quadern d'en Cinto Amat

En un vell casalot a peu de carretera, on mai no he vist ningú, hi ha un penjoll de llums blaves desitjant Bon Nadal, un reclam infantil al vertigen dels cotxes que les passen brunzent, del tot estranys al lloc i a l’anònim missatge que roman innocent en la trista façana. Potser és això el Nadal, una fràgil claror sobre els murs de l’absència, un espai oblidat que ens torna a la memòria i busca en un racó, el més humil que troba, bastir la seva estança. Potser som el misteri de la infància que ens porta a desviure el present i habitar l’esperança. C.A.

   Escoltar l'Antoni Castells dient que fa cent cinquanta anys que hem intentat que Espanya ens entengués, i no ens n’hem sortit, i que és inútil la via federalista perquè ningú no se la creu, i que l´única alternativa a considerar es la de la independència o el quedar-nos com estem, escoltar-lo a ell, el prohom socialista que va repetir al govern tripartit en la cartera més difícil i es va guanyar el respecte de propis i aliens, em causa una certa sorpresa, barrejada amb una sensació d’incredulitat de fons. Per la contundència de les seves afirmacions i perquè suposava, i continuo suposant, que quan va entrar en el projecte Maragall ho va fer convençut del seu contingut i de les seves limitacions, i penso que en política el temps compta molt, i el poc temps transcorrregut des del final del tripartit (per bé que amb punts d’inflexió importants) no hauria de portar a conclusions tan radicals i excloents.    De tota manera, ahir el vaig escoltar de nou en una entrevista a Cat

    Cartes creuades publicades a la revista "Valors" el juny de 2012 : Amic Cinto,    Em dius que la gent que veniu del dret us preocupa el fonament, el sentit i el futur de les institucions i de tot el que anem estructurant i institucionalitzant a la vida publica i privada dels homes. Comparteixo amb tu aquesta inquietud.    Ja saps, que el mes passat varem celebrar el Congres Edificar la pau en el segle XXI, i una de les coses que allà es deien, era que calia d’adonar-se que la pau no depèn només de l’individu sinó també de les institucions i les estructures i que moltes d’aquestes estructures generen en sí mateixes injustícia, opressió i esclavatges. Però la majoria d’estructures actuals responen a demandes de segles anteriors, a situacions on era relativament fàcil mantenir un equilibri social ja que la diversitat era petita. Però en el moment present hem d’obrir o variar aquestes estructures per tal d’encaixar-hi nous valors, paràmetres, paradigmes.  

   S’ha de reconèixer que la pregunta amb dues parts per a la consulta és una fórmula intel.ligent perquè permet encabir-hi totes les opcions possibles, des de les simplement autonomistes o regionalistes, passant per les confederals i federalistes, fins a les independentistes. Per bé que no totes les opcions s’hi veuen reflectides amb la mateix claredat, i per descomptat que l’opció per un Estat seguit del “no” a la independència ens deixaria en una situació molt confusa. De quin Estat es tractaria? D’altra banda, si s’arribés a realitzar, es podrien presentar greus problemes a l’hora del recompte: per exemple, un “no” a les dues parts de la pregunta es consideraria un vot nul? I encara s’hauria de considerar la confusió que es podria produir per establir un resultat definitiu a l’hora de comparar els percentatges de cada opció, perquè podria donar-se que un percentatge del sí de la primera part no es reflectís ni el sí ni el no de la segona part. Hauríem de veure si no patiríem els

   Algú ha dit que Nelson Mandela ha sigut un miracle per la humanitat. Miracle o no, la figura de Mandela presenta una coherència molt notable des del punt de vista dels objectius que el van definir com a home polític. Si es comparen els trets fonamentals de la seva biografia política durant la seva militància activa en el Congrés Nacional Africà, de lluita contra l’apartheid, fins a ser empresonat durant quasi 30 anys, fins al febrer de 1.990, amb les accions de govern empreses després de ser elegit president, el 26 d’abril de 1.994, es veu clarament que Mandela va protagonitzar una lluita personal per establir el que entenia que havia de ser la política de reconciliació a la República de Sudàfrica, abans i després de ser condemnat a cadena perpètua el 1964. I això malgrat les polítiques socialment desastroses que han seguit els seus succesors al front del Congrés Nacional Africà.    En el discurs que va pronunciar el 20 d’abril de 1.964 davant el Tribunal Suprem de Pretòria

