Catàstrofe i llenguatge

Llegint aquests dies alguns comentaris sobre la catàstrofe del Tsunami en el diari El Pais, se´m plantegen una sèrie d'interrogants sobre la manera contradictòria o complementària de tractar una mateixa realitat. Vegem-ho:

- Catàstrofe com a pretext literari.
07.01.05:"Fantasmas" (Juan José Millás).Tot i l'apreci que tinc per aquest formidable escriptor (del revers invisible però determinant de la realitat), em va sorprendre que prengués peu del Tsunami per divagar amb frases que són pura literatura deliqüescent:"...Teníamos la impresión de que los difuntos era más reales que los vivos...Casi tranquilizaba la contemplación de los cadáveres, convertidos al fin en materia inerte y liberados de la necesidad de atravesar este infierno en el que uno, aun sabiéndose muerto,continúa atado a la agotadora burocracia de los vivos...Leo que alguno de estos supervivientes fantasmales entran en los hospitales y se llevan, como el hombre del saco, a los huérfanos para traficar con ellos en el mercado de la prostitución". En fi, com si estar mort fos millor que sobreviure o si el tràfic criminal de nens fos cosa de fantasmes impersonals.Límits o perversió del llenguatge?

- Catàstrofe i consciència de la responsabilitat.
09.01.05:"El maremoto" (Margarita Rivière).Un article que convida a la superació:"... ¿se puede vivir en este planeta de forma tan absurdamente desigual y en tan gran desencuentro?...El Tsunami del Indico ya marca un antes y un después en las conciencias del planeta... Lo de Asia ayuda a recordar el imposible futuro de los niños africanos, el deterioro de la naturaleza por la mano voraz de hombres sin alma...¿Qué plan Ibarretxe soporta el maremoto de las conciencias, marcadas por la constatación de la fragilidad humana?... Una antes y un después, ya nada debería ser igual... Que el mundo haya irrumpido entre nosotros de esta forma debiera, por lo menos,obligarnos a percibir la dimensión universal de nuestra propia fragilidad". Hi estic molt d'acord.

En la mateixa línia l'article de Jean Daniel(11.01.05:"Nosotros,supervivientes"):"...Hay en esta inmensa y profunda solidaridad una necesidad de identificarse, una secreta culpabilidad... La globalización de las informaciones y de las imágenes hace que nos reencontremos de pronto con esa "aldea global" que el resurgir de los nacionalismos había vuelto ilocalizable..." En una part de l'article recorda el pessimisme de Voltaire en escriure "Cándido o l'optimisme" justament amb motiu del terratrèmol de Lisboa de 1.755, i afegeix:"...Nada condena a este pesimismo... Siempre ha habido períodos posdiluvianos, y a menudo seguimos viviendo como si la muerte fuera un accidente... La solidaridad puede muy bien disimular una estrategia de la compasión. ¿Qué importa?". Una crida al compromís realista. Per cert: per què es cita tant aquests dies a Voltaire i a Chateaubriand (la traducció de "Memorias de ultratumba")?.Algú recordava que en els moments més crítics i difícils és quan es manifesta l'optimisme més creatiu que ajuda a sobreviure.

- Catàstrofe i denúncia políticament correcta.
No podia faltar el recurs (necessari?)a denunciar la solidaritat fugissera que amaga els problemes profunds.Una dosi considerable de moralina progre que ens fa sentir culpables per les reaccions espontànies :Josep Ramoneda (11.01.05:"Temporada tsunami"). Inevitablement, també fa cita de Voltaire:"... Sería bueno aprovechar el sobrecogimiento para tomar conciencia de la gobernabilidad del mundo, que es el problema real, más allá de sobresaltos, angustias y compasiones... porque la solidaridad instantánea es muy positiva, pero de duración limitada... El último estrago, el último golpe a las conciencias, esconde los anteriores y provoca incesantes desplazamientos de atención y de ayudas... La compasión convertida en solidaridad espectáculo es imprescindible para paliar algunas situaciones, pero es, al mismo tiempo, coartada para seguir sin afrontar los problemas de fondo...".Al final cita brillant de Voltaire que, però, no lliga gaire amb el missatge de l'article :" Yo te aporto, oh único Rey, único ser ilimitado, todo lo que tú no tienes en toda tu inmensidad: los defectos, los lamentos, los males y la ignorancia" ( del poema sobre el Desastre de Lisboa). Un dubte : la millor governança global farà que ja no es produeixin catàstrofes naturals? Deixem que el bon ofici de la raó i el seu pessimisme s'esforcin positivament a verificar-ho, mentre la gent corrent pugui anar mostrant l'optimisme de la voluntat en l'exercici de la solidaritat espontània, malgrat els seus defectes, els seus laments, els seus mals i la seva ignorància.

Comentaris

Cesc Amat ha dit…
Caram. Tambe vaig llegir l'article del Jean Daniel i em va agradar molt. Ara, no cal que tots els posts siguin tan potents... Anima't a escriure mes sovint! Espero el seguent
Joan Salicru ha dit…
ep! jo tb celebro que hagis passat del "post" de benvinguda a aquest primer!
que n'hi hagi molts més!

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat