Emmaús

Caravaggio : El sopar d'Emmaús

Llegint Sant Lluc

Ets l’únic foraster que no saps què ha passat aquests dies ?
Com un estrany et tracto , com un ignorant, que no sé d’on véns
ni quin destí ingrat t’ha portat a creuar-te’m pel camí.
Nosaltres bé esperàvem que ens deslliuraria,
però ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses.
No parlo només per mi, perquè érem molts els que hi teníem posada l’esperança,

però altra vegada ha prevalgut el designi
dels magistrats i els sacerdots que el van condemnar a mort
i el van crucificar ja fa tres dies.

Alguns de nosaltres han anat al sepulcre,
però a ell no l’han vist pas.
Diguin el que diguin les nostres dones,
que han vingut assegurant que ell vivia,
no hi ha res que ens faci pensar
que hagi pogut sortir-se’n de la mort.

Resta amb nosaltres que es fa fosc
i el dia ja ha començat a declinar.
No sé qui ets i no m’importa,
però, si vols, queda’t i se’t farà més suportable,
com a nosaltres,
la tristesa d’aquestes hores de buidor.

Posat amb ells a taula, prengué el pa,
el partí i els el donà.
Prendre, partir i donar:
tres gestos que enceten el miracle.

Llavors se’ls obriren els ulls i el reconegueren.
Tres dies de patiment, de ceguesa,
i de nou la llum.
És ara , amb aquesta presència,
que veig que podia caminar confiat
per la foscor.

I ell els desaparegué de la vista.I es digueren entre ells:
no estava el nostre cor que cremava quan ell parlava pel camí?
Tant em fa no tenir la certesa del que ara veig i toco,
del que m’alegra o m’entristeix.
Al final veuré el clar traçat de totes les passes pel camí.