SÍ A LA CONSTITUCIÓ D'EUROPA (1). Les raons del "no".

Quasi instintivament votaria "sí" al referèndum del proper dia 20. Els meus prejudicis em porten al "sí" en tot el que es refereix a Europa com a procés polític global, però per donar sentit crític a aquest vot convé "enraonar" amb les raons del "no" que es poden resumir en els següents arguments :

1.- La constitució no reconeix els pobles; falta de reconeixement de Catalunya, de la seva identitat i de la seva llengua.

Certament, la Constitució, contra el que podríem esperar-ne, opta per partir de la "voluntat dels ciutadans i dels Estats d’Europa". Els estats com a organitzaciones sobiranes que garanteixen els drets dels seus ciutadans. I és que la noció d’Estat, com Estat de dret, presenta uns contorns clarament definits en totes les regulacions constitucionals, mentre que el concepte de "poble" té connotacions més culturals, menys definides des del punt de vista polític. En qualsevol cas, la Constitució no deixa de reconèixer la pluralitat de pobles i llengües que enriqueixen el conjunt dels Estats: en el preàmbul ("convençuts que tots els pobles d’Europa, sense deixar de sentir-se orgullosos de la seva identitat i de la seva història nacional, estan decidits a superar les seves antigues divisions... "), i en el preàmbul de la part II ("la Unió contribueix a defensar i a fomentar aquests valors comuns dins del respecte de la diversitat de cultures i tradicions dels pobles d’Europa ... "). D’altra banda, en el funcionament de les institucions previstes s’hi incardina, com a òrgan consultiu, el Comitè de les Regions que ha de ser informat cada vegada que el Comitè Econòmic i Social sigui consultat pel Parlament, el Consell o la Comissió , i pot emetre dictàmens sempre que consideri que hi ha en joc interessos regionals específics (III-388). Pel que fa a l´ús de les llengües, el Consell adoptarà per unanimitat un reglament de règim lingüístic de les institucions de la Unió (III-433). Cal creure que l’Estat espanyol farà el que convingui perquè el català hi tingui entrada en aquest règim: és la primera oportunitat que es presenta per a Catalunya en la lllarga història de la Unió.

S’ha d’exigir que el reconeixement explícit de Catalunya com a poble-nació tingui cabuda en el text constitucional?. Sincerament, penso que és fer volar coloms. No es fa amb Catalunya ni amb cap altra nació sense Estat d’ Europa; es deixa per suposat que cada Estat té la seva específica configuració territorial, i la seva concreta divisió de competències, ja sigui centralista, federalista o autonomista. Catalunya no hi perd res i ho té tot per guanyar en el camí del reconeixement de l’Estat espanyol com un estat plurinacional, a Madrid i no a Brussel-les.

2.- La Constitució no aborda prou la qüestió social, i pot posar en crisi l’Estat del Benestar.

La Confederació Europea de Sindicats s’ha decidit clarament pel "sí" justament perquè en aquest aspecte creu que el text de la Constitució presenta avenços respecte dels Tractats anteriors, respecte del de Niça (l’últim) singularment, on no es van arribar a reconèixer deteminats drets, en particular el paper dels interlocutors socials (Sindicats i Organitzacions empresarials : III-211). El secretari general de CCOO tenia ahir un article comentant aquest fet a El Pais ("Motivos para el sí"). Pel que fa a la Carta de Drets Fonamentals (tota la part II), inclou i amplia els que es recollien a la Convenció Europea del Drets Humans. No s´hi val a dir que no es recullen drets com el de l’habitatge, o el de la salut, o que no es garanteix el dret al treball. Aixó és demagògia. Aquest recull de drets fonamentals, vinculant per a tots els Estats membres, és un pas endavant molt important per al conjunt de la població de la Unió (450.000.000 de persones). Què passa a Estònia, a Hungria, a Polònia, a Chèquia ...? Què passarà a Rumania , a Bulgària , a Turquia ...? Una altra cosa és mirar-se el melic, i per això podem estar tranquils perquè en cap cas es poden limitar el drets fonamentals que tenim reconeguts a la nostra Constitució (II-113: el nivell de protecció s’entén com un mínim denominador comú que no es pot interpretar com una limitació o lesió dels drets fonamentals que cada Estat hagi assolit en la seva regulació interna). La Constitució, en aquest sentit, opta també per definir de manera realista "un alt nivell de protecció", en lloc d’afirmar categòricament una garantia absoluta que cap text constitucional pot assegurar. Hi ha, finalment, els esforços de cohesió econòmica, social i territorial (III-220), dels que n’hem d’estar molt agraïts i que aviat haurem de compartir amb els acabats d’arribar, amb Polònia sobretot... Quin percentatge del PIB ha significat aquesta ajuda? (els pagesos hi tenen molt a dir). Quant ens ha aportat Alemanya?.

3.- És una Unió economicista, preocupada per l’estabilització dels preus i pel dèficit "0".