De les baules del temps penja el vívid mirall dels anys que ens van concebre, dels colors fent-se rostre, de la il.lusió arbrant-se com al mar el corall. Mirem cristall endins i som tot just reflexos de tots els tons de l’aigua que passa i que perdura, que ens crida per quedar-se com més suaument s’allunya. Els qui de prop mirem i els qui de lluny somriuen, som ells i són nosaltres imantats per la crida dels anys que ens sobreviuen. No podem abastar la imatge que ens convida a traspassar el mirall, però sí seguir la llum que uneix tots els records brollant entre els dos ulls. C.A. 33è aniversari del Francesc

   Quan el Sr Alfonso Guerra diu que els partits nacionalistes han faltat a la lleialtat constitucional perquè expressen ara que no en tenen prou amb el Títol VIIIè de la Constitució, mentre que quan aquesta es negociava van manifestar que el que s’acordava llavors donava compliment al seu objectiu d’autodeterminació, de quina realitat concreta està parlant ? Ens vol fer creure que la disjuntiva entre autodeterminació i estat de les autonomies es podia plantejar en aquell moment amb la simplificació amb què ara ho exposa? Ens vol fer creure que l’ingenu vomés va ser ell en confiar amb la conformitat dels partits nacionalistes per no demanar mai més cap reforma, i que el text de la Constitució, i els Estatuts que s’hi han acollit, han estat sempre rigorosament respectats per l’administració de l’estat i els seus governs successius? Ens vol fer creure que la Constitució no es pot reformar i que els que s’han de reformar són els que no s’hi adapten? Ens vol fer combregar amb les rodes

 Continuació de les cartes creuades amb en Jordi Cussó: aquesta és la publicada a la revista Valors el maig de 2012 Benvolgut Cinto,    Fa dies, que per circumstàncies diferents, tinc molt present la teva darrera carta. Coincideixo en tot el que dius, en la importància d’aquest gest de sortir d’un mateix, per trobar-se amb l’altre, per descentrar-se del jo i descobrir que el en tu puc fer-hi confiança. Això m’anima a seguir reflexionant sobre el tema de l’amistat i sobre quina és la seva dimensió social.    Llegia aquest dies un article del Francesc Torralba, on deia que l’home es construeix en la comunitat, no en la col•lectivitat, ni en la suma d’individus, sinó en el vincle intersubjectiu entre dos éssers diferents que es reconeixen i s’acullen mútuament. En la comunitat, cada individu, conserva el seu nom i cognoms, les seves característiques definitòries. L’home no està sol en l’univers, està en contínua relació amb els altres, i aquesta relació no és accidental en la s

   Vista des de dins, la situació del PSC deu ser dramàtica, o potser no tant si amb el resultat de l’últim Consell Nacional els seus dirigents han arribat a la conclusió definitiva que la majoria aclaparadora que van obtenir senyala el camí a seguir. En tot cas, com també ha senyalat Lluís Foix, els propers resultats electorals donaran o restaran raons a la decisió de “votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada emb el govern d’Espanya”.    Vista des de fora, com ho faig jo, la situació del PSC és ben singular, i fins paradoxal. Per un costat, s’ha convertit des de fa temps en el centre de totes les crítiques, ationades des dels cercles sobiranistes de CiU i ERC, i en part també des de IC, i per descomptat des dels mitjans de comunicació catalans, públics i privats, d’opinadors i tertulians de tota mena. Segons aquestes opinions, sembla arribat el moment de considerar el PSC, def

Tot plegat té molt mal caire. Caire del sí però no gaire, caire de data i consulta, caire de vaga o pregunta, caire fora o dins d’Europa, caire d’urna o de fanfàrria, caire d’infern o d’Arcàdia. Caire de mossos i estopa, caire de micro o sabata, caire antic de retallada, caire d’atur i emprenyada. Sobre l'aresta escairada som aprenents de funàmbul, i si mirem cap ensota podem passar molt mal tràngol: massa estimball per no fotren’s una sonora trompada. C.A.

