SÍ A LA CONSTITUCIÓ D'EUROPA (i 2). Les raons d'Europa

Després de la Segona Guerra Mundal Europa va començar a tenir raó quan del Congrés de la Haya de 1948 en va sortir la proposta del Consell d’Europa, i quan en la Declaració de 9 de maig de 1950 Robert Schuman feia l’oferta francesa a Alemanya, i als restants països europeus, per posar en comú la producció del carbó i de l’acer.

Europa es va anar carregant de raó amb l’impuls de polítics com Adenauer, de Gasperi i Jean Monnet ("Europa no es farà de cop ni en una construcció de conjunt; es farà per mitjà de realitzacions concretes, creant una solidaritat de fet").

Va continuar pel camí de la raó amb la signatura dels Tractats de Roma el 25 de març de 1957 i l’establiment de la Comunitat Econòmica Europea o Mercat Comú, i quan, malgrat els plans divergents de Gran Bretanya (que el 1960 va signar a Estokolm el Tractat de l’Associació Europea del Lliure Canvi, configurant dues Europes econòmiques), i malgrat també els entrebancs del General De Gaulle i la seva visió intergovernamental de "l’Europa de les Pàtries " (què recordarà aquest nom?), va arribar al Compromís de Luxemburg de 30 de de gener de 1966 i al Tractat de Fusió dels Executius de les Comunitats Europees l’u de Juliol de 1967.

Més raó va tenir quan a la Cimera de La Haya de 1969, ja sense De Gaulle, va decidir ampliar la Comunitat, acabar el Mercat Comú i emprendre el camí de la unió econòmica i monetària , i d’aquest impuls en va néixer l’adhesió de la Gran Bretanya el 1971, així com la de Dinamarca i d’Irlanda, configurant-se "L’Europa dels Nou" l’u de gener de 1973.

Més i més raó va acumular quan , finalitzada la Conferència d’Helsinki sobre seguretat i cooperació europea, el 1975 es va crear el Consell Europeu, el gran instrument de desenvolupament dels projectes de la Unió Europea.

Encara més raó va aconseguir quan, després de l’Acta de Brussel-les, va procedir per primera vegada a l’elecció del Parlament per sufragi universal directe (410 membres de l’Assemblea Europea), el 10 de juny de 1979, amb una taxa de participació del 60%.

Ple d’ambició i de raó es va presentar el Projecte de Tractat "Spinelli" de la Unió Europea, el 1983, que presentava un quadre institucional únic, desenvolupava les institucions i començava a reconèixer per al Parlament un poder de codecisió en matèria legislativa i pressupostària, fent possible al cap de pocs anys l’ Acta Única Europea, el 17 de gener de 1986, que va institucionalitzar el Consell Europeu, va consolidar la relació entre el Parlament i el Consell i va anar delimitant la cooperació en política exterior.

De raó s’havia omplert amb l’ingrés de Grècia el 1980 ("L’Europa dels Deu") i l’u de gener de 1986 amb l’entrada d’Espanya i Portugal ("L’Europa dels Dotze"), i va continuar amb les iniciatives del President de la Comissió, Jaques Delors, per concretar les etapes de la unió econòmica i monetària, la primera de les quals va començar l’u de juliol de 1990.

Plenes de raó, després de la caiguda del mur de Berlin, van presentar-se les iniciatives per incrementar les relacions amb els països de l’Est ,i la integració de l’Alemanya Oriental amb el Tractat d’ Unificació de 31 d’agost de 1990 (19 escons més al Parlament Europeu), el mateix any que es reforçava el Conveni de Schengen per suprimir qualsevol classe de control entre les fronteres, estrenyent la col-laboració en el camp de la seguretat jurídica , en el de la immigració i armonització de les legislacions.

I raó tenia el Tractat de Maastricht de 7 de febrer de 1992 (apuntant els pilars de la política de Justícia i Interior), i l’entrada d’Austria, Suècia i Finlàndia l’u de gener de 1994 ("L’Europa dels Quinze") . Les reformes institucionals van entrar en raó al Tractat d’ Amsterdam, el 17 de juliol de 1997, establint un àmbit de cooperació més estreta perquè determinats membres poguessin col-laborar dins l’àmbit de la Unió , tot i les crítiques que va rebre per no preveure prou la cinquena ampliació, la dels països de l’Est.

De raó es va revestir la gènesi de la Carta dels Drets Fonamentals, quina elaboració es va acordar al Consell Europeu de Colònia de 1999, aprovats abans del Tractat de Niça, el febrer de 2001, on es va veure la necessitat de realitzar un salt qualitatiu de la Unió Europea. I raó va tenir el Consell Europeu de Laeken el desembre de 2001, aprovant una "Declaració sobre el Futur d’Europa". I l’u de gener de 2001, l’Euro.

I encara més raó tenien els treballs de la Convenció per a la realització d’una Constitució Europea, a partir del 17 de febrer de 2002. I moltíssima més raó la simbòlica reunificació d’Europa amb el Tractat d’adhesió dels deu nou països de la Unió ("L’Europa dels Vint-i-cinc").I, finalment, l’aprovació del Tractat Constitucional de la Unió Europea, signat a Roma el 29 d’octubre de 2004.

El conjunt d’aquesta evolució és d’una total raonabilitat. Es poden veure defectes i limitacions en cada pas, però els resultats s’han presentat sempre de forma oberta a noves possibilitats. Vull creure que el mateix passarà amb aquest darrer pas del Tractat per a una Constitució Europea que, tot i la seva complexitat i mancances (que les té), es presenta com un camí per anar endavant ( "Tractat per a... "). Europa pot anar sent cada vegada més una realitat, però mai hauria de deixar de ser una utopia.

Al cap de poc més de cinquanta anys de la Segona Guerra, estem en el camí de poder creure que les lluites fratricides a Europa s’acabaran definitivament. Recollim el testimoni dels homes i dones que van somiar una Europa millor però van haver de patir dues guerres devastadores i una absurda confrontació de blocs.

Em vénen a la memòria les últimes pàgines de "La Muntanya Màgica" de Thomas Mann, quan el jove Castorp passa de la muntanya màgica, que l’ha transformat, al fang de les trinxeres de la Primera Guerra ("D’aquesta festa mundial de la mort, d’aquest temible ardor febril que encén el cel plujós del crepuscle, s’aixecarà algun dia l’amor?"). I també les reflexions de Stefan Zweig a les seves memòries ("El món d’ahir. Memòries d’un europeu") : " Mai he estimat tant el nostre Vell Món com en els últims anys abans de la Primera Guerra Mundial, mai he confiat tant en la unitat d’Europa, mai he cregut tant en el seu futur com en aquella època en què albiràvem una nova aurora. Però en realitat era ja la resplendor de l’incendi mundial que s’apropava... Amb el cor bategant veia la guerra passada en la que ara començava i que ancara amagava el seu horror a les mirades. I sabia que altra vegada tot el passat estava prescrit i tot el que havíem realitzat destruït : Europa, la nostra pàtria, seria devastada més enllà de les nostres pròpies vides... Mentre tornava a casa, de sobte vaig observar la meva ombra davant meu, de la mateixa manera que veia l’ombra de l’altra guerra darrera de l’actual. Durant tot aquest temps l’ombra ja no s’ha apartat de mi... Però tota ombra és, al cap i a la fi, filla de la llum ..."

No els podem defraudar!