quadern d'en Cinto Amat

Aixeca ell la copa, mira el teu retrat i diu: Ara et recordem! Que sigui així i que siguin recordats els bons esperits de la casa, ara i sempre ! (F. Hölderlin “El retrat de l’avi”) Dels germans, pares i avis treballant a la vinya, tots en dèiem “els homes”, els puntals de la casa on es preuava més l’ordre de cada dia que l’incert avenir d’un temps sense esperança. Quan la vinya era lluny, al sortir de l’escola portàvem el dinar als “homes” de la casa, un cistell ple de flocs per l’escalfor de l’olla que arribava mig buida i sovint refredada. Una tarda d’hivern l’avi no va tornar amb els homes de casa. Va ser el meu padrí de qui vaig heretar orelles i cognom, a més del seu nom propi que m’unia per sempre al sabor del raïm i a l’aspror de la terra. Bolcà el carro al revolt i estès sobre la pedra quedà el cos del padrí al fons d’un mal barranc. Recordo el meu germà tornant tot sol a casa, menant d’esma el cavall agafat pel ronsal

  Per una vegada una Sentència, la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Sala Primera) de Luxemburg, ha posat al seu lloc el sitema bancari. I ho ha fet, en concret, en una qüestió que afecta de ple als consumidors del carrer, en el tema de les execucions hipotecàries. Aplicant el text refòs de la Llei Hipotecària de 30 de desembre de1944, el sistema bancari en tema d’impagament d’hipoteques ha gaudit del privilegi d’un procediment expeditiu (qualificat de sumari en l’argot processal) que sempre ha tingut contra les cordes al ciutadà que per la circumstància que fos no podia fer front a algun dels venciments de la hipoteca. No es podia aturar la irreversibilitat de la condemna a perdre el domicili si no era pagant. No s’hi valia al.legar cap motiu de nul.litat que tingués a veure amb la posició abusiva del banc per suspendre l’execució. Si tens alguna queixa, se li venia a dir al consumidor del carrrer, ja l’exposaràs en un altre moment, en un altre procediment i davant un

     Què se’n treu d’una activitat corrupta? De què serveix obtenir uns guanys il.lícits, per a un mateix o per al grup amb el que un s’identifica d’una manera o altra (grup social, partit, família), aprofitant unes determinades condicions que fan possible un comportament corrupte? A part de cedir a l’escàndol quasi diari que es destapa en els media amb l’aparició d’aquests comportaments, que ràpidament es transformen en tema de conversa i de comentaris de tota mena, caldria preguntar-se sobre les condicions personals que fan que a partir d’un moment hom adopti un comportament que no s’avé amb l’activitat normal que se li espera, ni tampoc amb el seu mateix tarannà o idiosincràsia habitual.    Hi ha unes condicions socials que fàcilment poden seduir el corrupte per aprofitar-se’n. Sembla evident que la proximitat que es guanya amb determinats càrrecs polítics o professionals al flux de diner que s’origina en activitats epecífiques (com ara projectes d’obra i d’infraestructure

El primer que se m’acut de dir en la polèmica sobre el chavisme és que hi ha massa aspectes barrejats per arribar a una conclusió mínimament objectiva, i encara més si tenim en compte la distància social i cultural entre la llunyana Veneçuela i la nostra confortable Europa, ara a la UCI dels grans projectes polítics en crisi. Aquesta barreja d’aspectes positius i negatius inclou, d’una banda, la reducció incontestable dels nivells de pobresa (vivenda, salut, ensenyament), i, de l’altra, la continuïtat i l’augment de la inseguretat ciutadana, del cost de la vida, de la corrupció, del control de les llibertats, que posen en qüestió la pervivència de socialisme chavista després de Chávez.    Aquests aspectes antagònics em porten a la doctrina de Isaiah Berlin sobre la conflictivitat del valors positius: “El que queda clar, diu Berlin, és que els valors poden xocar i és per aquesta raó que les civilitzacions són incompatibles, i que poden ser incompatibles entre cultures i entre

    Els versos de Joan Margarit tallen com l’aire fred. No són gaire sonors, sovint són només descriptius, revestits de la modèstia de qui s’apropa a alguna cosa que veu o que recorda per donar-la a conèixer, no com és o com li apareix sinó pel trasbals que li reporta. Sempre es tracta d’una aproximació, a una persona, un objecte, una situació, una circumstància, una relació, una presència o una absència. I al centre d’aquesta aproximació sempre sorgeix un punt càlid on es condensa la profunditat del poema, allò que podria ser expressat directament per donar-li tot el seu sentit però que no pot deixar de ser dit sense la fragilitat de l’embolcall que el protegeix. Punts càlids que donen escalfor a la totalitat de cada poema, que l’ il.luminen.    Si com diu en un d’ells, “la salvació és explicar-se, conèixer el dolor de les paraules” , en el fons càlid del diàleg del poeta amb els seus records es guanya el significat del que ha viscut, s’explica en un present declinant la sal

     El PP polititza de nou el Tribunal Constitucional. Ja ho va fer quan era a l’oposició, i reincideix ara des del Govern. En moments importants de la vida democràtica del país, particularment en el que afecta directament Catalunya, instrumentalitza el TC per tallar de soca-rel plantejaments democràtics, inclús processos previstos a la mateixa Constitució. Després de la ratificació per referèndum del nou Estatut, el va recórrer davant el TC quasi en la seva totalitat, i ara impugna davant el mateix Tribunal la Declaració de Sobirania del Parlament. Per si hi hagués algun dubte, és la demostració més clara que el PP fa orelles sordes, per activa i per passiva, a la proposta d’aquesta mateixa setmana al Congrés per dialogar amb la Generalitat. No només s’hi nega en rodó sinó que inicia novament un procés intimidatori utilitzant el TC, en la línia de la campanya antiestatutària anterior.    El procés que va portar a la Sentència del TC de juliol de 2010 contra l’Estatut és un