Josep Pla, la màscara i el rostre

 

   Al començament de la monumental biografia de Josep Pla (“Un cor furtiu”), en l’apartat titulat “Vendre’s l’ànima al diable”, Xavier Pla sintetitza la condició  determinant de l’obra de l’escriptor en un excés de sensibilitat personal “contra la qual sembla haver-se volgut defensar sempre amb l’escriptura”. Subratllant aquest mateix aspecte en una recent entrevista que li fa Joan Safont , Xavier Pla concreta: “Per això dic que és un cor furtiu, perquè hi ha una part de la seva sensibilitat que queda oculta i amagada. Alhora, és una persona més angoixada que no em pensava, a qui l’escriptura li fa un bé gairebé terapèutic. Només és ell quan pot escriure i, per tant, quan està sol. I si l’hagués de definir amb tres adjectius, faria servir els que ell va utilitzar: misantròpic, frenètic i simpàtic”. L’escriptura com a valor terapèutic, una forma de dominar i dissimular el fons de vida personal que no li agrada.

   El mateix apartat de la biografia conté unes cites extretes de “Notes disperses” (1969, volum 12è de l’ Obra completa). En una d’elles Josep Pla confessa: “Les fotografies meves em fan por i no pas per la quantitat més o menys grossa de vanitat personal que poden contenir, sinó per l’aclaparadora semblança que tenen amb mi mateix: la mobilitat de les faccions, la projecció externa dels sentiments, la gesticulació excessiva, la impossibilitat de mantenir-me en un to i una fredor plausibles”. És a dir, el gran escriptor tem que una reproducció de la seva figura real, del seu rostre (que curiosament  caracteritza per la mobilitat de les faccions), signifiqui una projecció externa dels seus sentiments contra la qual s’ha de prevenir mitjançant la seva obra literària. En aquest sentit el biògraf Xavier Pla es pregunta i es respon: “¿No és aquest l’únic veritable autoretrat de Josep Pla? Aquesta màscara fixa, esdevinguda natural en el sentit que és ell mateix que la crea, darrere la qual l’escriptor es dissimula, es protegeix, o simplement s’encarna, és el preu pagat a Mefistòfil”.

   En algun moment, doncs, Josep Pla va consentir que algú fes una reproducció del seu rostre? Sí, amb algunes condicions, i aquest algú va ser l’escultor mataroní Manuel Cusachs. El bust de l’escriptor que en feu Manuel Cusachs, inclòs en la sèrie dels 33 catalans del seu “Armari Blanc”, ha passat a ser la reproducció més fidel de les faccions de Josep Pla en l’imaginari  del comú dels catalans i de tots els admiradors de l’obra de l’escriptor, com si amb aquest retrat escultural, i a contracor, en part, del mateix Josep Pla, s’hagués aconseguit una final reconciliació entre la màscara i el rostre, entre l’escriptura i la identitat personal de l’escriptor. Es pot contemplar aquest rostre en el monument que el mateix Manuel Cusachs li va fer a Palafrugell.

  Però anem per parts. Segons explica a l’ArmariBlanc, llibre que s’edità amb motiu de les exposicions a Barcelona i a Mataró els anys 2010 i 2011 i que conté el relat dels 33 retrats de bronze de persones de parla catalana que s´hi van exposar, Manuel Cusachs va conèixer personalment Josep Pla el mes de març de l’any 1964 en un sopar-homenatge familiar que se li va fer a Can Miracle de Mataró organitzat per la família Vinyals i el poeta Ventura Ametller. En un moment del transcurs d’aquell sopar que va durar dotze hores, de les cinc de la tarda a les cinc de la matinada, Josep Pla parlant amb Manuel Cusachs li comentà, d’acord amb la transcripció literal que en va fer Cusachs : “Vostè que sembla que ja sap l’ofici, li diré que el que ha d’aprendre essencialment és saber “robar la cartera”. L’art en general, concretament la plàstica, perquè tingui un mínim de sensibilitat, per poder dir-hi alguna cosa, consisteix  a saber robar la cartera a la història, i això és molt més difícil que aprendre l’ofici. Vol dir saber captar. Un tros de matèria, per més ben elaborat que sigui, per més ofici que contingui, no serà mai res més que un tros de matèria si no conté caràcter, que és la plasmació de la vida i no deixarà mai de ser res més que un tros de cadàver”. 

    Establerta una relació entre l’escriptor i l’escultor en els anys posteriors, quan Ventura Ametller va comentar a Josep Pla que Cusachs tenia la intenció de fer-li un retrat dins la col.lecció dels 33 catalans, aquest no va dir ni sí, ni no. I així va anar al Mas Pla a dibuixar-lo durant la primavera de 1975.  Explica Cusachs: “Mentre l’anava dibuixant li veia el nas aplanat centrat en unes celles vigoroses, sota de les quals es movien uns ulls petits i escrutadors que algunes vegades s’empetitien en una ratlla horitzontal, com de reminiscències mongolianes, igual que els seus pòmuls. Una boca àmplia i sensual aguantava la cigarreta amb un rictus irònic... La boina anava amunt i avall del seu front com si acompanyés les paraules del seu monòleg constant. Curiosament per a mi, quan vaig tancar el bloc de dibuix, no es va interessar pel que havia fet”.

