quadern d'en Cinto Amat

P. Brueguel el Vell: "El triomf de la mort" Tots viuen tots moren tots dormen tots cauen tots tornen tots guanyen tots perden tots absolts tots lliures tots sants. Què en farà la història de tanta memòria ? Tots estimen tots esperen tots sofreixen tots ajuden tots obliden tots se’n van tots s’embruten tots s’aixequen tots esclaus tots culpables. On paren les restes d’aquest vendaval ? No preguntis més. Tanca ja la porta i deixa les claus al primer que passi. O serà el darrer ? C.A.

Un Conselh molt Generau al bosc duia un caçador, d’escopeta, gens babau, d’aquells que tiren rodó a tot allò que s’escau. El Conseller de l’ambient tenia al bosc una óssa que passajeva content, refetona i tota bruna: Hvala li deia la gent. Tant disparà el caçador que un dia s’empipa l’óssa i amb rabiós alè de gossa se li enganxa al camalló i els pantalons li destrossa. Salta, boig, el caçador: xiscla l’home, crits a l’aire, l’escopeta de cantó, els pantalons al garró i el sarró a cal drapaire. - Que se’n vagi el caçador. - Que atrapin ja aquesta óssa , exclamen els dos fent coro, volent l’un agafar l’óssa i perdent l’altre el decoro. L’óssa engrapa el caçador. El caçador fot uns trets, l’óssa al caçador s’aferra i al Síndic li treu les dents fent-lo anar de cul per terra. Aquest blasma el caçador prometent matar aquella óssa, i emprenyat el Conseller envesteix Síndic i bèstia per acabar la comèdia. Cap amunt s’enfila l’home, l’óssa avall va com el vent i fent-se els dos el v

Aquesta tarda a taula, brindant amb els amics, aquests eren els anys més joves i més dolços, a punt per compartir carícies i desigs, oberts al gust del temps i de futur golosos.

Fa dies que vaig llegir “Un home a les fosques”, l’última novel.la de Paul Auster , i encara veig el pobre Owen Brick , un estrafolari caporal ignorant de si mateix i de l’estranya guerra secessionista del seu país, escindit entre dos móns possibles, mirant de sortir del pou on cruelment l’ha deixat l’autor-protagonista Brill-Auster, en un començament vigorós de la trama que es desenvolupa, però, amb digressions que l’aigualeixen progressivament, fins que recupera el pols i la força narrativa quan torna a l’atmosfera del personatge que s’inventa les històries per fugir de la seva nit fosca com l’obsidiana, del seu propi pou vital, històric, familiar, real i irreal alhora. La novel.la té coses interessants, tot i la fractura narrativa que presenta, em sembla, entre les dues històries que la componen, que podrien ser dues novel.les diferents. La primera no m’acaba de convèncer, i la segona em recorda coses de “L’Animal moribund ” de Philip Roth , amb registres diferents, potser més

La Resolució del jutge Garzón obrint diligències penals, a instància de diferents Associacions per la Recuperació de la Memòria Històrica i alguns particulars, per la presumpta comissió de delictes permanents de detenció ilegal, sense donar raó del destí de les víctimes, en el context de crims contra la Humanitat, durant el període comprès entre el 17 de juliol de 1.936 i el 1.952, es mou entre l’imperatiu ètic institucional i l’excés jurídic. Imperatiu ètic institucional perquè, com diu, “optar per la no obertura del procediment seria una instrumentalització negativa de la justícia... es tracta, en definitiva, d’una forma de rehabilitació institucional davant el silenci desplegat fins avui, que no només ha atorgat de facto l’extinció de la responsabilitat penal sinó la impunitat “ als autors d’aquests crims. En aquest sentit, Garzón pren la iniciativa d’investigar els crims de l’estructura franquista, entesa com “organització coordinada i conscient, orientada a acabar per les vies

Hi ha dies que es retarden, que no passen, instal.lats al si del pur entretemps, sense res abans, sense res després, lliurats a l'instint de les coses blanes. Les busques s'han penjat a les capçades i juguen amb el sol de l'inrevés: estranyament, no creix ni avança el temps, dura tan sols, com si volgués quedar-se. Perdura i cau com les fulles dels arbres, no vol fugir ni anar més endavant, vol guardar el pes i el pensament de l'aire. Hi ha dies que només són una tarda, una claror distesa en els brancalls per mantenir la lleu frisor de l'ara. C.A.

A Mataró no tenim auditori però tenim un dels millors orgues de l’Estat , a la Basílica de Santa Maria, construït per Gaietà Estadella el 1927, i feliçment restaurat, amb quatre teclats, 61 registres i 276 tecles. I en el concert del dissabte passat, dins dels actes del mil.lenari de la basílica, va sonar novament amb tota la seva força de les mans, i dels peus, del professor navarrès Raúl del Toro Sola que interpretà dos preludis i fugues, una tocata i fins a deu cantates , totes de J.S.Bach . El bosc simbòlic de Bach del que parla Eugenio Trías per a definir aquest compositor, “el més gran de tots els músics i el més difícil d’abordar” ( “El canto de las sirenas. Argumentos Musicales” , Galaxia Gutenberg ), es va fer present de forma esplendorosa. Entre les cantates va sonar la que és considerada una de les més belles, “Wachtet auf, ruft uns die stimme” ( desvetlleu-vos, la veu ens crida ), inspirada en la paràbola de les verges prudents i de les imprevisores, les que estaven

Avui compliria cent anys . Al llarg d’una vida intensa i dividida, amb una infància difícil, un matrimoni absurd i un amant absorbent ( Armand Obiols , pseudònim de Joan Prat ), abans, durant i després de l’exili ens ha deixat les pàgines més càlides de la literatura catalana contemporània, en les que hi transparenta el substrat d’una personalitat difícil, tancada, secreta, d’una descomunal força creativa. J.M. Castellet en fa una de les presentacions més agudes a les pàgines que li dedica a “Els escenaris de la memòria ”, on fa dir a la Rodoreda el que va interpretar com una confidència personal sobre el sentit de la seva passió per escriure, en el transcurs d’una visita-berenar a Ginebra el 1.973, pocs mesos després de la mort de l'Obiols: "Veus aquestes quatre parets? Això ha estat Catalunya per a mi durant molts anys: Catalunya, una abstracció i una nostàlgia, és a dir, tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba. He tornat intermitentment a Catalunya aquests darrer

El posat de Ratzinguer i l’escenografia que l’envolta s’assemblen tant a les del Papa del Polònia que ens dispensen d’haver-nos de capficar massa amb els desastres que predica. Però per altra banda el que diu parlant de la crisi de la fe catòlica per la influència deletèria i destructiva d’una certa cultura moderna , i sobre el posicionament de l’home com a únic patró de la creació que porta a l’arbitri del poder, als interessos egoistes i a l’explotació, s’assembla tant al que prediquen ara mateix els apòstols del neocapitalisme ( Paulson, Benanke i Cia a EU, i els seu col.legues a la UE) sobre els desastres de les institucions financeres, el seu descontrol i la influència perversa de la desregulació imperant en el sector, amb termes apocalíptics propis de la fi dels temps neolliberals, atribuint els mals de la crisi a causes tan vagues i deletèries com els actius tòxics, les vendes en curt i les posicions especulatives a la baixa, totes elles definitòries d’una diabòlica cultu

S’esvaniran els dies de Nova York, es fondran els carrers i els rostres que demanava Whitman , els fantasmes incessants i inacabables, caminant per les voreres de Manhattan. Però abans reposaran amb la calma matinal de Bryant Park, resseguiran pels carrers de Harlem l’Avinguda Malcolm X i a la talaia de Rockefeller Center recitaran Lorca : “La luz es sepultada por cadenas y ruidos en impúdico reto de ciencia sin raíces. Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes como recién salidos de un naufragio de sangre”. Somiaran l’esvoranc de l’horror al cementiri de Saint Paul i es desvetllaran entre les parets del malson de Wall Street. Reprendran els passsos dels immigrants a les sales d’ Ellis Island , avançant pels carrers de Chinatown, de Tribleca i Greenwich Village. Es perdran amb plàcida indolència pels espais tranquils del Whitney, sorpresos per la quietud i la claror solitària de Hopper. Travessaran de vespre els portals lluminosos del Pont de Brooklyn i sentiran a l’altra band