quadern d'en Cinto Amat

Digue'm, oracle, el govern que em poden portar les urnes, quines forces de l'avern pariran les aus nocturnes. Per sobre el mas cavalcant vindrà l'ombra del pujol, genet cregut i rampant, sense brida ni control ? Tindrà el montilla prou nassos per aturar aquest corser que brandint xecs a cabassos promet allò que no té ? O bé serà hipnotitzat i al no poder resistir li consentirà el pecat del dret a poder escollir ? Compartiran llit i taula a la sala de palau i faltant a la paraula em consumaran l'afrau ? Digue'm, oracle, que no, que a la torre del castell no onejarà més penó ni girarà altre penell que el que es mereix aquest tracte: dins quatre parets, tot sol, sense ajuda ni consol, el mas amb el seu contracte. No em portis, no, bon oracle, a la taula tripartida, que no vull més espectacle ni repetir la partida. O almenys no donis la clau a qui sempre va sobrat: obre-li el pas a palau sense cap as amagat. Aquí els tens, no te n'adones ?, t'impetren la bona no

Els crítics han parlat bé i a bastament de la pel-lícuda del mexicà Guillermo del Toro , “El Laberinto del fauno”, però no puc resistir-me a tornar sobre dos aspectes que em va suggerir aquesta extraordinària creació : la necessitat de recórrer al llenguatge simbòlic per definir el mal, i l’expressió de la seva superació, per la mateixa via simbólica, mitjançant la regeneració del bé. La part de ficció imaginativa ( “és una faula sobre la desobediència de la imaginacio” , ha dit el mateix del Toro) queda perfectament encaixada en el relat hiperrealista que es concreta en un moment històric, el de la persecució dels maquis en la immediata postguerra civil espanyola, en un ambient natural presentat com l’escenari de la confrontació entre el bé (la nena de 13 anys Ofèlia, la seva mare embarassada, la serventa i el metge) i el mal (el capità Vidal). Aquesta situació històrica podia haver estat qualsevol altra amb connotacions semblants, perquè del que es tracta, com també ha senyalat del

Les dues vessants de l’acció política, la de gestió, emparentada amb l’ofici com un fi en ell mateix, en el que hom troba l’autoestima simplement per l’obra ben feta, sense més pretensions, i la dirigida a convèncer, a seduir, la que en diem capacitat de lideratge i de seducció de l’electorat, que busca establir una relació de comparació entre la pròpia proposta i les altres per presentar-se com la millor, es corresponen de fet amb l’experiència de tot individu a l’hora de jutjar les seves capacitats, com va senyalar Rousseaux en el “Discurs sobre l’origen de la desigualtat” : hi ha una estima de si mateix (“amour de soi”) fonamentat en la feina ben feta, que ajuda a mantenir una relació satisfactòria i estable només amb l’objecte de la dedicació personal, vàlid en si mateix, que pot aïllar-nos socialment, i un amor propi (“amour-prope”) dirigit a la persuasió dels altres, a projectar socialment les pròpies virtuts, a buscar-ne el reconeixemet públic, que ens pot convertir en subject

A Talleyrand no se li hauria ocorregut res millor, si hagués pogut, que editar un DVD com el que ha repartit CiU ( “Confidencial.cat” ), just abans de començar la campanya electoral, per denigrar el seu rival Fouché , tractant-lo de conspirador i traïdor. Perquè posat en la tessitura de tractar els seus competidors de conspiradors i intrigants, que van desfer la gran “il-lusió” que s’havia creat amb el resultat de les eleccions del 2003, Mas se situa en el lloc de Talleyrand . És a dir, la manera aristocràtica i visionària de fer política, que seria la pròpia de CiU segons aquest muntatge, versus la manera presentada com intrigant i manipuladora dels seus adversaris. Els dos primers capítols del DVD, així com el titulat significativament “una ombra a la foscor” , cap al final, referint-se a Montilla, són molt reveladors en aquest sentit. El problema està en què la rivalitat a vegades necessita la concurrència de l’adversari per salvar segons quines situacions, com les que van haver

