quadern d'en Cinto Amat

El saberut G. Steiner avança sense complexos, i amb una enorme capacitat de suggestió, per entre els meandres de la força eròtica com a creadora de llenguatge en el seu assaig sobre “Les llengües d’Eros”. "Durant la pràctica sexual, el subcosncient s’obre camí en totes les fibres de l’impuls nerviós i la sensibilitat. La imaginació es fa carn; segons l'expressió consumada de Shakespeare, es corporitza. Al seu torn, la carn imagina i crida. Si en algun cas es pot parlar d’encarnació, és aquí. La concordança etimològica és fictícia, però semen i semàntic estan relacionats en la mesura que fan referència a una ejaculació corporal i lingüística”. Partint d’aquesta capacitat semàntica del sexe i de l’eros G. Steiner , que s’atribueix el privilegi de poder parlar i fer l’amor en quatre llengües, repassa amb agudes pinzellades el substrat creatiu de les diferentes parles expressant-se dins la caixa de ressonància de l’erotisme. De l’italià, subratlla el timbre sensual de la seva

En aquests temps líquids que ens ha tocat viure, caracteritzats per la poca consistència argumentativa amb què podem enfrontar les opinions que exigeixen els fets per la rapidesa amb què es produeixen, tendim inevitablement a la simplificació, al blanc o al negre, al sí o al no, sense matisos, sense destriar la gamma de grisos, o de colors vius contrastats, amb què sempre es presenten les coses. Fa molts anys em va impactar una màxima que vaig llegir en algun lloc, i que em sembla que recollia Noam Chomsky en algun llibre seu, la simplificació és la barbàrie del pensament, la complexitat és la civilització de les idees, i em vaig adonar que parlava de complexitat i no de complicació , és a dir, d’atenció a la interrelació d’aspectes diferents, i fins contradictoris, que es van teixint en la formulació d’idees per construir progressivament un pensament civilitzat. En aquest teixit de tant en tant s’escorren els punts i l’obra d’art es degrada en simplificació i barbàrie. Amb el

Juan Gris: Finestra oberta Enyoraré la llum verdosa del rellotge, la teranyina dels ulls al mirall del matí, el got de cafè amb llet i aquesta ràdio insomne que escup arran de mar el que no vull sentir. Un dia em faltaran els nervis d’abans d’hora, l’escampall de papers i els mails que no he llegit, el clic de la cartera, el client i la prova, les claus tancant la porta quan s'hagi fet de nit. Un dia em mirarà l’escaire de la taula demanant-me el dibuix i el preu del darrer llibre, m’esperarà al final d’un full l’última línia per dir-me que li falta només una paraula, la que es va perdre entre els rebrecs dels dietaris i jo no vaig saber trobar en cap diccionari. C. A.

Brueghel: "La Torre de Babel" I si la nostra relació maldestra amb les coses, les persones i els fets que enfrontem estigués en el fons afectada per un condicionant primigeni que, sense eliminar les categories morals de la història i l’exigència de responsabilitat, ens aboqués inevitablement al fracàs com estat natural de la nostra condició, de manera que tota temptativa de millora és alhora una evocació del paradís definitivament perdut i irrecuperable ? No és això el que fa que tots els ideals que s’han donat en la història hagin fracassat, i que en totes les obres, tant en les reeixides com en les imperfectes o directament immorals, sobresurti un sentiment de culpa que entertolliga més que no pas desembolica la troca de la història humana? No cal ser, però, totalment pessimistes, perquè l’assumpció realista d’aquesta condició radical també ens ajuda a viure. Aquesta és la conclusió a la que arriba un pensador brillant i profund com George Steiner , estudiós reconegut

Sortosament, sóc dels que m’he lliurat dels efectes negatius de la nevada d’aquesta setmana. No m’he trobat bloquejat a la carretera, ni m’he quedat sense llum ni aigua, ni he sofert cap caiguda pel carrer, ni m’he vist obligat a quedar-me a casa, ni m’han faltat queviures, ni m’ha fallat el telèfon ni l’ordinador… De manera que totes les conseqüències negatives les he visualitzat en altres situacions que no eren les meves, i a través dels media , la ràdio, la tv, els diaris, internet. Els media una altra vegada, ineludiblement, com a portadors de totes les veus de Cassandra i de totes les queixes, totalment justificades moltes d’elles i un punt exagerades unes quantes. Com altres vegades, quan s’erigeixen en centre inevitable de comentaris, més que d’informació, de referència absoluta del que està passant perquè no disposem de cap altre mitjà que ens hi apropi amb immediatesa, els media em provoquen una reacció d’atracció i de repulsió al mateix temps; per un cantó, m’ajuden a fer-

Aquesta hora del matí miro cap al cantó de llevant per entre les arcades de la plaça del monestir i m’enlluerna la claror del sol ixent que a poc a poc s’imposa per sobre el llit de boira que oneja allà baix, com un mar rivetejat per una sanefa de colors grocs, vermellosos, blaus, grisos i liles, i sento que el miracle del dia que comença s’emporta bona part del neguit acumulat durant els dies de la setmana passada, la concentració en un treball feixuc, dominat per moltes hores de preocupació professional i humana. Contemplo com es van perdent les últimes guspires de la fornal que veig consumir-se al fons, i em retrobo feliçment recuperat, sa i estalvi, alliberat de l’obsessió per treure l’entrellat dels fets que m’han ocupat i que sé que de totes maneres em superen. Entro al monestir i escolto les primeres paraules de la pregària de Laudes , de lloança, que entonen els monjos, Sigueu amb nosaltres, Déu nostre, i m’envaeix un profund sentiment de tranquil-litat en pensar que hi ha alg

La professora de música Claudia Vergara plora sobre el seu piano entre les runes de casa seva a Constitución (Xile) ¿Quants sons té la dissort sentida des de dins, el cor de la desgràcia polsant sobre els estralls les notes estrafetes d’un cant emmalaltit que plana sobre els camps com un tèrbol mirall? ¿Quants noms de l’infortuni s’apleguen pels camins, quins tons tenen les veus de l’eco amenaçant, dels sorolls de la terra badant-se com un fruit, del brunziment de l’ona amb nervi desbocat? Plora amb tu la música esvaïda entre la runa i busca en els teus dits una altra melodia, nous acords contra els sons de la por rediviva que tesin altre cop les tecles una a una per refer la difícil i fràgil harmonia entre el pols de la terra i el batec de la vida. C.A.