El malestar en la cultura catalana




Summament il.lustrat i provocador resulta l’assaig de Josep-Anton Fernàndez, “El malestar en la cultura catalana” (Biblioteca Universal Empúries 2008). Sobre la base de criticar sense commiseració la normalització cultural endegada pels governs de CiU després de la Restauració Monàrquica (sic), durant els anys vuitanta i noranta, analitza amb consistents arguments de teoria i crítica sòcioculturals la triple condició postmoderna de la cultura catalana actual que es mou sobre aquests tres eixos: la tendència general a convertir la cultura en una mercaderia, l’esforç d’haver de redefinir la tensió entre alta cultura i cultura de masses, i la fragmentació de les categories identitàries que la sustentaven. L’intent de normalització, en tant que discurs cultural del nacionalisme català contemporani per fer hegemònica la cultura catalana al territori que considera propi, ha fracassat, segons J. A. Fernàndez, perquè és incapaç de fer front als reptes de la postmodernitat cultural en no disposar dels elements socials, polítics, econòmics, normatius i simbòlics, propis d’un Estat, per superar l’estat de dominació a què està sotmès per l’hegemonia de la cultura espanyola. Fernàndez, seguint Pierre Bourdieu, situa l’atzucac de la cultura catalana al si de l’acceptació interioritzada d’aquesta dominació com un fet natural: “L’ordre simbòlic en què es fonamenta un estat de dominació es basa en la complicitat objectiva dels dominats, en unes estructures cognitives i uns principis de percepció compartides per dominants i dominats, que han esdevingut inconscients i que condueixen al coneixement i al reconeixement de la legitimitat dels dominants i dels seu capital simbòlic, gràcies a la producció d’una creença que no s’ha de considerar un acte de consciència sinó com una adhesió immediata a uns principis de valoració que han estat internalitzats per uns i altres” (p. 225).

D’aquest pou, ve a dir Fernàndez, només se’n pot sortir travessant la fantasia de la normalització per emprendre el camí de la subversió simbòlica, la de la crítica constant que eviti la reproducció dels criteris culturals dominants, la del recurs a la traducció-expressió de la nostra singularitat sense l’estigma de la particularitat. Les conclusions de l’assaig reflecteixen la dialèctica entre la fatalitat de la dominació i la necessitat de tornar a l’existència de la cultura catalana (“els catalans som però no existim, i tanmateix, com diu Slavoj Zizek, el contrari de l’existència no és la no-existència sinó la insistència”): “Siguem radicalment optimistes: nosaltres i la nostra cultura no ens podem morir, ni ens poden matar, perquè ja estem morts. D’aquí la necessitat d’insistir i creure en la nostra existència” (p.370)

Un dubte se’m planteja al final de la pacient i laboriosa lectura d’aquest brillant assaig: el discurs de J. A. Fernàndez, que retorna una i altra vegada a la necessitat de superar la crisi identitària, no acaba també sent un discurs bàsicament essencialista de la cultura? Com recorda Seyla Benhabib a “Las reivindicaciones de la cultura” (Katz Editores 2006), en el dicurs dels romàntics alemanys, com J.G. Herder, Kultur representa els valors, significats, signes lingüístics i símbols compartits per un poble en si mateix considerat una entitat unificada i homogènia, es refereix a formes d’expressió a través de les quals s’expressa l’esperit d’un poble, diferenciat dels altres. Molt d’aquest essencialisme comunitarista batega en les pàgines de J. A. Fernàndez. Com, si no, s’explica l’afany per tornar a l’existència cultural des de la pròpia essència ? Des del punt de vista del constructivisme sociològic de S. Benhabib la cultura és una constant creació, recreació i negociació de fronteres imaginàries entre “nosaltres” i “els altres”. “L’altre” sempre està també dins nostre, és u amb nosaltres. En la perspectiva de la cultura catalana com ineludiblement sotmesa a la dominació de la cultura espanyola, el treball de subversió simbòlica que proposa Fernàndez no acabaria produint una espècie de víctima regeneradora de les seves pròpies limitacions ?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?