El Decret òmnibus i la construcció política de l’estupidesa

 


  Després de la derogació del decret òmnibus la setmana passada, pel vot en contra de JUNTS, PP i VOX, es pot llegir al cap d’una setmana com queda el mateix decret amb l’acord d’última hora entre PSOE i JUNTS i s’arriba a la conclusió que tot plegat ha sigut un espectacle de cara a la galeria dels interessos partidistes. Això sí, afegint desorientació a la majoria social ja prou desconcertada, desgastant encara més el prestigi de les institucions, Congrés i partits inclosos, creant tensions innecessàries i generant un dispendi de temps i de recursos, també econòmics, que s’havien d’haver evitat. Només en l’àmbit metropolità de Barcelona l’assumpció de la totalitat de la subvenció al transport ha significat una despesa de mig milió d’euros diaris fins avui.

   Ens queda la cara de babaus contemplant aquest exercici d’estupidesa política. Parlant de la construcció social de l’estupidesa a la seva obra “Una teoria de la democracia compleja”, Daniel Innerarity es pregunta per què vivint en una societat que pot ser més intel·ligent que els seus membres arribem a ser més estúpids del que ho som individualment considerats. En aquest cas l’estupidesa ha anat a càrrec dels partits polítics directament, no de la societat com a tal que s’ha vist desorientada i perjudicada. Hem assistit a un exercici de construcció política de l’estupidesa.

   D.Innerarity descriu els factors que contribueixen a la construcció social de l’estupidesa, com ara els “inconvenients de tenir massa raó”, tancats en el cercle dels que pensen com nosaltres, però n’enumera dos que són perfectament aplicables a la construcció política de l’estupidesa, com ha estat el cas de l’anada i tornada del decret òmnibus. Són els que descriu com “la invisibilitat d’allò que és comú” i “els fracassos de l’agregació”.

   Le mesures relacionades amb el bé comú contingudes en el decret òmnibus s’han posat absurdament en qüestió per raons d’interès només partidista. L’interès comú s’ha fet invisible i els protagonistes de l’espectable s’han tornat lamentablement ridículs. El que resulta, però, més desconcertant  és que les directives dels partits poden arribar a ser més estúpides del que ho som els membres de la societat individualment.

   No hi ha intel·ligència col·lectiva, diu Innerarity, si les societats no l’encerten a l’hora de governar raonablement el seu futur. De fa massa temps assistim a una agregació de decisions orientades al rèdit partidista immediat que aboquen al fracàs col·lectiu. La decisió de donar tràmit a una demanda de qüestió de confiança sense cap fonament operatiu, només amb el propòsit de desgastar el president del govern, ens porta a un altre fracàs agregat als que tenim acumulats, a un altre exercici de construcció política de l’estupidesa.

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació