Caldrà refer els ponts de diàleg possibles

 


  En un article de 3 de juny de 2019 (“Blocs i exclusions”) Marc Álvaro sentenciava que la centralitat catalana passa tant per l’independentisme com pel PSC, com havia demostrat la distribució de vots en les darreres eleccions municipals. Sostenia que la complexitat no lliga bé amb la política de blocs, i remetent-se a un article de Ignacio Sánchez-Cuenca de dos dies abans, també a La Vanguàrdia (“Renúncies”), es permetia afegir dos factors imprescindibles per afavorir la governabilitat: “Primer, que l’independentisme contempli el PSC com un actor possible amb qui establir relacions per acordar polítiques i assegurar l’estabilitat institucional; segon, que el PSC no participi de cap cordó sanitari contra ERC i contra els partits independentistes en general”.

 Unes setmanes abans Borja de Riquer i Permanyer, en un altre article al mateix diari (“Sortir de l’atzucac”), afirmava que “seria insensat que l’actuació dels nous parlamentaris independentistes a Madrid fos dura i intransigent”, i acabava amb la proposta d’“explorar nous camins i projectes i a pactar allò que tingui un millor consens democràtic, esperant que després sigui ratificat pels ciutadans de Catalunya”.

  Ha plogut bastant després d’aquests articles: Quim Torra va deixar la presidència de la Generalitat sense convocar les eleccions a què s’havia compromès el 29 de gener de 2020, ens va caure a sobre una pandèmia que agreuja considerablement la situació social i política anterior, i finalment tenim convocades les properes eleccions al Parlament per al proper 14 de febrer, si la pandèmia ho permet. Pensant en aquestes eleccions, la crida a establir ponts per acordar polítiques i assegurar l’estabilitat que es desprèn de les opinions d’aquests comentaristes rellevants, i significatius en el camp sobiranista, no hauria de caure en l’oblit sinó ser objecte de creixent reflexió justament perquè la situació empitjorada ho està reclamant. Ponts que tenen a veure especialment amb les relacions entre ERC i el PSC, els dos partits que segons totes les enquestes passaran a ocupar la centralitat política efectiva del país en els propers resultats electorals. 

  Deixo fora d’aquesta centralitat efectiva JxCat perquè el programa d’acció política d’aquest partit, tal com l’ha dissenyat el seu president Carles Puigdemont, no busca la negociació sinó la confrontació. Si la complexitat no lliga amb la política de blocs, encara menys lliga amb la política de confrontació directa com la que proposa Carles Puigdemont i auguren els primers llocs de la llista que previsiblement confeccionarà. La confrontació és l’antipolítica malgrat l’important número d’escons que pugui obtenir tenint en compte el nivell d’indignació i de frustració que domina en una part important de l’electorat català.

   La confrontació i la indignació, avalades en bona mesura per la presó continuada dels presos del procés, no deixaran lloc per bastir, de moment, cap mena d’acord de govern que parteixi de la centralitat política que exposava Marc Álvaro. ERC, si guanya les eleccions, tindrà prou feina per conjugar el seu independentisme pragmàtic (si realment l’ha assumit) amb les posicions bel.ligerants de JxCat contra el Govern central, si com tot apunta haurà de decidir-se per reeditar el Govern de coalició amb aquesta formació. D’altra banda, tant el PSC com ERC s’han exclòs recíprocament de cara a un futur govern, que hauria de ser amb els Comuns, i també de cara a un hipotètic acord de legislatura si ERC es decantés per un Govern amb els Comuns. La via àmplia cap a l’independentisme que proposa ERC, amb la concurrència al govern de grups ideològicament dispars i rabiosament enfrontats, pot quedar bé com eslògan electoral però els seus dirigents saben que és una via morta que no porta enlloc.

   El nucli de l’efectiva centralitat política catalana, quedarà, doncs, molt probablement orfe en els òrgans del futur Govern de la Generalitat. És el preu que continuarem pagant, no ja en termes de representació de la pluralitat i complexitat del país, sinó sobretot en termes d’eficàcia governamental i de cohesió social, per l’acumulació d’errors de totes les parts que durant deu anys s’han dedicat alegrement a destruir  els ponts del diàleg. Tots són presoners de les preses de posició passades.

  Potser de la nova configuració que surti del Parlament en podrà sortir alguna via que contribueixi, si més no, a estovar la política de blocs i ajudi a superar-la en un moment posterior. Previsiblement l’oposició parlamentària la liderarà el PSC sota la batuta de Salvador Illa, de la que es pot esperar quelcom molt diferent de la línia de confrontació sistemàtica, i anticatalanista, de C’s.

  En un article recent a la revista L’Avenç, dins del monogràfic dedicat a “Quina mena de país volem”, el politòleg Jordi Muñoz acabava la seva aportació afirmant que “a Catalunya, malgrat tot, caldria esperar que hi hagués un canvi de cicle que deixés enrere la gàbia melancòlica de l’octubre de 2017 (per dir-ho amb paraules de Xavier Domènech)”. Si en el proper Parlament, diu Muñoz, s’hi constituís una mesa o espai de diàleg per buscar eines de resolució del conflicte polític en què hi participessin tants grups polítics com fos possible, seria una novetat important”. És una opinió que situaria en línia de continuïtat amb les esmentades de Marc Álvaro i Borja de Riquer. El canvi de cicle que Muñoz reivindica, i que altres opinadors de tendències diferents també reclamen i esperen, és potser l’única expectativa real que pot desprendre’s de les properes eleccions perquè nous actors preparin el terreny des del Parlament per arribar en un futur no llunyà, probablement en una altra legislatura,  a nous consensos per a una millor governança, o almenys perquè s’intentin.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

Emmaús

ERC sempre perd