quadern d'en Cinto Amat

Començant pel títol (“Mil cretins” ), l´últim recull de narracions curtes de Quim Monzó utilitza sovint el recurs quasi escenogràfic, per la sensació d’acumulació material que crea, de referir-se a múltiples objectes, domèstics i no domèstics, que passen a ser els coprotagonistes de les històries definint l’habitat i la manera de ser dels protagonistes personals. Es podria parlar d’un treball d’estil a partir de l’aportació d’objectes, de coses, de material quotidià, d’un estil en construcció, d’un work in progress . Així, a Dissabte (un dels més rodons), s’acumulen fotografies, pantalons, camises, sabates, samarretes, llençols, portes d’armari, marc de finestra, tassa de vàter, pica , rajoles, porta d’entrada i pintura, abans la protagonista no acaba posant punt i final a la seva peculiar neteja del dissabte amb les estisores burxant-se la pell del dit gros, després de treure’s i posar-se la jaqueta i el davantal cada vegada que procedeix a recollir i a portar tots aquests

Vulgueu Santa Caterina, patrona dels moliners, conservar-nos la farina i els calés del Corte Inglés. Ja fa temps que a Mataró patim d’una farinera que fa molta polseguera i ens empolsa la raó traient-nos de polleguera. Plataforma a tot pistó, fent del totxo una quimera i del tir al regidor l’afició més falaguera. Alguna federació s’hi afegeix a la primera i aprofita l’ocasió per escampar la fal-lera. Vulgueu Santa Caterina, patrona dels moliners, conservar-nos la farina i els calés del Corte Inglés. El ciutadà es desespera, no entén res de la funció: no coneix la farinera ni en Fàbregas el Corcó. El cap se’ns va tornant gros mirant per sobre la tàpia, veient la merda pel tros i el fum espès de la ràbia. Seguint per aquest camí ja s’endevina el final: el tall anglès lluny d’aquí i més merda a Can Caralt. Vulgueu Santa Caterina, patrona dels moliners, conservar-nos la farina i els calés del Corte Inglés. Per evitar aquest femer, i si ningú no ho remeia, voldré fer de traginer i salvar la

"Ja fa temps que a Mataró patim d'una farinera que fa molta polseguera i ens empolsa la raó traient-nos de polleguera". ( anònim popular de la segona meitat del S.XXI) A Mataró fa un temps que hi ha malestar, concentrat entorn de l’afer “Can Fàbregas” i les seves derivacions socials i de política municipal i veïnal. Tot comença amb l’acord municipal sobre la instal-lació del Corte Inglés al solar de l’antiga farinera de “Can Fàbregas i de Caralt”, les naus de la qual estan catalogades amb la máxima protecció en el Pla especial, i per tant sotmès a les limitacions de la Llei 9/93 del Patrimoni Cultural Català pel que fa al règim de protecció dels béns immobles catalogats d’interès local. El que vol dir que al seu dia es va procedir a la declaració d’aquesta fàbrica com bé cultural d’interès local mitjançant el corresponent Expedient Administratiu, amb l’informe favorable d’un tècnic en patrimoni cultural (ara no ve al cas, però algú ens hauria d’explicar el zel catalogado

Giovanni Marrozzoni: "La carícia" (XI premi internacional de " Metges del Món") Sota el cel emplomat del teu país t'han abatut les ales del mirar, s'han assecat les aigües pel pendís de les conques que eixien a vessar i restes cec i trist sobre el pedrís on enyores les ganes de volar, d'abastar el sol, l'ocell i el paradís, la llum de l'horitzó amb la teva mà. El frec d'una altra mà que et fa carícies omple de mar les conques dels teus ulls, i es desfà la penombra amb la celístia del gest madur i serè amb què l'aculls, mentre em sento el palmell fregant les ales que reprenen el vol sobre les aigües. C.A. Altres poemes sobre "Àngels"

Ras i curt, els sindicats de l’ensenyament demanen la retirada de les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya , pel motiu, segons expliquen , que signifiquen poc menys que el lliurament amb cos i ànima de l’ensenyament públic a la propietat privada. I adverteixen que si no es retiren es pot produir un període de confrontació social . No matisen si aquesta confrontació seria per la successió de vagues que emprendrien (n’han anunciat una) o per les conseqüències concretes de l’aplicació de les mateixes Bases. Un llegeix detingudament aquestes Bases i troba que no n’hi ha per tant, que en definitiva plantegen unes línies a tenir en compte per al redactat de la futura Llei partint de raons educatives (el fracàs escolar), socials (evitar riscos per a la cohesió social derivats del repte de la immigració) i econòmiques (efectes del nivell esducatiu global en la competitivitat de l’economia), incidint en la gestió dels centres educatius des del principi de l’autonomia (es preveu el proje

