Million dolar baby

Última obra de Clint Eastwood. Continua en la seva projecció més estilitzada, més essencialista, més clàssica, més introspectiva, sense perjudici de la narració. Obra de maduresa. Guió confeccionat a partir d’una narració curta d’autor menor , relacionat amb el món de la boxa , un tal Toole. De persones que no pesen en la vida social, que només pesen en les balances del gimnàs. Personatges perifèrics, que no han arribat a tenir la seva oportunitat però que la busquen, o bé que l’han tinguda i els ha passat de llarg. Franquie (interpretat pel mateix Eastwood) gravita sota el pes d’un passat que no es concreta però que l’aclapara, que posa límits al seu present, que el fa en gran manera irresoluble però no totalment tancat. La narració queda suspesa sobre aquest fons ; l’escenari sòrdid de l’ambient de la boxa, les seves pràctiques, els clarobscurs de la fotografia, traspuen sempre aquest referent de significat : segueixes una acció i comprens que t’està dient una altra cosa. Fins que en el límit de la relació paternofilial, quan la impulsiva Maggie veu trastocat l’èxit per l’anihilament físic (però no personal : profundíssima la reflexió sobre tenir-ho tot i decidir morir-se ), descobreix, malgrat ell mateix, una possibilitat de redimir-se, però tu com espectador quedes dubtant que realment ho hagi aconseguit, o almenys que ho hagi entès així. De totes maneres és el company subsidiari el que, en la seva absència, allibera Franquie i el justifica, presentant tota la narració com adreçada a la filla biològica, en un final que deixa entreveure un altre començament. Els rostres , meitat claror, meitat foscor, són com les màscares de la tragèdia grega.

Gràcies, Clint!! Una bona pel-lícula pot fer les vegades d’un llibre excel-lent.