Auschwitz-Birkenau, 80 anys de l'alliberament

 

  Dues reflexions, que considero complementàries, sobre el mal en la història  em venen a la memòria el dia de la commemoració del 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració i extermini d’Auschwitz-Birkenau.

 La primera, la reflexió que sobre la vida i el mal es feia Ikkonikov, presoner en un dels camps d’extermini nazis, a la novel.la de V. Grossman, Vida i destí, que recull una part important de l’experiència del mateix autor durant la persecució que va patir, per partida doble, sota el nazisme  i l’estalinisme. Potser la vida és el mal?, es pregunta aquest personatge una i altra vegada. I buscant una resposta defuig la fàcil apel·lació a la idea del bé i s’aferra a l’experiència de la bondat que ha compartit amb les persones dels camps de concentració. Contra el mal la bondat és més efectiva, però no  la retòrica del bé com un ideal. Només aquesta bondat que sembla absurda i sense sentit fa l’home indestructible: “Jo he temperat la meva fe a l’infern. La meva fe ha emergit de les flames dels forns crematoris, ha travessat el formigó de les cambres de gas. He vist que no és l’home que és impotent en la lluita contra el mal, he vist que és el mal el que és impotent en la seva lluita contra l’home. En la impotència de la bondat, en la bondat sense sentit, es troba el secret de la seva immortalitat. No podrà ser mai vençuda. Quan més estúpida, més absurda, més impotent, pugui semblar, més gran és… L’amor cec i mut és el sentit de l´home”.

   Una segona reflexió és la que parteix de les Tesis sobre la filosofia de la històriade Walter Benjamin. En la 9a tesi diu Benjamin parlant de la pintura de P. Klee, Angelus Novus: ”Representa un àngel que apareix com si estigués a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que el té esbalaït. Té els ulls i la boca molt oberts i les ales esteses. Aquest haurà de ser l’aspecte de l’àngel de la història. Gira el rostre vers el passat. On nosaltres veiem una sèrie de dades ell hi veu una catàstrofe que aplega incansablement ruïna sobre ruïna, amuntegades als seus peus. Voldria parar-se, desvetllar els morts i recompondre r les restes, però des del paradís bufa un vent tan fort que s’ha enredat a les seves ales i no les hi deixa tancar. Aquest huracà l’empeny irremissiblement cap al futur, al qual dona l’esquena, mentre les piles de ruïnes creixen fins al cel. Aquest huracà és el que anomenem progrés”. 

   Existeix, diu Benjamin, una cita secreta entre les generacions que van ser i la nostra. Des del nostre present hem d’anar al rescat del passat per portar-lo a compliment. Les nostres expectatives (la nostra feble força messiànica del present) no estan desvinculades dels drets de les generacions passades. En el temps d’ara (jetztzeit) de la veritable consciència històrica brilla com un llampec la voluntat de redempció del temps passat que trenca el continuum buit i homogeni de la història, partint del fet que la tradició dels oprimits ens ensenya que la regla és “l’estat d’excepció” en el que vivim. El passat porta en si mateix un índex temporal mitjançant el qual es remet a la redempció. Només la humanitat redimida, alliberada, haurà fet completament seu el passat. La tradició dels oprimits ens obre en cada temps d’ara la possibilitat d’encendre en el passat la xispa de l’esperança.

   Al Museu Memorial d’Auschwitz-Birkenau s’exposen una sèrie d’objectes dels presoners, entre ells un munt de sabates i calçat de totes mides i condicions.

 

Sobre traces de cendra

Sabates nues,

orfes de peus i passes,

muts testimonis

de pols i terra antiga

mil voltes trepitjada,

ara apilades

als peus del crematori

fareu un dia

el camí de tornada

contra el temps que us descalça,

petges profundes

sobre traces de cendra

seran empremtes

que rellegirà l’àngel

per combatre la història.

C.A.