Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2022

La política pel forat de la sàtira (2.005 - 2.021)

Imatge
      A l'enllaç de sota es pot seguir en perspectiva satírica (118 poemes) l'evolució de la política catalana, amb alguna derivació cap a la política espanyola, a partir de fets i personatges significatius entre el 2.005 i el 2.021 , del primer tripartit fins després de la DUI , passant pel segon tripartit, el retorn del govern convergent i la llarga etapa del temps de sobirania i procés. Sovint la visió satírica és el millor instrument per mantenir una distància crítica respecte de la feixuguesa dels fets mentre es van produint. Vistos des del present, hi ha fets que fan pena, fets que fan plorar, fets que fan riure o somriure i molts fets que fan pensar.   I seguirem a la sènia donant voltes al procés com l’ase que amb displicència pensa que no hi ha res més   https://drive.google.com/file/d/13SSUgYJWGwfXkvY4_oS58zSTKqHR7Cny/view?usp=sharing  Descarrega

El consens segons Pere Aragonès

Imatge
    Acostumat a sentir parlar   de la manca d’unitat a les files del sobiranisme per fer realitat l’autodeterminació, em va sorprendre que el president Pere Aragonès parlés de consens i de consensos en la conferència del passat dia 14 sota el títol ”Avancem” . Consens va ser la idea articuladora dels seu discurs i el concepte més repetit, amb diferència, al llarg de l’exposició.     A què respon el recurs al consens, emmarcat en una proposta de política dita transformadora per a una suposada “Catalunya sencera” , si aquests paraula, i el concepte polític a què es refereix, no ha sigut precisament l’eix vertebrador del govern de la Generalitat durant els últims deu anys? Qui ha parlat de consens durant tot el procés, caracteritzat justament per la unilateralitat, allò més oposat al consens?    La paraula consens en el discurs del president sona més a eufemisme que a proposta política mínimament creïble. És un recurs a una paraula atractiva que en el seu cas resulta buida de conting

A propòsit de "Pandèmia i postveritat"

Imatge
      Acabo de llegir “Pandèmia i postveritat” , de Jordi Pigem , i m’ha passat el que quasi mai m´havia passat llegint un assaig: començar amb plena empatia amb el tema, simpatitzar amb el plantejament ètico-filosòfic que suposo que   en farà l’autor, i a mida que avança la lectura anar acumulant dubtes, interrogants i oposició personal creixent al que es va exposant, fins arribar a fer-se’m tremendament incòmode el recurs del llibre a les distopies de Huxley (“Un món feliç”) i Orwell (“1.984”), i a un aiguabarreig de cites, per fer entrar amb calçador l’apriorisme de què parteix, la frontal oposició de ciència i humanisme, de tecnologia i “alegria de viure” sota les urpes del tecnocapitalisme. Em trobo amb un   tractament apocalíptic i escatològic de la pandèmia, amb poc marge per a la llibertat i   la responsabilitat personal per fer front als suposats designis d’alienació mental, de tergiversació del llenguatge i de control sanitari que se’ns imposen des del Fòrum Econòmic Mu