De màscares i monarques

Pilar Rahola ha volgut fer de Jasmina Reza i ha buscat el seu Sarkozy sota les màscares, reals o inventades, del seu particular monarca, l’Artur Mas. Perquè hi ha dues maneres de parlar d’un personatge polític, una presentant la seva línia de pensament, les seves limitacions, les seves ombres i les seves possibilitats, i una altra partint d’unes suposades màscares o tòpics que circulen amb més o menys fonament entorn del personatge i proposar-se desemmascarar-lo, revelar la veritat del que hi ha a sota o al darrrere, perquè aparegui la persona tal com realment és. La primera forma exigeix molta informació i demana una distància crítica, la segona en té prou amb una complicitat preestablerta, una recíproca entesa per parlar del que convé parlar. La primera forma tendeix a buscar l’objectivitat, mentre que la segona tendeix a fer l’apologia del personatge. No cal dir que Pilar Rahola s’ha decantat per la segona fòrmula i ha posat tota la seva saviesa periodística, i tota la seva agudesa lírica, al servei de l’Artur Mas, per presentar-lo tal com és, suposadament i des del seu punt de vista, com una persona que sap complir els seus compromisos, sacrificada, feta en l’esforç, dedicat a la família, fortament preocupat pels seus avatars, aimant de l’excel-lència, tímid i amb pocs amics, una mica distant però amb fusta d’indiscutible líder. És a dir, el perfecte candidat a la presidència de la Generalitat, amb totes les qualitats que exigeix el càrrec que ben segur aconseguirà, tot amanit i regalat en un llibre que va sortir per Sant Jordi i que tenia l’ull posat en la propaganda electoral que tot seguit ens atabalarà.

Naturalment que aquesta fòrmula, massa decantada a ratificar els punts de partida previs, els propis prejudicis amb la coartada de desfer els prejudicis dels altres, té la servitud de la simplificació excessiva, de l’embadaliment fàcil que es distreu amb apel-lacions poètiques fora de context que sublimen i magnifiquen el personatge, i que a estones fan pujar el rubor a les galtes del lector més neutral. Ai, aquesta transcripció dels versos de Vinyoli sobre els elegits i de Baudelaire relacionant el poeta amb l’albatros !, com si a l’Artur se li hagués de fer justícia amb penjaments lírics totalment fora de lloc. És evident, també, que amb aquesta fòrmula el resultat perilla de donar lloc, paradoxalment, a un altre personatge doblement emmascarat, el que Pilar Rahola construeix artificialment amb el desvestiment dels suposats tòpics, i el que el mateix Artur malda per presentar quan es defensa de les acusacions de què és objecte, segons el seu parer. Definitivament, els colors em pugen a la cara quan llegeixo (pàgina 158) el que ELL (el personatge doblement emmascarat) confessa a la Pilar: “jo sóc el que has vist i aquest poema” (referint-se a l’homenatge de l’Escola Aula a Pere Ribera i al poema de Kavafis, Ítaca), com si estiguéssim assistint a una revelació messiànica De tot plegat en surt un personatge massa guapo, molt més guapo, i en un sentit totalment diferent, del que presenta el Polònia. Per cert, per què s’ha d’esforçar tant la Pilar en desmentir el tòpic de la guapesa i la prepotència de l’Artur al Polònia ? Si el Polònia suposa algun problema per als polítics, ho serà per a tots, non només per a l’Artur…

La més gran servitud del llibre és, però, la simplificació del pensament, la limitació palesa dels continguts. Servitud potser buscada voluntàriament en un llibre de format reduït i lleuger com aquest, però que no deixa de resultar sorprenent tractant-se d’un ferm candidat a la presidència de la Generalitat que diu que ha madurat i s’ha fet fort estant a l’oposició. És molt decebedor topar-se amb la buidor conceptual més depriment sota títols grandiloqüents com “ La història econòmica de Catalunya ens contempla” o “ Ell i Espanya”. Ni una idea de fons sobre economia, llevat del tòpic que l’empresa és el bé a protegir perquè hi conflueixen els empresaris i els treballadors, i ni una idea concreta del candidat sobre el projecte per a Catalunya dins o fora d’Espanya, llevat de l’enfadosa referència a qui dia passa any empeny i a la covarda (sí, covarda tractant-se d’un candidat que diu que votaria per la independència en un referèndum) prevenció que es resumeix dient “no estimbaré el vaixell contra les roques”. Quines roques, Artur? Sí, és cert que es citen els discursos que segons la Pilar són els més significatius en el trajecte polític del personatge, però no se’n fa cap síntesi, ni la més lleu anàlisi, ni per suposat la més remota crítica. Només un instant li surt a la Pilar el sentit crític, com un acte fallit que no ha arribat a controlar del tot; a la pàgina 203 s’adona, i ho diu, que els convergents cauen en els mateixos excessos que denuncien, de “creure’s el centre de la defensa nacional sense entendre que hi ha moltes maneres de defensar Catalunya”. Aquest moment de lucidesa, però, resta aïllat, i no contamina el personatge. Llàstima, perquè, la vena crítica que aquí s’endeveina tímidament podia haver matisat el plantejament hagiogràfic del llibre.

Un últim apunt. Per què el candidat, amb els bolquers de la Pilar Rahola, s’ha de fer perdonar la mala consciència de ser una persona culta, acadèmicament preparada, el primer de la classe, que parla idiomes, de família benestant, creient i educat a l’elit de l’escola Aula, acostumat a estar rere el taulell i a conèixer els comptes de resultats? I per què aquest autoperdonar-se per ressaltar-ne les virtuts s’ha de fer tractant amb notable desconsideració, i fins menyspreu, els que no són de la mateixa condició? Sonen molt desconsiderades les apel-lacions al Montilla que de jovenet no tenia llum a casa seva, a la seva falta de títols acadèmics, donant reiteradament per suposat que és el pitjor president de la història de Catalunya. La història jutjarà, però és evident que encara hi ha classes socials, que les condicions i oportunitats no són les mateixes per a tots (diguin el que diguin el pom d’escollits jovencells radicals i liberals que constitueixen el pinyol protector del candidat, sempre sàviament i ponderada dominat pel lideratge d’Ell, segons creu Ella, la Pilar), i que és una pèssima carta de presentació el qualificar el president actual en funció d’aquestes connotacions socials que pesen al fons de la seva desqualificació sistemàtica. Els electors han de pensar que una persona de les condicions i la trajectòria de l’Artur Mas pot ser un bon president de la Generalitat, i que una persona de les condicions i de la trajectòria d’en Montilla, totalment diferents, també ho pot ser i ho pot continuar sent. El vot es decantarà per raons polítiques en les que juga un paper important, encara, la condició social, però el candidat no pot discriminar socialment l’oponent. I una última pregunta: per què al llibre es metaforitza de manera obsessiva el retorn al govern com un retorn a Ítaca, al domicili enyorat on espera la Penèlope pacient de les bones formes, de l’excel-lència exultant? És Ítaca el lloc natural del govern de la dreta d’on mai n’havia d’haver estat expulsada? Quina concepció política hi ha rere aquestes formes de creure’s al centre de la pàtria somiada? Per què retornar a Ítaca i no quedar-se a Troia?