Les batalles de Perpinyà i de més enllà

  En el multitudinari míting de Perpinyà es va fer esment explícit de tres batalles. Una de passada, la que va esmentar Ponsatí referint-se a la protagonitzada pels “joves que van guanyar la batalla d’Urquinaona”. Una de present, la que va voler revifar Comín dient que “Catalunya ja ha exercit el dret d’autodeterminació i ara és el moment de la confrontació”. I una de futur, que en certa manera les inclou totes, l’embat per la ruptura, respecte de la qual ja no cal esperar temps millors “perquè els temps millors ja són aquí i cal preparar-se per a la lluita definitiva”. Un llenguatge èpic però obertament combatiu, metafòric però assertiu i plenament performatiu respecte de l’única realitat de confrontació definitiva que té en compte. També un llenguatge apocalíptic, quasi escatològic, que no dubta a confrontar-se amb els millors tems que ja són aquí i que ens porten a la lluita definitiva.

  Per sota dels focs artificials d’aquest llenguatge ampul.lós i directament populista hi batega la lluita soterrada amb Erc i l’ambició de continuar liderant l’hegemonia independentista en confrontació oberta amb l’Estat, refusant qualsevol intent de diàleg. No cal oblidar, però, que la pretensió hegemonista és fonamentalment una voluntat per mantenir el poder a qualsevol preu. El poder, no s’oblidi, que deriva de les institucions autonòmiques i de la seva instrumentalització en benefici propi. La voluntat de lluita pel control del poder es va fer esfereïdorament explícit amb  la xiulada a Junqueras que cridava des de la presó a avançar en el diàleg. Quines batalles es poden guanyar amb la lluita acarnissada a les pròpies files?

  Sobretot caldria fer-se aquesta pregunta: quin projecte de futur pot oferir aquest inependentisme que ho aposta tot a la unilateralitat, a l’embat directe, al buit al diàleg, al curtterminisme, coincidint estratègicament amb les posicions de l’altre extrem que no volen sentir parlar de taula de diàleg? Fa pocs dies Aznar denunciava que el fet mateix de la constitució d’una taula de diàleg tenia efectes devastadors per a la unitat d’Espanya. Sembla que els mateixos efectes devastadors per als interessos de Catalunya són els que busca aquest independentisme agressiu i radicalment oposat a qualsevol mena de diàleg per al qual els temps millors que ja són aquí no poden ser sinó els que es viuen des de l’antipolítica del “com pitjor, millor”. Quin projecte de futur pot presentar un independentisme que després de fer mil crides retòriques a la unitat acaba xiulant, en un míting qualificat per ells mateixos d’històric, a un dels seus líders pel simple fet de manifestar des de la presó la seva convicció per al diàleg?

  Fa deu anys Pilar Rahola, en un llibre més apologètic que biogràfic, s’esforçava a buscar la dimensió política d’Artur Mas sota “la màscara del rei Artur”. La mateixa Pilar Rahol en un article d’ahir a La Vanguàrdia (“President Mas”) no dubta a qualificar d’independentisme sectari aquell que intenta ridiculitzar Artur Mas a rel de la presentació del seu relat memorialístic sota el títol de “Cap fred, cor calent”. Parla Rahola d’un menyspreu caïnita envers el president Mas localitzat principalment en l’assetjament embogit de la Cup, i també en l’obsessió anticonvergent de l’independentisme republicà. Per més que es vulguin fer quadrar les estratègies contràries de Puigdemonn i Mas, si hi ha un independentisme sectari és el que s’expressa en mítings com el de Perpinyà, i si hi ha un oposició radicalment contrària a mantenir el cap fred és la que traspua el llenguatge bel.licós i febrós de Perpinyà. Tots, però, són responsables d’haver contribuït a la formació d’un llenguatge que els fa presoners de les seves contradiccions.

  El més trist de tot plegat, però, és que mentrestant els que no som independentistes hem de veure l’escenificació d’aquestes batalles des de la barrera, con si el desenllaç de totes elles no ens hagués d’afectar. Les lluites de l’independentisme ocupen la totalitat de l’espai polític. Tots hi hem d’anar a remolc.

  Parlant de “pobles remolcadors i pobles remolcats” Gaziel mantenia que la sort d'un Estat Català es va jugar en una altra batalla molt més llunyana, també en terres franceses: “la sort política de Catalunya, com a nucli entorn del qual pogués construir-se un Estat amb cara i ulls, es va jugar, i es va perdre, a Muret, en terres de França. Fou quan el pare de Jaume el Conqueridor en una sola batalla, lliurada desesperadament, ensems contra el monarca francès i contra el papa de Roma, perdé pels catalans tota possibilitatt d’afermar-se més enllà del Pirineu i construir, a un i altre vessant de la serralada nostra, una nació ben defensada i emmurallada amb una bona cuirassa estatal. El que llavors, amb la derrota, fracassà per sempre era l’únic possible Estat Català remolcador”. Poden ser molt diferents les opinions sobre les conseqüències dels fets històrics però no cal ser gaire pessimista per augurar que les conseqüències de les batalles de Perpinyà no convertiran l’independentisme en un moviment positivament remolcador, ni de cara endins ni de cara enfora. Quan el remolc es fa per la força, contra el parer d'una part de la pròpia majoria i amb actitud bel.ligerant, des de la màscara d’un Consell de República inexistent, envers la majoria contrària, les conseqüències no poden ser positives.