Con-finats

  Deia U.Beck, el sociòleg que més va teoritzar sobre la societat del risc, que el tracte conscient amb la inseguretat és la clau de la civilització en l’era de la postmodernitat reflexiva, que ens obliga a tenir en compte exhaustivament, i a saber gestionar, els riscos inherents al progrés tecnològic, i avui hi hauríem d’afegir els riscos inherents a l’emergència climàtica i a les epidèmies. No són només els aspectes de gestió política, sanitària, administrativa i burocràtica, de previsió, d’adopció i de compliment de protocols adequats, els que en surten mal parats d’aquesta situació excepcional de confinament, sinó també (i potser sobretot) els aspectes directament relacionats amb la nostra disposició per fer efectiva aquesta capacitat de tracte conscient amb la inseguretat, i per això mateix amb el nostre grau de responsabilitat ètica i moral.

 Totes les respostes venen condicionades per un sentiment irracional de por, gens apte per a crear confiança, i encara menys per a desvetllar empatia. La por, sentiment natural de reacció inicialment útil per gestionar els mecanismes bàsics de prevenció, pot arribar a bloquejar-nos moralment si s’excedeix de determinats límits, perquè ens tanca sobre nosaltres mateixos i ens impedeix de tractar el que passa amb un mínim de racionalitat i consciència ètica.

   En les extraordinàries circumstàncies actuals hem hagut de passar de l’espai global,  que sempre sembla que ens és insuficient i per això voldríem eixamplar-lo constantment, al reduït espai domèstic en el que estem confinats. Podríem aprofitar aquest moment i aquest espai per recuperar, des de la pròpia individualitat amenaçada,  el sentit de pertinença a una comunitat global que necessita la mateixa cura, ha de fer front als mateixos riscos i si és solidària en els efectes també ho ha de ser en el tractament present i en les previsions de futur.  La postmodernitat, que ens ha induït a preservar l’individu de tota proximitat i interferència dels altres, es veu ara sotmesa a una crítica radical paradoxalment des del confinament forçós en el que l’individualisme apareix com la pitjor dimensió del comportament personal per superar la crisi.

  “La possibilitat d’una illa”, com l’anunciava M.Houellebeck, ha esdevingut impossible. Z. Bauman denunciava la distopia de M.Houellebeck a partir d’una hipòtesi condicional amb aquesta pregunta: “I si aconseguim el nostre somni present d’una existència lliure de temor, i el nostre audaç projecte que aquest somni sigui una completa realitat d’una vegada per totes, superant la fortalesa més indomable, prohibitiva i inconquerible de la por: la mortalitat humana?”. Aquesta completa realitat ara sabem que no serà mai possible, i que la realitat present i futura reclama més que mai la nostra responsabilitat solidària.

  A més de reconciliar-nos amb el tracte conscient amb la inseguretat i la incertesa, i de consolidar amb totes les conseqüències el sentiment de pertinença a una globalitat que és una comunitat de persones d’igual condició, és també un moment oportú (el que la Grècia clàssica coneixia com a “Kairós”) per recuperar la funció social del dolor, i en un sentit més ampli el sentit profund de la fragilitat de la nostra condició. El mateix Z. Bauman ens alertava de la progressiva desaparició en la societat postmodena d’aquesta funció del dolor relacionant-la amb la invasió de la insensibilitat que presideix l’univers de les relacions interhumanes.

  Funció del dolor no només com experiència personal compartida sinó també com un recurs indispensable per advertir-nos dels signes, de les amenaces i de les deficiències organitzatives i de comportament de la comunitat humana i del grup social de pertinença. En aquest sentit el dolor pot actuar com un factor d’autodefensa de la comunitat, tant pel que té de maduració personal en el camp de les relacions socials com pel que significa d’agent activador que situa la nostra fragilitat, massa sovint oblidada, en els nivells d’alerta que ens són indispensables per enfrontar la cura sanitària universal.