acord, però cap d’aquests motius tenen a veure amb la recerca objectiva de la millora de la situació econòmica . Tots estan preocupats, sobretot, de marcar paquet polític. Contra l’encaparrament que aquest batibull provoca, val més prendre distància, guanyar calma, i, si no hi ha més remei, empassar-se algunes píndoles que tampoc no solucionen res però que almenys temporalment aclareixen coses:

- Jeremy Rifkin, en una entrevista a FRC, Revista de debat polític, d’una manera un punt visionària, té el mèrit de relacionar la crisi financera amb la crisi energètica i mediambiental, i de presentar com a necessària una tercera revolució industrial que proporcioni una nova forma de gestió de l’energia de la terra, aprofitant que les noves tecnologies ja comporten un principi de distribució d’energia (cas de les possibilitats de les tècniques de comunicació i d’informació en constant desenvolupament), trencant les velles jerarquies de l’educació dels fills basades en la competitivitat i avançant molt més cap a la idea que cada un de nosaltres som companys dels altres (som animals socials).

- Paul Krugman avisa de la temeritat de destinar quantitats ingents de diner públic a canvi de res (Dinero a cambio de nada). Continuar remunerant els banquers engalipadors no només és indignant sinó també perillós. No es pot continuar en la situació d’excés de diner barat que ha inundat els mercats a rel de la crisi financera asiàtica de 1.997 i 1.998, quan aquests països van començar a protegir-se acumulant grans quantitats d’actius estrangers destinats en bona part a cobrir l’enorme dèficit comercial nordamericà ( “La venganza del exceso”).

- Timothy Garton Ash (“Hacia un nuevo capitalismo”), tot i reconèixer que existeixen en el món moltes més varietats de capitalisme de les que hi va haver de comunisme, també insisteix en què a més de l’estructuració dels sistemes ha de canviar el comportament dels éssers humans que ens ha portat aquestes complicacions, tenint en compte les contradiccions culturals del capitalisme, que per una banda crida als valors del treball, l’esforç, la disciplina, l’estalvi, propis de l’home productor, i per altra ens subjuga amb els plaers de viure al moment, de disfrutar, d’expansió individualista, propis de la faceta de l’home consumidor. En la mateixa línia, el director de l’Institut d’Estudis Borsaris, Álvaro Martínez Echevarría (“El valor de la crisis o la crisis de los valores”), posa l’èmfasi en la recuperació de la inquietud intel.lectual i el culte social als valors morals, mentre que Ulrich Beck (el teòric de la societat del risc) avisa del perill de la revolta de la desigualtat i denuncia la paradoxa que els Estats nació posin ara en pràctica un socialisme d’Estat només per a rics, recolzant la gran banca amb quantitats inconcebibles de milions que desapareixen absorbits per forats negres, després de dedicar-se durant dècades a mesurar els criteris de necessitat i de pobresa només amb els paradigmes estatals occidentals, amb oblit de bona part de la població mundial que viu sota l’amenaça de la fam.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9