Donar i prendre la vida

El cas de Terri Schiavo em planteja una colla de qüestions.Una noia de 41 anys, que en fa quinze que té paralitzat el còrtex cerebral però no el tronc cerebral; que es troba per tant en estat vegetatiu (no en coma pròpiament, segons sembla); que només realitza actes reflexos que fàcilment es poden interpretar com actes de resposta a algun estímul extern; que manté aquest estat vegetatiu gràcies a una sonda gàstrica d’alimentació, però que (sembla) no necessita cap sonda de respiració; que donada la seva joventut, i ben segur les seves ganes de viure (sembla també que el seu estat fou degut a un desequilibri de potasi durant una dieta d’aprimament), no havia deixat per escrit cap "testament vital", com aquí el coneixem. El seu marit, com a representant legal, assegura que li havia dit que no voldria continuar vivint artificialment en una situació com aquesta, i li han donat la raó totes les instàncies judicials, les ordinàries i les federals, aquestes últimes posades a disposició dels pares (contraris a la voluntat del marit), en una resolució insòlita (pel tema, el propòsit i la rapidesa) del Congrés i el Senat dels EEUU. L’acompliment de la resolució significa la desconnexió de la sonda gàstrica d’alimentació i, per tant, la mort per inanició que, per evitar que comporti una agonia dolorosa, caldrà acompanyar amb sedants.

Una altra vegada la qüestió de l’eutanàsia amb tota la seva cruesa.Em mereixen tot el respecte tant la posició del marit com la dels pares, i la germana, perquè expressen sentiments espontanis i autèntics, fruit d’una relació vital constant amb Terri: els pares li van donar la vida, i deuen sentir com un deure quasi biològic l’obligació de continuar-la tenint i preservant encara que sigui en aquest estat, assumint una esperança, que en el fons saben inútil, de recuperació; el marit ha conviscut i ha disfrutat amb ella, i segurament ha madurat amb ella, més enllà dels condicionants purament biològics, com una realitat i com un projecte que es va frustrar. En definitiva, les dues posicions expressen una relació honesta amb el fet de viure. Potser es podrien trobar en el punt de considerar el que realment és millor per a Terri, no per a ells, en aquesta cruïlla: si continuar en estat vegetatiu (que ja no és viure) o fer el trànsit cap a una altra cosa ( que per als pares, creients, ha de ser un pas a la transcendència).

En canvi, no em mereixen cap respecte les posicions mediatitzades, interessades ideològicament, fonamentalistes o superprogres, que s’aprofiten de situacions com aquesta per defensar l’obligació de mantenir la vida, en qualsevol condició, o el dret de posar-hi fi sense tenir en compte totes les condicions. L’acte de morir és el suprem acte de la vida. El dret a morir dignament no es pot entendre sinó com una derivació del dret a viure dignament, arrelat inexorablement a la voluntat personal de cadascú.

A la pel-lícula "A million dollar baby" Clint Eastwood fa dir a la seva pupil-la , ja en situació terminal, més o menys aquestes paraules: "Ja tinc tot el que volia aconseguir de la vida; sento que m´ho estant prenent, que m’estant robant el que he viscut, mantenint-me en aquesta situació". És a dir, morir per preservar lliurement la plenitud de vida personal. Exactament això.