De cap al forat. Maièutica per anar per casa.

Davant l'enrenou que tenim armat, podríem tancar els ulls i tapar-nos el nas i les orelles tot esperant que escampés el temporal. Però em sembla més atinada l'actidud d'enfrontar-s'hi amb una intenció vagament socràtica, de preguntar-se per recuperar alguna racionalitat. Al cap i a la fi, tota pregunta inclou una precomprensió del que es proposa, i és en el camp dels interrogants on es poden trobar més punts en comú. Aquí en van alguns, i en podrien ser molts més, tots entrellaçats. Les respostes potser són el de menys..., n'hi poden haver de molts colors.

Havia d'haver dimitit el conseller Nadal ?.-

Sense culpa també hi ha responsabilitat, i a vegades és convenient assumir-la. Si pleguen el president de GISA i el Director General de ports i transports (el primer perquè és responsable de la coordinació de les obres, i el segon perquè és qui n'autoritza la legalització en condicions poc normals ja que s'havien modificat sense projecte), també podia haver-ho fet el conseller d'Obres Públiques que es troba al centre de màxima responsabilitat. La seva dimissió no hauria estat percebuda per l'opinió ni com un demèrit ni com un càstig, ben al contrari, com un acte de dignitat política, de part d'un conseller que ha demostrat sobradament la seva vàlua. La dimissió, segurament, hauria evitat tot l'enrenou posterior.

El President Maragall havia de referir-se al 3% ?

El van escalfar bastant, i fins el van maltractar (fins a límits impensables en èpoques de Pujol). L'oposició ( CiU) va reaccionar enrabiotada davant el plantejament del debat, sobretot per les al-lusions al govern anterior, i va trobar el moment d'acorralar-lo. Però el President no podia tenir la reacció que va tenir. Era suficient esmentar el resultat de l'Auditoria de la Gestió dels Governs de CiU i mostrar-ne els punts febles, que són molts i molt oberts. Maragall va sucumbir a la temptació de voler estar, com sempre, per sobre de qualsevol opinió donant la seva, de tan acostumat que està, com el rei Midas, a convertir en or i pluja d'estrelles tot el que toca ; aquesta vegada, però, la bengala li va explotar a la cara.

En Mas havia d'amenaçar amb trencar amb tota mena de col-laboració amb el Govern?

Una altra fugida d'estudi. En tenia prou amb reptar al President perquè provés el que deia, emplaçant-lo als resultats que se'n derivessin.Tenir la pell tan fina, i creure´s el guanyador moral des de les eleccions (no ha parat de proclamar-ho), el van precipitar a deixar-se a si mateix fora de joc. I hi va quedar més quan va acceptar l'última explicació de Maragall (amb nova patinada), sense veure que acabava de protagonitzar un xantatge en tota regla: per més que després ho ha volgut corregir, el directe va donar ben bé aquesta impressió.

Maragall portava la munició preparada i tenia pensat d'antuvi parlar del 3% ? I si ho havia pensat, n'havia ponderat les conseqüències ?

Probablement no ho portava pensat, i si ho havia decidit no ho va comentar amb ningú ni n'havia mesurat les conseqüències. Tot i que la peculiar manera de fer d'en Maragall el porta a escrutar les possibilitats del bon temps disparant contra el temporal. Aquesta vegada el tret li hauria sortit per la culata. Amb cert sarcasme, i apuntant maliciosament a una simple hipòtesi especulativa, en Joan B.Culla expressa avui al diari, al final del seu article a El País, que fa unes setmanes tots els problemes venien d'una evident falta de sintonia entre el PSC i el PSOE sobre el nou Estatut, que amençava de ruptura sobre aquest punt, de desfeta del Tripartit i de deixar en minoria el Govern de Zapatero ; ara, en canvi, aquest problema s'hauria resolt, i l'Estatut quedaria definitivament aparcat sota el pretext de la lluita contra la corrupció. El President Maragall, immediatament després de l'enrenou, sí que va afirmar que veia una actitud de tancament del PSOE davant el nou Estatut, però es fa difícil de creure que ho volgués engegar tot a rodar...

L'explosió dialèctica al Parlament és l'efecte de la tensió acumulada durant tot el temps que portem de Legislatura ?

Així ho crec. CiU, i tot el seu entorn social i mediàtic, no ha deixat de presentar el President Maragall com un usurpador durant aquests catorze mesos. Dins el Tripartit hi ha moltes corredisses (a més de les fugides clandestines de Carod) per ocupar els millors centres de control i de poder en el Govern. Hi ha excel-lents consellers, de tots el partits, però la feina en equip deu ser molt difícil, i els prejudicis abundants. Fa molt mal aquesta impressió que a vegades donen d'estar tan preocupats per mantenir i millorar les seves quotes electorals, més que no pas per aprofitar el temps de govern i donar raons perquè la gent vegi de veritat que els resultats es van produint (alguna cosa hi ha : llei de barris, escoles bressol, plans de vivendes ..., però encara és poca). En aquest context, l'expectativa creada sobre un nou Estatut potser ha estat excessiva, i la lluita per protagonitzar-ne la presentació, acarnissada. Més d'un pot pensar que val més abandonar si no pot arribar el primer a la meta. I aquest abandonament, és clar, s'ha de fer amb tot el soroll que es pugui. I de soroll, n'hi ha !

Les eleccions anticipades arreglarien el panorama?