No sabem en quin moment es troba realment el procés de pacificació definitiva del País Basc. I potser millor que no ho sapiguem fins que hi hagi prous elements per confirmar-lo. De moment, en Zapatero deixa anar opinions i advertències que semblen avisos per a navegants en aquestes aigües fosques : és indispensable que Batasuna renuncïi a la violència; fet això, no es podrà excloure el dret dels seus dirigents a participar plenament de l'acció política amb el nou partit que s'hagi registrat respectant la Constitució i la Llei de Partits . Una cosa és el partit ara il-legalitzat, sobre el que no hi ha possibilitats de componendes (ni de derogar la LLei de Partits en aquest punt), i una altra totalment diferent la creació d'una nova associació que es pot legalitzar amb la mateixa finalitat (la independència) però amb mitjans explícitament democràtics, és a dir, amb renúncia de la violència . Amb aquests elements inclús els actuals dirigents entenc que podrien registrar un nou

Un ocellet dels que parla amb en Puyal durant la retransmissió dels partits del Barça m’ha fet aquesta pregunta : - Quan tinguem la selecció catalana de futbol com a membre de ple dret de La FIFA i de la UEFA, el Barça podrà tornar a ser, com aquest any, campió de la Lliga espanyola i campió de la Lliga de campions d’Europa? Com que la pregunta té la seva malícia m’ho he pensat una bona estona, i al final li he respost: -Doncs podria ser que en aquell moment el Barça arribés a ser campió de la Lliga catalana, i campió de la copa de campions d’Europa. -I no de la Lliga espanyola ? , m’ha tornat a preguntar. -Probablement no , li he hagut de respondre. - Per què ? , m’ha insistit. I m’he vist obligat a explicar-me: - Doncs perquè ara el Barça forma part de la Lliga espanyola, que és un organisme autònom respecte de la Federació Espanyola i que organitza les seves pròpies competicions, entre elles la de la primera divisió tal com ara la tenim (amb el Corunya ,el Sevilla, el Madrid…), i s

"Se m'ha tornat un corrent silenciós, que no veig, el temps" Joan Vinyoli , Ara que és tard" ("Aquí") Era curt el corriol de la vinya, i llargues, molt llargues, les tardes al carrer amb els amics. Era fresca i dolça la fruita, i amarga, ben amarga, la petjada dels dies boirosos. Però els meus anys ja no em porten records, perquè tots són aquí i em desvetllen, tot m’és present com si passés ara mateix. Li dic al temps que ja no compti amb mi, que passi corrents, si vol, i s’aprofiti, si pot, del gavadal de foteses que he anat escampant mentre vivia, i en faci un manat per la taula de casa. Però, a mi, que em deixi aquí, en el silenci mesurat de la meva edat crescuda. Em trobo al replà que m’han assignat el seu impuls i el meu esforç i pressento, segur, el que m’espera com un vívid ressò del que m’ha fet. I tot és u, perquè al principi ja m’era donat l’incert final. Que em deixi aquí, en silenci, ara que puc tornar a recórrer i reconèixer, lentament, els

Brueghel : " Paisatge amb la caiguda d'Ícar" En Mas , l’home del xec, ara vol anar al notari per deixar constància fefaent de què els seus compromisos van a missa. Si jo fos notari, li explicaria que les actes notarials no serveixen per al que ell vol. L’acta notarial només dóna fe de la persona que l’atorga, de la data en què es porta a terme i del que s’hi diu, no de la bondat o exactitud del que s’hi exposa, i encara menys del grau de compliment futur. I per això ja en tenim prou amb els media , notaris virtuals de la realitat on corren a signar diàriament tots els candidats amb propostes que recorden les ofertes dels Bancs i Caixes: “obri una llibreta o un compte corrent i li oferim una vaixella a preu de ganga” (“doni’m el vot i li garanteixo un xec al portador o una estada al balneari”) Però els candidats saben que les seves promeses se les emporta el vent, per més que pretenguin crear o fixar la realitat amb mitjans virtuals. La vida quotidiana va per un altre c