Europa no es contempla només com un mercat, encara que en el funcionament del mercat interior la Unió té competències exclusives. Naturalment : tota la història de la Unió és una història de relacions econòmiques (des del Carbó i l’Acer). Hi ha una economia oberta de mercat que no s’hagi de preocupar de l’estabilitat dels preus ? Algú podria explicar per què ara tenim el preu del diner tan baix i durant tant de temps ? Els objectius de la Unió són la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles. El fet mateix de la Unió és un fet de rellevància política i social, no només económica. L’Euro és només una conseqüència econòmica? Tenir en compte les diferències del nivell de renda per escurçar-les és una preocupació només econòmica? La Unió obra en pro del desenvolupament sostenible d’ Europa basat en un creixement econòmic equilibrat i en l’estabilitat dels preus , en una economia social de mercat altament competitiva que tendeixi a la plena ocupació i al progrés social (I-3). Hi pot haver un altre sistema econòmic per Europa? La marxa de l’ecomia mundial, i de l’europea en particular, dirà si no s’hauran d’emplear polítiques econòmiques menys rígides des del punt de vista del control de la despesa pública...

4.- El text constitucional presenta dèficits democràtics. No posa fi a la política armamentista i la seva reforma serà impossible durant molts anys.

El que es pot dir és que el funcionament de les institucions de la Unió és tremendament complex perquè una organització política d’aquesta envergadura mai no s’havia intentat en la història política d’ Europa (ni segurament en tota la història coneguda de la humanitat). S’intenta un equilibri de poder entre els organismes centrals ( el Consell , la Comissió i el Parlament), sota la vigilància del Consell d’Europa ( caps d’ Estat i de Govern). Podria ser d’una altra manera? El Parlament guanya facultats legislatives i de control (cas Buttiglione). Hi ha mecanismes suficients de control entre aquests diferents organismes; la Comissió acostuma a proposar, el Consell a decidir i el Parlament a aprovar i a ser informat (el President de la Comissió el proposa el Consell d’Europa però l’ha d’aprovar el Parlament, i el Ministre d’Assumptes Exteriors el nomena per majoria qualificada el Consell d’ Europa però amb l’aprovació del President de la Comissió) . A més dels principis de la democràcia representativa, fa un tímid esforç per introduir elements de transparència operativa (III-334) i de democràcia participativa (I-47 : un milió de ciutadans , d’un nombre significatiu d’Estats, pot presentar iniciatives perquè la Comissió proposi actes jurídics de la Unió sobre qualsevol tema).

És fals que la Unió es proposi un desenvolupament armamentista. Només cal llegir l’apartat de política comuna de seguretat i defensa (III-309). Es recorre a mitjans civils i militars per afrontar actuacions conjuntes en matèria de desarmament, missions humanitàries i de resolució de conflictes. Es respecta el nivell pressupostari de cada Estat en aquest aspecte, com també la lliure dependència dins l’Otan dels Estats que hi pertanyen (potser algun dia, sent optimistes, l’ Otan es farà prescindible, quan s’hagi aconseguit un alt grau de compenetració dels Estats de la Unió en una visió unitària dels problemes de defensa i d’intervenció exterior?). Es guanya o es perd, respecte de l’ara omnipotent EEUU, en un esforç per coordinar els objectius de seguretat i defensa dels Estats membres (Agència Europea de Defensa) ?

Quant a la reforma de la Constitució (IV-443), qualsevol Estat membre, el Parlament Europeu o la Comissió poden proposar-la al Consell que l´ha de traslladar al Consell d’Europa, i aquest per majoria simple pot convocar una nova Convenció que adoptarà per consens una recomanació per a una Conferència dels representants dels Governs del Estats que haurà d’aprovar, "de comú acord", les modificacions del text. Per tant, ni la iniciativa de la reforma és tan limitada com ens volen fer creure els partidaris del "no", ni els passos per a portar-la a terme tan mancats de lògica i de possibilitats per a prosperar.

5.- Votar "no" és dir "sí" a Europa.

No ho entenc. Va contra els principis de la racionalitat humana, almenys des de Descartes. El que és, és, i el que no és, no és. "Sí "vol dir sí, i "no" vol dir no. Només puc entendre que "no" a la Constitució vol dir "no" a Europa tal i com ens la proposa aquest text. Voldrà dir "sí" a una altra cosa ? Quina altra cosa, o quin altre text ? El que correrem tots a proposar quan hàgim dit que "no" a aquest? Com deia Josep Ramoneda, el "no" és sempre més fascinant , èticament i estèticament, que el "sí", però aquí només hi veig dues possibilitats : o bé amaga un profund euroescepticisme, o aprofita la immersió a la piscina dels partidaris del "sí" (amb risc de prendre mal els qui han convocat el referèndum, quan s´ho podien haver estalviat) per prendre´ls la roba de disseny de la correcció política.