He tingut ocasió de llegir amb poc temps de diferència “El desert dels Tàrtars” (edició castellana, Gadir 2006), de Dino Buzzati (de la que hi ha una pel-lícula ), i “La Carretera” (de la que també es farà una pel-lícula ) de Cormac McCarthy (Edicions 62, 2007) a la que em referia en el post anterior, dues esplèndides obres literàries amb més de seixanta anys de distància entre elles, que tenen en comú el pas del temps com a protagonista inexorable: en el desert de la Fortalesa Bastiani l’oficial Giovanni Drogo espera el que no arriba mai, l’hora de la batalla heroica contra els tàrtars (“ Era la hora de las esperanzas y él meditaba sobre las heroicas historias que probablemente no se harían realidad nunca, pero que, aun así, servían para alentar la vida” ), mentre el riu del temps passa per sobre la Fortalesa, forada les muralles, arrosega pols i fragments de pedres, esmola els esglaons i les cadenes, però per a ell passa debades perquè mai no aconsegueix atrapar-lo en la seva fu

Greco :Visió de l'Apocalipsi En l'al-lucinant exposició de les circumstàncies apocalíptiques que es veuen obligats a viure un pare i el seu fill a la novel-la “La Carretera “ de Cormac McCarthy ( Ed 62, 2007 , Premi Pulitzer d’aquest any passat) de tant en tant s’hi troben punts d’inflexió que són com les claus de volta o els desllorigadors simbòlics de la ficció : "Cap llista de coses per fer. El dia és providencial en si mateix. L’hora. No hi ha després. Això és després. Totes les coses bones i belles que un guarda al cor tenen un origen comú en el dolor. Neixen entre pesars i cendres. Però et tinc a tu, xiuxiuejava al nen adormit (p. 48)... Els noms de les coses anaven caient lentament en l’oblit com les mateixes coses. Colors. Noms d’ocells. Aliments. I finalment els noms de les coses que un creia que eren certes. Eren més fràgils del que s’havia imaginat. ¿Quant havia desaparegut ja? L’idioma sagrat despullat dels seus referents i , per tant, de la seva realitat.

“ Els reis ja vénen, els reis ja van, al plat de la finestra torrons hi posaran. Els tres reis de l’Orient porten coses per la gent, ninetes per les noietes i ninots pels xicotots”. (Ho cantàvem de menuts mentre arrossegàvem i picàvem els esquellots) Aquella remor de fons m'ha suggerit aquest poema: Pica, pica, els esquellots, que els reis sentin la remor i els camells s’omplin de pots, de regals i de torró. Puja, puja, al balconet, que he deixat un plat amb aigua i garrofes pel genet que ha de dur-me el cavallet. Guaita, guaita, la pilota que vaig escriure a la carta: jugarem de porta a porta fins que s’acabi la tarda. Grata, grata, la butxaca, que els camells se n’han anat amb un esglai que xerraca i ni carbó t’han deixat. Passa, passa, la targeta, que els regals fan embalum i no s’hi val fer brometa encara que tregui fum. Mira, mira, el que ha quedat: els comptes morint de fàstic, les neules per un forat i jo com un cagalàstic. C.A.

Al pròleg de l’edició commemorativa dels 75 anys de la novel-la “Vida privada ” de Josep Maria de Sagarra (considerada una de les millors novel-les de la literatura catalana) el biògraf Lluís Permanyer destaca com un dels nivells fonamentals de la seva estructura el ram de personatges treballats amb una profunditat vibra nt. Jo diria que el Sagarra de “Vida privada “ (en realitat “vides privades” contraposades a les correlatives “vides públiques”), tot i la seva joventut, doncs tenia només 37 anys en publicar-se la primera edició durant la tardor de 1.932, s’atreveix a emetre un judici molt dur i molt cru sobre una part de la societat barcelonina dels anys 20, la representada per l’aristocràcia decadent “que no havia collit mai una palla de terra” . Destria amb una força narrativa captivadora, d’alta volada literària, les interioritats i les hipocresies de la saga dels Lloberola anant de bordell en bordell i de misèria en misèria. Diu Sagarra (p. 316) : “ Hi ha hagut èpoques que ha