   Enllestit el bust, Manuel Cusachs i la seva esposa Maria Teresa Colomer van portar-lo al Mas Pla acompanyats pel germà de l’escriptor; Pere Pla, des de Palafrugell. L’escena tal com la descriu Cusachs mereix ser recordada: “La Maria Teresa va carregar el cap i pujàrem dalt. “Li he dit mai, senyora Cusachs, que té un tipus afrancesat, ideal per ser la dona d’un artista”? Deixi aquest tros de bronze sobre aquest moble, i seguin, si us plau”. En Pere va opinar. “Tu calla, Pere, que d’això no hi entens res!... Sembla una caricatura, evidentment, però el misteri d’aquest cap és que no ho és... Vostè i el poeta de Pals m´han demanat que li escrigui un paper, deixin el cap aquí i ja els avisaré”.

   També mereix ser recordada l’escena de poc temps després, a primers de setembre, quan Ventura avisava Cusachs que el senyor Pla tenia una cosa per dir-li. Hi van anar junts. La cosa que li havia de dir consistia en un paper que els va llegir de presentació de l’obra que Cusachs tenia compromesa a la cúpula de Figueres de Peter Moore. Recorda Cusachs l’escena: “Va posar-se les ulleres i va llegir-nos pausadament la presentació que havia escrit per al catàleg. ”I ara prenguin cafè, beguin un whisky, agafin aquest tros de paper i aquest cap  i fotin el camp a Mataró”. Va venir a acomiadar-nos a la porta de l’escala”.

   De la ironia planiana d’aquestes escenes, no exemptes de certa duresa,  que devien causar un notable desconcert tant a l’escultor com als seus acompanyants, sembla desprendre’s que Pla continuava aferrat al descontentament que li causava la reproducció fidel, física, del seu rostre, la que desmuntava la màscara amb la que sempre s’havia protegit utilitzant la potència de la seva escriptura, aquell do portentós que havia adquirit després de vendre´s l’ànima al diable tal com exposa metafòricament Xavier Pla.

   Aquest aferrament, però, va cedir al cap de no gaire. De la màscara de “Notes disperses” (1969), un recull d’escrits d’entre 1919 i 1960,  Pla va passar a la consideració de la gravetat i el pes del temps quan ja havia complert setanta-nou anys a les “Notes del capvesprol” de 1976 (volum 35 de l’Obra completa), amb les preocupacions pròpies de l’edat que recorren tot aquest dietari, quan potser començava a veure que havia arribat l’hora de treure´s la màscara i recuperar el rostre.

   És en aquest volum que Pla reconeix i posa en valor el retrat de Manuel Cusachs. S’esforça a desvelar el misteri que havia copsat en la primera contemplació de la seva efígie que semblava una caricatura però no ho era. L’escriptor recompon a la seva manera, en un apartat de “Notes del capvesprol”, les escenes reals que Manuel Cusachs ha deixat escrites al seu “Armari Blanc. Diu Josep Pla : “”Ara, no fa gaires dies, aparegué a casa, al Mas Pla, l’escultor Cusachs acompanyat de la seva amable i maca senyora, portant l’escultura, emmotllada en bronze, de la meva cara... M’ensenya el que ha fet. Hi dono una mirada, vaig quedar més aviat sorprès. En primer lloc, la semblança de l’escultura amb la meva cara hi és prodigiosament donada. Vaig pensar de seguida: la gent que la vegi i em conegui dirà que és uns caricatura molt ben feta. I així succeí, exactament. Però el curiós és que no ho és. Mentre me la mirava vaig dir-me internament: ”Aquesta és una escultura sobre la qual l’artista ha projectat el caràcter”. El caràcter és la projecció sobre una obra plàstica de la vida humana real i concreta. En aquest tros de bronze, la vida hi és...La projecció del caràcter sobre un plàstic qualsevol implica una gran capacitat d’observació i d’atenció, que de vegades pot provenir de l’estudi del model (rares vegades) i més sovint de la pura intuïció, com a element sensacional de l’observació. Són les úniques coses que vaig dir  davant aquella cara. Potser encara vaig dir massa.. Vaig tractar de donar a entendre al Sr Cusachs que una cosa és l’estètica i una altra el caràcter  i que a mi, personalment, el que m’interessa és el caràcter”.

   La consideració del caràcter que s’ha de projectar en l’escultura perquè sigui realment valuosa és exactament la mateixa que segons el mateix Manuel Cusachs li havia fet en la conversa mantinguda aquell  llunyà sopar d’un dia de març de 1964 a Mataró. És el caràcter que intueix l’escultor en l’observació de Pla i que trasllada prodigiosament a la seva escultura. Pla s’hi sent plenament reflectit, en l’expressió del seu rostre hi veu concentrada (potser per primera vegada?) la seva vida humana real i concreta. És el retrat, el rostre, despullat de la màscara amb la que sempre s’ha volgut protegir. Per una vegada Josep Pla reconeix que els seus sentiments, la seva vida real i concreta, es corresponen amb el seu retrat sense perill de desvirtuar la seva obra literària. Home i escriptor s’hi troben finalment reconciliats. Es podria dir que l’escultura de Josep Pla que n’ha fet Manuel Cusachs recupera l’ànima que l’escriptor s’havia venut al diable.