quadern d'en Cinto Amat

  Fem la celebració del vostre casament aquest migdia, en la vostra trentena, en la plena joventut que és per vosaltres l’autèntic migdia. Us heu decidit a renovar un compromís que connecta aquest present amb el vostre passat i futur, i amb el present, el passat i el futur de tots nosaltres. El casament és celebració, festa, i també compromís envers vosaltres mateixos sobretot i envers els qui us envolten. Trenta anys són un migdia, la claror zenital d’un esplèndid migdia, migdia que rebrota de les arrels primeres, remor de veus que estimen i mans que us acompanyen. Migdia lluminós per veure-hi tots els noms, els que primer van dir-vos i els que direu de nou. Migdia d’hores calmes per nodrir-vos l’esforç tot esperant la tarda. Aquella dolça tarda que va viure amb vosaltres al bell mig de la vida, allargant-la molts anys, per fer lloc als matins que avui us són migdia.     En els vostres noms hi ha la identitat, l’origen que us f

 “M’estimo més plànyar-me de la meva fortuna que avergonyir-me de la meva victòria” (Quint Curci a “Història d’Alexandre el Gran)    En el seu assaig sobre “L’hora perillosa dels parlaments” Montaigne recorda que la guerra té naturalment molts privilegis raonables en perjudici de la raó, i per això recorda la cita de Ciceró segons la qual “ningú hauria de fer res dirigit a aprofitar-se de la ignorància d’un altre”.     Els que ens trobem al mig de la confrontació entre la determinació independentista i l’immobilisme governamental ens hem de limitar a deixar constància, de moment, de l´ús que les parts en conflicte fan dels respectius privilegis, que des d’un determinat punt de vista poden semblar raonables, en perjudici de la raó, aprofitant tots els subterfugis que l’astúcia (de moment només l’astúcia) els proporciona enfront dels arguments interessats o directament ignorants i tergiversats.   En la fase final del procés l’independentisme ha afegit al privil

    Quan el Conseller Baiget deia que aguantaria anar a la presó peró no que anessin contra el seu patrimoni, en realitat no mostrava una simple reacció de covardia davant la possibilitat que li toquessin la butxaca sinó que posava de manifest dues evidències que segurament havia madurat pensant en les circumstàncies d’aquesta fase final del procés.   Primera, que la promesa de declaració d’independència dins de les quaranta-vuit hores següents a la victòria del sí en el referèndum és una entelèquia, un missatge als il.lusos i desprevinguts que es poden arribar a creure que dins la primera quinzena d’octubre serem un estat independent en el que la legislació de l’Estat espanyol ja no hi tindrà res a fer. Ell no s’ho creu i per això tem pel seu patrimoni, perquè sap que l’aplicació de la legislació de l’Estat espanyol podria resultar-li perjudicial esprés de l’1 d’Octubre. I segona, que el que s’està fent des del Govern de la Generalitat buscant el xoc frontal contra la leg

Aquí tenim una llei i aquí tenim un embut, si ho barregem tot alhora tindrem la llei de l’embut. La recepta és ben senzilla: posa a coure uns drets humans (l’autodeterminació n’és la millor imitació), deixa que faci xup-xup a foc lent en els mitjans adobats amb tertulians, l’hi apuges el to verbal amb un toc de puigdemont i unes gotes de la cup perquè prengui més bon gust; en fas un bon joc de mans quan ho fiques dins del tub i el primer plat dels humans serà el de la independència, l’única opció necessària de la cuina primigènia.   La resta són accessoris (els síndics electorals, les urnes, meses i cens…), elements ornamentals per guarnir el plat del final,   la declaració formal de la nostra independència. Has d’evitar el Parlament, retorçar-li el Reglament, aprofitar tant com puguis la majoria absoluta i anar de pressa, de pressa, perquè tot en un moment passi ràpid per l’embut i no s’adoni la gent

Sota el cristall del pou hi quedava un tresor, la veu de l’alquimista que desglaçava a glops els arcans més secrets de vida, sexe i mort amb l’atàvic conjur de la força dels mots. S’elevava en la nit com l’esveltíssim pi que sotja el fons del pou quan s’hi congela l’ànima, l’alquímia del poeta vetllant ran del camí, la penetrant paraula de Josep Palau i Fabre.    C.A. Canyamars. Pou de glaç 9 de juliol de 2017. Poesia i +   Recital de Miquel Gelabert i Jaume Mallofré

  A la presentació de l’esborrany de la Llei de Referèndum abans d’ahir al Teatre Nacional es va repetir amb insistència que la votació del dia 1 d’Octubre seria com sempre, com qualsevol altra de les votacions que hem celebrat en democràcia.     Si anés a votar l’1 d’octubre no seria com sempre, perquè mai com fins ara no se m’havia dit que la gestió democràtica de la discrepància significa apel.lar al dret d’autodeterminació com el primer dels drets humans (!?), sinó que anava a votar en virtut d’un acord susbscrit per tots els representants polítics d’aquest país des de la instauració de la democràcia segons el qual tenim el dret a escollir i a decidir. Si anés a votar l’1 d’octubre no seria com sempre, perquè mai no se m’havia dit, i jo no ho havia experimentat, que havíem fet tots els esforços possibles abans de tirar pel dret i recórrer a l’autodeterminació unilateral contra l’Estat, sinó que havíem participat activament en la millora de l’autogovern amb la confiança