El TS condemna sense proves el Fiscal General de l’Estat

 

 Amb el vot de cinc magistrats favorables a la condemna, i dos vots particulars en contra, el TS ha publicat la sentència, al cap  de vint dies d’anticipar-ne la part dispositiva o fallo. No cal pensar gaire malament per deduir que durant aquest temps els cinc magistrats s’han esforçat per trobar arguments que fonamentessin la decisió preconcebuda de condemna. Com ha dit la catedràtica de la universitat de Cantàbria Paz de la Cuesta, costa de veure si el fallo és conseqüència lògica dels arguments o si els arguments tenen la finalitat d’apuntalar el fallo.

   Els arguments d’aquesta desafortunada sentència, per no qualificar-la d’una altra manera, tenen sens dubte la finalitat d’apuntalar un fallo que estava decidit d’antuvi  pels cinc magistrats que els subscriuen. S’havia d’inhabilitar el Fiscal General, fos per la filtració d’un mail o per la publicació d’una nota, o per totes dues coses alhora, tant si en fos l’autor personal com si la filtració fos obra d’algú altre de la Fiscalia General. La filtració havia d’haver sortit de la Fiscalia General, i per això es condemna el Fiscal General.

   En la recerca d’arguments per apuntalar aquesta decisió preconcebuda els cincs magistrats fan una interpretació totalment esbiaixada del contingut de l’acte del judici. Com que no hi havia cap prova directa d’inculpació, han hagut de recórrer a elements indiciaris portats a l’extrem d’una interpretació indeguda contra reo, desviant-la de qualsevol  altra interpretació, encara que fos més lògica i racional, i estigués més d’acord amb les declaracions dels testimonis periodistes que acollint-se al seu dret de no revelar les fonts van manifestar amb contundència que havien disposat del contingut del mail abans que el Fiscal General.

   Amb aquesta interpretació artificiosa, i bandejant les conclusions alternatives que es derivaven clarament d’una lectura objectiva del contingut de l’acte del judici, sostenen contra tota evidència que existeix una convergència d’indicis que “permiten construir un cuadro probatorio sólido, coherente y concluyente, que lleva necesariamente a afirmar, como hecho probado, que fue el acusado, o una persona de su entorno inmediato y con su conocimiento, quien entregó el correo para su publicación en la Cadena SER” (p.140 de la sentència).

   Contra aquesta conclusió, que se serveix de mers indicis com a sospites subjectives per apuntalar l’existència d’un fet  preconcebut, els dos vots particulars de les magistrades Susana Polo García i Anna Ferrer García s’hi oposen amb contundència senyalant un per un els indicis i subratllant-ne la seva total insuficiència probatòria. Exposen que no s’ha posat atenció al testimoni dels periodistes, en particular al del Sr Campos al que es resta credibilitat de manera incomprensible (p. 217 de la sentència). Remarquen que els indicis extrets de la declaració de la Fiscal Superior de Madrid, de l’esborrat de les dades del mòbil del Fiscal General, de la proximitat temporal de la nota de fiscalia respecte de la filtració del mail, no aporten cap base suficient per a un judici de culpabilitat.

   La fonamentació jurídica del vot particular se centra sobretot en la mateixa doctrina del TS, desconsiderada pels fonaments de la sentència, sobre els requisit de la prova per indicis. Entre aquests requisits (p.219 de la sentència) convé subratllar el que més significativament ha bandejat la sentència, el de la raonabilitat de la inferència o deducció indiciària : “En cuanto a la inducción o inferencia es necesario que sea razonable, es decir que no solamente no sea arbitraria, absurda o infundada, sino que responda plenamente a las reglas de la lógica y de la experiencia, demanera que de los hechos base acreditados fluya, como conclusión natural, el dato precisado de acreditar, existiendo entre ambos un "enlace preciso y directo según las reglas del criterio humano" .

  Partint justament d’aquest base doctrinal  el vot particular fonamenta que tots els indicis de la sentència admeten una conclusió alternativa no inculpatòria, més raonable que la conclusió deduïda per la majoria, denunciant que amb la interpretació que en fa la sentència es vulnera el dret a la presumpció d’innocència: “Por todo lo anterior, entendemos que las conclusiones alcanzadas implican una vulneración del derecho a la presunción de inocencia, ya que la inferencia resulta muy abierta, pues caben conclusiones alternativas, aunque no se den por probadas” (p.223)

    Respecte de la confusió de la sentència a l’hora de concretar l’autoria dels fets el vot paricular conclou: “En definitiva, entendemos, que no ha quedado acreditado que el Fiscal General del Estado sea el autor de la filtración del correo de fecha 2 de febrero de 2024 a la Cadena Ser “con intervención directa, o a través de un tercero, pero con pleno conocimiento y aceptación” -según el relato de hechos probados mayoritario-, cuya participación se afirma categóricamente pese a indicar que la filtración proviene de la Fiscalía General del Estado, no se describe, ni cómo, ni dónde, ni a través de qué medios tiene lugar esa llamada “intervención directa”, y menos su conocimiento y colaboración con tercero”.

  Penso que amb aquesta sentència el TS ha donat un pas en fals amb nefastes conseqüències jurídiques i polítiques. Jurídiques perquè inclou una interpretació de la prova per indicis que contradiu obertament la doctrina pròpia del mateix tribunal establerta i consolidada de fa molt de temps. I polítiques perquè reflecteix l’interès subreptici de satisfer l'objectiu partidista d’inhabilitar el Fiscal General de l’Estat per part de la dreta i la ultradreta, com a representant del govern Sánchez (només cal veure la relació de les acusacions al principi de la sentència). Un interès que pren volada amb l’aprovació de la llei d’Amnistia, considerada en sectors majoritaris del TS com una ofensa inacceptable al poder judicial i a la que cal, segons ells, donar resposta encara que sigui maltractant el dret i enfrontant magistrats.