Barroquisme polític

 

 En el segon pròleg a la “Historia universal de la infàmia” J.L. Borges deia: “Yo diría que es barroca la etapa final de todo arte, cuando éste exhibe y dilapida sus medios”. Aplicada aquesta consideració a la política,  es podria dir que es troba en plena etapa barroca, un barroquisme exasperant que dilapida els mitjans amb un exhibicionisme vergonyós i malbaratador, tant del llenguatge com dels recursos  materials que la majoria de ciutadans pensa que s’haurien de destinar al bé comú, a cobrir les necessitats més urgents del present, l’educació, l’habitatge, la sanitat. Sense pressupostos a la Generalitat i sense pressupostos a l’Estat.

   A Catalunya l’etapa final del procés ha desembocat en una situació especialment barroca en la que, malgrat la dilapidació de temps i de mitjans que ha suposat la dècada perduda, els polítics es dediquen a acotar el propi terreny partidista pensant més en el passat que en les necessitats de present i de futur. Només cal veure l’afany amb què subratllen les pròpies posicions en contraposició radical amb les dels altres grups polítics. Pere Aragonès excloent els exconvergents per abandó del Govern, els socialistes per ser els delegats de La Moncloa i els Comuns per no haver aprovat els pressupostos. Puigdemont presentant-se com el salvador universal respecte del qual Junts és un  simple apèndix, ERC un claudicador i el PSC un subordinat del PSOE. Els Comuns tirant pilotes fora per dissimular els errors dels seus líders que miren més per l’interès individual que per la coherència social i política. I el PSC navegant entre dues aigües, les del corrent de Salvador Illa i les que procedeixen del PSOE, condicionat per l’independentisme a Madrid i condicionador d’un difícil equilibri a Catalunya a l’espera de què les maneres conciliadores procedents d’una necessitat qualificada com a virtuosa donin els seus fruits.

   Tant de bo que el resultat de les eleccions contribuís a aclarir el panorama, però no veig de moment senyals esperançadors.  Mirant el passat immediat, durant el procés havíem de suportar pacientment les ziga-zagues de les majories de govern independentista, confiant que a partir d’un moment l’evidència dels fets imposés la força de la realitat amb l’autocrítica dels uns i les aportacions d’uns altres per a trobar un mínim terreny comú de col.laboració. Al final, però, s’acaba imposant el barroquisme, la dilapidació de mitjans, l’exageració persistent, l’àncora del passat sobre les necessitats del present.