Poemes a quatre mans (28) : El balcó - Cada rostre és un lloc
El balcó
La donzella del balcó
tenia els ulls d’un blau clar
i esguardava l’horitzó
com si freturés volar.
Decantada en el balcó,
amb el seu cabell d’or fi
tot nimbat de resplendor,
el meu cor feia glatir.
Presoner dalt del balcó,
el canari engabiat
piulejava una cançó
prop del roser aponcellat.
La fada d’aquell balcó
un vaixell se l’emportà
a l’encalç d’un món millor
i mai més no tornarà.
Resta fosc ara el balcó,
i és que n’han fugit el sol,
l’alegria i la claror,
i tot té un aire de dol.
Com la noia del balcó,
tot en la vida s’esmuny
i la més bella il·lusió
el vent se l’emporta lluny.
B.A.
(“De la font als estels” 1986)
Cada rostre és un lloc
Calla i escolta
el que el silenci et diu
de cada lloc
que creen els teus ulls
posant-hi la mirada.
Mots del silenci
que pugen de les mans
fins al teu rostre
on s’apleguen els plors
i viuen els somriures.
Silenci antic
i transparent com l’aigua,
matriu fecunda
de totes les paraules
fluint a frec dels llavis.
En cadascuna
sents l’eco de les veus
que et precedeixen
com un ressò sonor
naixent del mateix pòsit.
C.A (2022)
Pots escoltar els poemes :
Comentaris