Eulàlia

 

 

   El traspàs d’una germana és dolorós però el podem viure també com un retrobament. Ens trobem aquí celebrant el teu comiat i mirem lluny per continuar endavant. En front del misteri de la mort podem esperar, desitjar, que al capdavall de la vida viscuda comenci una vida nova. Sentim la necessitat de portar a plenitud el que hem viscut amb tots els qui ens han precedit.

  Un senyal d’aquest desig de retrobament el trobo en el poema que el pare et va escriure el 1936 des del front de la guerra, quan tu tenies només dos anys. 

 

A la meva filla Eulàlia 

Tardes de diumenge, curulles d’encís,

per mi són encara dolça recordança

les hores aquelles plenes de bonança

que en la meva cambra jo n’era feliç.

 

Riallera sempre com un raig de sol,

tota trapassera la porta m’obries,

els bracets estesos cap a mi venies,

els ulls lluminosos, els cabells al sol.

 

Jo deixava el llibre sols per un moment

i content besava tes galtes rosades.

Tes manetes blanques tenia agafades

fins que t’escapaves tot rient, rient.

 

Oh filleta meva, joia del meu cor,

tu de casa nostra seràs l’alegria,

la meva esperança ja albira aquell dia

que totes les coses somriuran d’amor.

 

Benet Amat Paloma