Lectura de llavis

A l’última pel.lícula d’Almodóvar, “Los abrazos rotos”, hi ha un parell de seqüències que em van cridar especialment l’atenció. Es tracta de les escenes en què una especialista tradueix literalment a l’amant de Lena (Penélope) el que aquesta diu al director de cinema en la ficció (Mateo Blanco, interpretat per Lluís Homar) en situacions d’intimitat i privacitat, copsades per la càmera domèstica, i indiscreta, del fill del productor i amant . La traducció es fa seguint el moviment dels llavis de la protagonista, i el seu contingut queda apuntat en un quadern que l’especialista va omplint diligentment perquè quedi constància escrita del que desxifra, en una cambra tancada, sota la transparència grisosa de la llum del projector. El paral.lisme entre la comunicació originària del dos protagonistes filmats i l’atmosfera que es crea a la cambra on es produeix la lectura de llavis resulta patètic i desconcertant: tots els elements expressius originaris (les mirades, els gestos, el to de la veu, la cadència de les preguntes i les respostes, els silencis, les actituds recíproques de comunicació i escolta) queden reduïts a la caricatura verbal de la transposició d’uns continguts totalment estranys al context que els donava significat. El que es tradueix passa a ser un instrument de control i dominació de l’amant sobre la seva protegida. La lectura de llavis té el mateix efecte, fred i tècnicament irrefutable, que la descàrrega d’un programa informàtic al disc dur de l’ordinador. Un buidament d’informació amb fins utilitaris.

La metàfora venia servida i, fos quina fos la intenció d’Almodóvar a l’introduir aquestes imatges en el context de la pel.lícula (una pel.lícula, d’altra banda, irregular, amb personatges inconsistents i poc treballats), em resultava molt suggerent respecte de les limitacions de la comunicació en la nostra societat. La fredor de les comunicacions per mitjans tecnològics (telefonia, messenger, mail, face book, blogs...) ve a ser l’equivalent d’un exercici de lectura de llavis que prescindeix dels elements bàsics de la comunicació pròpiament humana, la proximitat, l’escalf, la mirada, els silencis, la modulació, el dubte, els interrogants, l’abraçada...L’extensió d’aquest tipus de comunicació en les relacions personals ens pot arribar a contaminar fins al punt de convertir-nos en mers especialistes en lectura de llavis: sé el que dius, però no m’interessa per què ho dius, ni com ho dius, ni m’interessa tampoc conèixer si tinc alguna cosa per compartir amb tu, perquè només busco el que em serveix: disposar d’informació per dominar les situacions en què em trobi. Així arribarem a ser millors lectors (de llavis), però pitjors interlocutors, cada vegada menys dia-logants.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9