Serien l'evidència del fracàs del Tripartit (després de molt poc temps de rodatge), i això és el que persegueix l'oposició, aquí i a Madrid (i també una part del PSOE ?). L'electorat es mouria entre l'escepticisme i la fatiga, i l'abstenció en seria la conseqüència. I els resultats potser tampoc aclaririen res.

Maragall té futur com a President ?

Si no el té se l'ha de buscar, si no vol acabar la seva brillant carrera política de la pitjor manera possible : d'èxit en èxit fins al desastre final, com deia un il-lustre antecessor a Madrid.

Mas té futur com a líder de Convergència i com a presidenciable ?

Ara com ara, gasta molta adrenalina. No sé si el gruix social de Convergència l'entén massa. Si arribés a ser President després del que ha passat, no ho tindria pas més fàcil que en Maragall ara.

És l´hora d'un canvi de lideratge ? L'hora dels Montilla a Catalunya, dels Duran ...?

Potser seria la prova del nou per Catalunya, la confirmació que s'ha superat definitivament aquell estat natural de coses que Josep Ramoneda denunciava en el seu article d'ahir atribuint-lo als governs de Pujol.

I Carod ?

Encara ha de trobar el seu lloc. I donar mostres de què es creu realment aquell discurs que va fer servir per justificar el Tripartit : el nacionalisme ha de buscar la transversalitat social, i la classe política s'ha de renovar amb persones fresques i netes, de totes les extraccions, desvinculades de les perpètues relacions familiars barcelonines... I superar aquesta sensació d'oportunisme innat que el caracteritza.

Té futur el Tripartit ?

Tal com està funcionant, no. Tot i que no vol dir que no pugui acabar la legislatura, amb penes i treballs. De moment, l'experiència no s'aprofita prou.

Pot portar a algun lloc la querella presentada per CiU contra el President ?

Ni s´hi veu el subjecte passiu (en termes estrictament judicials, no ho pot ser un Partit ni un govern que ja no existeix), ni el Jutjat pot entrar a considerar la intencionalitat netament política de les afirmacions de qualsevol parlamentari en seu parlamentària, ni l'expressió té densitat i pes per entendre que es volia injuriar o calumniar. Conclusió : pur exercici de propaganda i d'hipocresia. I que vagin en compte, que la Fiscalia no demani la suspensió de qualsevol diligència mentre investigui pel seu cantó la real existència de les comissions fraudulentes, que algú s´hi podia veure abocat. Només faltaria que sortissin alguns contratistes amb prou p. com els subornats del cas Estivill-Piqué Vidal ( que també era un secret clamorós). Amb aquesta querella es sobrepassen els límits de l'acció política. En Pujol va tenir una querella, però l'hi va posar el Fiscal per assumptes extrapolítics. Aquesta atempta directament des d'un partit polític contra la mateixa Institució de la Presidència de la Generalitat. Un altre disbarat.

Què busca en Piquè amb la moció de censura ?

Presentar-se com el més honrat, evidentment (ell, el d'Ercros...). També va massa enllà : es veurà molt que l'escenari li ve gros ; la gent entendrà que fa un sainet quan ell vol protagontizar una tragèdia.

En Maragall ha de disculpar-se en els termes que exigeix CiU ?

Després de presentada la querella, seria humiliar-se encara més del que s'ha humiliat ell mateix, quasi agenollar-se. Un President no ho pot fer això, pel prestigi de la Institució que representa. De moment, en la declaració institucional que acaba de fer a TV, ha optat (penso que amb bon criteri) per recuperar la confiança de la gent, al marge del rifirrafe dels partits, per presentar-se com un adalil de la transparència. Una altra cosa és que ho aconsegueixi. Les eleccions li passaran comptes.

En Pujol havia d'intervenir acusant el President de fracturar el País ?

No, perquè el País no es fractura, ni el País és en Pujol, encara que ell s´ho cregui. Costa d'acceptar aquesta rauxa pujoliana després del seny que ha volgut mostrar durant tants anys. Serà potser que, enretirat com diu, té més temps per estar amb la Marta que no para de dir-li "mira quina gent ens ha entrat a casa, Jordi, fes-los fora que em fan por ..."?

El President del Parlament havia d'intervenir demanant, indirectament, a en Maragall que fes autocrítica pública ?

Tampoc. El President del Parlament no és el pare carbasser de la Institució, ni les seves facultats el poden portar a considerar-se per sobre del Parlament mateix, ni a criticar, fora del Parlament, cap de les intervencions fetes a dintre, i encara menys les del President de la Generalitat, perquè dóna peu a veure-hi una pugna entre les màximes Institucions del País. El bo d'en Benach és va creure el que va dir, o va ser més aviat una lectura al dictat de l'oportunisme d'en Carod ?

I el Carmel ?

Allà dalt de la muntanya... Però de moment sembla que s'encaren les solucions. De la melancolia i dels perjudicis morals s'ha passat a la pluja de milions d'Euros per tapar-los. Sincerament, mai el dany moral havia estat tan ben tractat en aquest País. Veurem si crea precedents a l'Administració, que paguem entre tots . No els crearà als Jutjats , que són els que condemnen a les Asseguradores a pagar. Després de tapar el forat s'havien de tapar els ànims exaltats. Però ja se sap, quan es tapa un forat se n'obre un altre.

Els Mitjans de Comunicació ?

Ui, això seria un altre post...