    El pensamet lúcid i provocatiu que traspuen algunes pàgines dels assajos d ’ Agustí Calvet, “Gaziel”, ens arriba com una alenada d’aire fresc que ens ajuda a encarar certes visions polítiques actuals entorn de les possibilitats del nacionalisme català, per més que s’hagi de relativitzar el seu contingut en funció del temps i les circumstàncies especialment dramàtiques en què van ser escrites.    Així, a l’assaig “El desconhort (1.944), recollit en el compendi d’escrits sobre Catalunya i els catalans entre 1.938 i 1.947 sota el títol “Quina mena de gent som” , Gaziel fa aquesta reflexió que transcric literalment en les seves parts més rellevants: “Plantejar el problema de Catalunya en un pla exclusiu de nacionalisme, com una lluita entre dues nacionalitats del mateix grau, una d’opressora i l’altra oprimida, és ficar-se en un carreró sense sortida… Voler fer-la topar violentament amb Espanya és com posar en pràctica l’antiga faula del tupí de terrissa i el tupí de ferro. Dema

   Comentant la versió musicada de les Cançons de la Roda del Temps que en va fer Raimon, Salvador Espriu va escriure, fent literatura de la seva relació personal: “Què diria avui Raimon d’ell mateix?- pregunta el vell en un to d’afectuosa malícia- El professor Pelegero s’atura un moment a pensar la resposta i es decideix a contestar a la fi amb una citació del primer i més gran dels escriptors de la nostra llengua: “Jo són hom qui longament ha desirada comuna utilitat”- recita a poc a poc el professor”. Aleshores els dos amics han somrigut i callen i han esguardat després la freda i tranquil.la llum de la tarda d’hivern”.    Aquest mateix Raimon, que s’ha mantingut fidel a si mateix al llarg dels anys, va donar fe de la seva “desirada comuna utilitat”, que va descriure Ramon Llull, de la seva dedicació a la causa de la col.lectivitat, en el recital d’aquest dissabte passat a l’Auditori, deixant al mateix temps testimoni del seu profund respecte per l’obra de l’admirat Espriu.

    Continuació de les Cartes creuades amb Jordi Cussó a la revista Valors  (abril de 2012 )  Benvolgut Cinto Aquests dies he tingut l’oportunitat de conviure amb una persona malalta. Fa temps que lluita amb un càncer i com pots suposar hi ha moments de tot. Estar al costat d’un malat sempre és una experiència positiva, malgrat es remouen tots els sentiments i sovint et fa tastar la pròpia vulnerabilitat. Però he de reconèixer que ens fa bé acompanyar i deixar-nos acompanyar en aquest moments de la vida.    Mentre acompanyava aquesta persona, ressonaven a les meves orelles unes paraules d’un altre bon amic que pateix una malaltia degenerativa, i que em deia: “ Quan de sobte la malaltia es fa present a la teva vida, penses que serà una cosa passatgera. La sorpresa brolla quan els metges et diuen que es quedarà amb tu per sempre, anirà amb tu arreu i a totes hores. Llavors acceptes la malaltia com a companya de camí, o la teva vida es fa insostenible i mica en mica va p

   Qui li ha posat la pell de plàtan al Conseller Espadaler? Quin Director General, quin cap de departament, quin assessor, li va aconsellar convocar una roda de premsa el passat dijous, acompanyat del Director de la Policia, Manel Prat, i del Comissari en cap dels mossos, Josep LL. Trapero, per escenificar un enfrontament solemne amb l’informe de la Policia Nacional elaborat per ser lliurat al jutge del cas Juan Andrés Benítez? Ningú va ser prou assenyat per advertir-li que els informes pericials sol-licitats en un procediment judicial han de fer el seu camí processal, i que el que cal és oposar-s’hi en el mateix procediment mitjançant les proves pertinents, compareixent en forma, en comptes de convertir-lo en motiu de crítica i d’escarni públics en roda de premsa? Al cap de quatre dies, i sense que s’hagi canviat ni una coma d’aquell informe policial, el Conseller ha de corregir-se i admetre que la imputació judicial, fonamentada en l’informe de la Policia Nacional i en els video

   Poc s’ha subratllat, entre la multitud de comentaris publicats a rel de la Sentència del Tribunal d‘Estrasburg sobre el cas de l’etarra Inés del Río, que el problema que realment deixa al descobert és el de les víctimes, en un doble sentit: primer, la utilització política i ideològica de les associacions de víctimes, i de les víctimes mateixes, que des de sempre n’ha fet el PP, ara al Govern, i segon, el desempar que en el fons produeix aquesta instrumentalització al veritable reconeixement que haurien de tenir les víctimes en el context d’un Estat fonamentat en el respecte als principis del dret.    La Sentència desfà amb contundència la doctrina Parot adoptada pel nostre Tribunal Suprem a partir de l’any 2006, el qual en un exercici d’enginyeria jurídica falsament creativa s’inventà un sistema de còmput del compliment de penes que infringia la prohibició de l’aplicació retroactiva de la norma més perjudicial per al penat, de manera que a tots els condemnats durant la vigènc