Donar i prendre la vida


El cas de Terri Schiavo em planteja una colla de qüestions.Una noia de 41 anys, que en fa quinze que té paralitzat el còrtex cerebral però no el tronc cerebral; que es troba per tant en estat vegetatiu (no en coma pròpiament, segons sembla); que només realitza actes reflexos que fàcilment es poden interpretar com actes de resposta a algun estímul extern; que manté aquest estat vegetatiu gràcies a una sonda gàstrica d’alimentació, però que (sembla) no necessita cap sonda de respiració; que donada la seva joventut, i ben segur les seves ganes de viure (sembla també que el seu estat fou degut a un desequilibri de potasi durant una dieta d’aprimament), no havia deixat per escrit cap "testament vital", com aquí el coneixem. El seu marit, com a representant legal, assegura que li havia dit que no voldria continuar vivint artificialment en una situació com aquesta, i li han donat la raó totes les instàncies judicials, les ordinàries i les federals, aquestes últimes posades a disposició dels pares (contraris a la voluntat del marit), en una resolució insòlita (pel tema, el propòsit i la rapidesa) del Congrés i el Senat dels EEUU. L’acompliment de la resolució significa la desconnexió de la sonda gàstrica d’alimentació i, per tant, la mort per inanició que, per evitar que comporti una agonia dolorosa, caldrà acompanyar amb sedants.
Una altra vegada la qüestió de l’eutanàsia amb tota la seva cruesa.Em mereixen tot el respecte tant la posició del marit com la dels pares, i la germana, perquè expressen sentiments espontanis i autèntics, fruit d’una relació vital constant amb Terri: els pares li van donar la vida, i deuen sentir com un deure quasi biològic l’obligació de continuar-la tenint i preservant encara que sigui en aquest estat, assumint una esperança, que en el fons saben inútil, de recuperació; el marit ha conviscut i ha disfrutat amb ella, i segurament ha madurat amb ella, més enllà dels condicionants purament biològics, com una realitat i com un projecte que es va frustrar. En definitiva, les dues posicions expressen una relació honesta amb el fet de viure. Potser es podrien trobar en el punt de considerar el que realment és millor per a Terri, no per a ells, en aquesta cruïlla: si continuar en estat vegetatiu (que ja no és viure) o fer el trànsit cap a una altra cosa ( que per als pares, creients, ha de ser un pas a la transcendència).

En canvi, no em mereixen cap respecte les posicions mediatitzades, interessades ideològicament, fonamentalistes o superprogres, que s’aprofiten de situacions com aquesta per defensar l’obligació de mantenir la vida, en qualsevol condició, o el dret de posar-hi fi sense tenir en compte totes les condicions. L’acte de morir és el suprem acte de la vida. El dret a morir dignament no es pot entendre sinó com una derivació del dret a viure dignament, arrelat inexorablement a la voluntat personal de cadascú.

A la pel-lícula "A million dollar baby" Clint Eastwood fa dir a la seva pupil-la , ja en situació terminal, més o menys aquestes paraules: "Ja tinc tot el que volia aconseguir de la vida; sento que m´ho estant prenent, que m’estant robant el que he viscut, mantenint-me en aquesta situació". És a dir, morir per preservar lliurement la plenitud de vida personal. Exactament això.

Comentaris

Ramon Bassas ha dit…
Crec que tens força raó. L'únic que em reté respecte a aquest tema, són algunes preguntes (no en aquest cas, sinó en general). Per exemple, es donen prou condicions per prendre una decissió lliure? No val la pena, també, de reivindicar el dret de viure quan no ets "útil" per a res o per ningú? La vida humana ho és mentre hi ha consciència, o va més enllà (més ençà) d'ella? Sabem viure amb el sofriment?...
Respecte a "Million Dollar Baby", el que més m'impressiona és com l'euanàsia esdevé un acte d'amor, segurament contra les conviccions i evidentment contra la Llei. Estimar, i que t'estimin, segurament és això. I en els seus límits, si hi són, hi ha les nostres preguntes. En el cas del personatge d'Eastwood, també els sofriments.
cinto amat ha dit…
Efectivament, por resultar molt difícil esbrinar quina ha estat la decisió lliure d'una persona en vista a aquestes condicions que es poden preveure en un testament vital,perquè la decisió pot modificar-se una vegada i una altra... I al final pot ser que l'hagi d'interpretar un altre, que ja no siguis tu mateix.
Em sembla que cal reivindicar, per damunt de tot, el dret a viure quan jo no s'és útil, i també quan un es transforma en una càrrega per a si mateix i per als altres. De manera que en un testament vital s'hi podria incloure aquesta fòrmula: " Estimeu-me, assumiu la meva càrrega i preserveu la meva vida fins a l'últim alè de la meva consciència". En la gratuïtat i la dependència hi ha el sentit de totes les coses.
Em sembla que, almenys per a un mateix, la vida humana té el límit de la consciència, del percebre's vivint, disfrutant o patint. Fora d'aquests límits la vida passa a ser, per als altres, el testimoni d'una abscència.
Ramon Bassas ha dit…
En fi, és una cosa molt de cadascú, òbviament, però crec que hi ha un substrat atàvic dels éssers humans, diguem-ne pre-conscient, el llenguatge del qual encara perdura: especialment el que prové del tacte. En els casos dels malalts d'Alzheimer, per exemple, esdevé un dels fluxes, potser l'únic, capaç de produir la comunicació (de les emocions, dels sentiments) entre dues persones. Aquest fet, la pròpia situació de la infantesa on encara no podem dir que s'hagi adoptat una actitud concient, i una certa creença en la transcendència de l'ésser humà, em fan pensar que la seva raó de ser va molt més enllà de la consciència.
________

BIBLIOGRAFIA: Sebastià Serrano, "Comprendre la Comunicació" (2000), Ed. Proa, Barcelona.
cinto amat ha dit…
Tens raó. Potser m'hauria d'haver explicat millor.Quan em refereixo al nivell de consciència vull dir a la capacitat de percepció, previ evidentment a la representació però que la possibilita, i en aquest sentit "preconscient", si es vol dir així. Un malalt d'Alzheimer té naturalment aquesta capacitat de percepció, i també de representació conscient (diferent de l'altra gent), com els infants, que no cal dir que tenen la capacitat perceptiva i de representació simbòlica i conceptual en ple desenvolupament. Res d'això passa, em sembla, en el nivell vegetatiu de pèrdua total de la capacitat de percepció i de resposta. No diria mai que un malalt d'alzheimer ha perdut el nivell de consciència, o que un infant encara no el té.
És veritat que en aquestes coses cal filar molt prim i definir els conceptes. Gràcies.

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat