quadern d'en Cinto Amat

David Grossmann , escriptor israelià que es va mostrar conforme amb la inicial resposta militar del Tsehal enfront de Hezbolà , però que després reaccionà contra la matança de civils i destrucció d’infraestructures al sud del Líban (conjuntament amb Amós Oz i A.B Yehoshua , mitjançant una roda de premsa i un manifest al diari Haaretz ), va perdre el 12 d’agost un fill de 20 anys, Uri , cap de carros de combat, en ser encertat el carro en què aquest es desplaçava per un míssil. En l’escrit de comiat que Grossman dedicà al seu fill em van cridar l’atenció les reflexions entorn de les actituds i comportaments que estan a la base de les situacions de violència, reflexions que ben segur serien compartides per moltes de les persones que pateixen les mateixes circumstàncies, per bé que en bàndols diferents, sigui en les societats israeliana o palestina on sembla que la violència s’hagi instal-lat fatídicament, sigui en qualsevol altra societat on fàcilment predomini el despreci per les op

Execució d'un palestí a Yenin. Reuter , El Pais 14/08/06 La mirada fixa una relació de compromís amb la realitat, per més que aquesta ens sembli caòtica, i acaba fent-nos coprotagonistes, i per tant corresponsables, del que passa i del que veiem. En aquesta relació la reproducció fotogràfica de la guerra és incapaç de mostrar la profunditat del mal. Aquesta podria ser la síntesi de la novel-la d’ Arturo Pérez-Reverte , “El pintor de batallas”, la inquietant reflexió d’un fotògraf de guerra sobre la seva obra. "La fotografia menteix" , recorda un dels protagonistes," momés l’artista és veraç" ; i en un altre punt esplaia la seva reflexió : “En un mundo donde el horror se vende como arte, donde el arte nace ya con la pretensión de ser fotografiado, donde convivir con las imágenes del sufrimiento no tiene relación con la conciencia ni la compasión, las fotos de la guerra no sirven para nada. El mundo hace el resto: se las apropia apenas suena el obturador de

En Mas no vol ser l’home del sac (i que l’enviïn a prendre per l’ídem) ni l’home del frac (i que el tinguin per un vulgar recaptador d’impostos). Ha decidit convertir-se en l’home del xec . Xec de 1000 € per cada naixement, xec de guarderia de 100 € al mes, xec de 4000 € a l’any pel tercer fill. I els xecs que vindran durant la campanya. Perquè són xecs sense llevadora, sense escola bressol i sense educadors, i no castiguen el compte corrent. En Duran, una mica preocupat, li crida l’atenció: “Artur, atura’t; en comptes de lliurar tants xecs, accepta de tant en tant alguna lletra de canvi a trenta, seixanta o noranta dies, i així tindrem més temps per veure el que tornem i el que ens quedem”. Però en Mas no s’immuta. Es dedica al xecse amb frenesí. Obsedit per aquesta pràctica, i guiat pel seu kamasutra particular, imagina noves postures i propostes: xec de la sanitat , amb dret a metge en pràctiques; xec de l’aturat , amb acomiadament lliure; xec de la tercera edat , amb dret a ha

La raó principal que bastants comentaristes del nostre entorn fan servir per desautoritzar l’excursus acadèmic del Papa a la universitat de Ratisbona, és la de l’oportunitat. Es ve a reconèixer que en el que diu hi ha gran part de raó, i que la reacció és desproporcionada, però tot seguit s’afegeix que no ha estat diplomàtic i es podia haver estalviat l’enrenou que ha originat. Aquest criteri d’oportunitat, per venir d’on ve, és a dir, dels defensors acèrrims, i legítims, de la llibertat d’expressió, em deixa perplex. Es va denunciar amb la mateixa insistència la manca d’oportunitat dels dibuixants danesos a ran de la publicació de les vinyetes de Mahoma i la subsegüent manipulació que se’n va fer per part dels fonamentalistes de tota mena ? Per mor de no crear dubtes sobre la preeminència de la llibertat d’expressió, com un dels valors més preuats de la nostra civilització, llavors no es va considerar per la majoria de comentaristes que els dibuixants es podien haver estalviat la sev

Ens queda, germà, l'última verema. Et veig dreçat sobre la post del carro, sento el neguit d'aquell darrer intercanvi dies abans que optessis per lliurar, sense retrets, la difícil collita a la llum zenital que t'absorbia. Però ha fermentat la pena amb aquests anys i tornarem al tragí de la vinya, dels semalers alçant les portadores, del raïm fent-se rapa al fons del cup. Ens queda, germà, l'última verema. Espremerem les darreres paraules i gota a gota s'omplirà de most el pou fangós, eixorc, que et va engolir.

Albert Camus El 29 d’octubre de 1946 es troben a les afores de París, al Bois de Boulogne, per intercanviar opinions sobre la situació d’Europa després de la guerra i mirar de trobar algun principi d’acció en comú, quatre personatges molt representatius del pensament polític del moment: Arthur Kostler (autor de “El zero i l’infinit” , una amarga denúncia de la violència estalinista), André Malraux (de gran prestigi entre els intel-lectuals gaullistes), Jean- Paul Sartre (simpatitzant de la URSS) i l’escriptor i periodista Albert Camus . Els punts de vista són molt divergents, condicionats per la posició ideològica de cadascun. En un deteminat moment, Sartre sent curiositat per escoltar què pensa Camus , el més jove del grup amb diferència i que s’ha mantingut en silenci tota l’estona. I Camus deixa anar aquesta reflexió, posant punt i final a la trobada: “ No creuen que tots som responsables de la falta de valors ? Si tots nosaltres, que procedim del nietzscheïsme, del nihil

Al tenor del que anem sentint i llegint sobre la candidatura de Montilla a la Presidència de la Generalitat, començant per l’anàlisi del secretari del Govern, Ernest Maragall , i continuant amb les opinions de politòlegs i comentaristes, dedueixo que el que se li exigeix perquè tingui èxit aquesta candidatura i, eventualment, la seva obra de govern, no és pas poca cosa: - Aconseguir de l’espai socialista un nivell de compromís amb el desenvolupamet del nou Estatut que no generi els recels que va desvetllar durant la fase de la seva elaboració, i que al mateix temps signifiqui un avanç inequívoc en la línia federal de l’Estat, molt més que un "ajust fi" de l’Espanya plural de Zapatero. - En matèria de coalició de govern, si es donés el cas, superar el pacte del Tinell, de manera que s’arribi a una síntesi de posicions que signifiqui molt més que la simple suma de programes de partits. I que com a President hi comprometi del tot la seva acció amb autoritat a l’hora de pren

Mentre la primera dama es desfà del seu carnet com qui es treu la lligacama tot mostrant al maridet la pell fina que reclama, en duran, l'escolanet, que per l'ull del diorama veu la dona i el noiet performant tal panorama, crida el mas que anava inquiet i amb salmòdia li proclama: "Artur, ja tenim programa! Tu convenç els socialistes que planyin la insigne dama i s'apuntin a les llistes dels qui volen viure el drama amb fervors nacionalistes. I jo , que sóc més formal, miraré per la cartera de ministre nacional per no semblar tan hortera. I si no és la nacional serà la de la pitrera, que pel cas és ben igual quan se sent la dringadera. I ara posa't brillantina i ensenya la pixa brava, que ja tinc la mantellina per eixugar-te la bava".

Casa i carrer s’han dit els seus secrets. Diu la casa: "T’envejo les remors i els clars espais, els teus sentits oberts a tanta gent el doll humà que jo no tindré mai". Fa el carrer: "Afanya’t a baixar i a compartir tot el que amagues dins la cambra closa, amiga et sentiràs dels meus amics si goses ablanir la teva porta". Rumiant la casa el que el carrer li ha dit, obre la porta i es veu insegura al fons del mirall del breu passadís, estret i únic món de tot el que ignora. Franqueja el llindar, se’n va cap enfora i aixecant la vista observa amb sorpresa com de si mateixa una imatge nova reflecteix el sol, més dolça i més noble, que el mirall de dins tenia amagada: es veu abraçada al cos d'altres cases, esguards de colors en cada façana somriuen cofois a tots els qui passen. Content el carrer de sentir-la a prop, li mostra ufanós les seves riqueses: "Et dono-li diu-l’espai que enyoraves, el batec amic de mil veus veïnes, la clau del desig d’allò que ignorave