Lectura de llavis

A l’última pel.lícula d’Almodóvar, “Los abrazos rotos”, hi ha un parell de seqüències que em van cridar especialment l’atenció. Es tracta de les escenes en què una especialista tradueix literalment a l’amant de Lena (Penélope) el que aquesta diu al director de cinema en la ficció (Mateo Blanco, interpretat per Lluís Homar) en situacions d’intimitat i privacitat, copsades per la càmera domèstica, i indiscreta, del fill del productor i amant . La traducció es fa seguint el moviment dels llavis de la protagonista, i el seu contingut queda apuntat en un quadern que l’especialista va omplint diligentment perquè quedi constància escrita del que desxifra, en una cambra tancada, sota la transparència grisosa de la llum del projector. El paral.lisme entre la comunicació originària del dos protagonistes filmats i l’atmosfera que es crea a la cambra on es produeix la lectura de llavis resulta patètic i desconcertant: tots els elements expressius originaris (les mirades, els gestos, el to de la veu, la cadència de les preguntes i les respostes, els silencis, les actituds recíproques de comunicació i escolta) queden reduïts a la caricatura verbal de la transposició d’uns continguts totalment estranys al context que els donava significat. El que es tradueix passa a ser un instrument de control i dominació de l’amant sobre la seva protegida. La lectura de llavis té el mateix efecte, fred i tècnicament irrefutable, que la descàrrega d’un programa informàtic al disc dur de l’ordinador. Un buidament d’informació amb fins utilitaris.

La metàfora venia servida i, fos quina fos la intenció d’Almodóvar a l’introduir aquestes imatges en el context de la pel.lícula (una pel.lícula, d’altra banda, irregular, amb personatges inconsistents i poc treballats), em resultava molt suggerent respecte de les limitacions de la comunicació en la nostra societat. La fredor de les comunicacions per mitjans tecnològics (telefonia, messenger, mail, face book, blogs...) ve a ser l’equivalent d’un exercici de lectura de llavis que prescindeix dels elements bàsics de la comunicació pròpiament humana, la proximitat, l’escalf, la mirada, els silencis, la modulació, el dubte, els interrogants, l’abraçada...L’extensió d’aquest tipus de comunicació en les relacions personals ens pot arribar a contaminar fins al punt de convertir-nos en mers especialistes en lectura de llavis: sé el que dius, però no m’interessa per què ho dius, ni com ho dius, ni m’interessa tampoc conèixer si tinc alguna cosa per compartir amb tu, perquè només busco el que em serveix: disposar d’informació per dominar les situacions en què em trobi. Així arribarem a ser millors lectors (de llavis), però pitjors interlocutors, cada vegada menys dia-logants.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació