quadern d'en Cinto Amat

El dia que l’alcalde de la meva ciutat ha hagut d’anar a declarar al jutjat per una querella covada amb mala traça, en la que s’acumulen uns quants despropòsits contra l’interès públic de part d’aquells que acostumen a presentar-se com a hipercrítics i hiperdemocràtics, i que en el fons demostren una singular manera d’autoapropiar-se l’acció política en benefici de grups minoritaris orientats, potser sense ells saber-ho conscientment, per un activisme que no és més que una forma antidemocràtica i individualista de consumir la política, que no dubta a recórrer a forçades interpretacions de la llei quan els interessa, seria convenient reflexionar sobre el que Z. Bauman denomina les baixes col.laterals del consumisme , entre les quals, i com a més important, apareix el desallotjament de la responsabilitat davant allò que és col.lectiu per l’interès de grups de pressió. O és que no s’adonen determinades plataformes que actuen com a grups de pressió en contra de l’interès de la majori

Durant molt de temps, dins el petit clos d’estudiant van ressonar els teus mots llegits pausadament, petjades de caminant dreçant-se sobre el mur, sobre el silenci. Resseguia amb la veu la música encalmada dels teus versos, i no sabia encara que aquells palaus de llum bastits sobre paraules eren també la meva estança, la meva barca, la meva tarda. Avui, al cap dels anys, veig els murs blancs del teu cementiri i em pregunto com t'ho vas fer per convertir aquests arenys en la teva Sinera. I busco la resposta, que només tu coneixes, en la llisor de la làpida rere la qual reposes amb els teus morts i els teus déus esquerps, enllà de les mirades, dins el clar silenci. Les mans dels teus arbres escampen encara els mots perdurables, al llarg del mirador, sobre la mar en calma. C.A

L'expresident Aznar va respondre ahir amb aquest gest a un grup d'estudiants de la universitat d'Oviedo que l'increpaven Penjat a les falanges del teu dit, que aixeques arrogant contra els insults, giravolta el menyspreu que portes dins com un vell torniquet dels anys temuts. Molts no podrien viure sense mi , has dit, embutllofat de fals orgull, mostrant des de la punta d'aquest dit l'altivesa insolent que t'ha perdut. Però ens has posat a punt amb aquest gest, a punt per netejar el teu dit obscè rentant-lo de l'engrut de l'estultícia, per cloure el temps del teu poder indigest fent-lo córrer aigües avall, tot sencer, traient-nos la fortor de la impudícia. C.A.

La saga dels Maragall té molta empenta i poc tacte, al Pascual i al guirigall segueix l’Ernest que aixeca acta del que en diu un artefacte que cau de cap per avall, d’aquells que et maten a l’acte i et deixen sense plomall. L’ artefacte té tres cares: una que es mira el melic, una que veu coses rares i la que s’ha esporuguit. A l’Ernest li ha vingut por, la por dels mestres d’escola que no ho poden fer millor però que ningú no els consola. I a la por del Maragall s’afegeix la del Castells que ens vol treure l’espantall fent repicar els cascavells, i perquè no es vessi el got, que a molts ens esquitxaria, s’arrenca tan fort com pot amb un només faltaria. Entre el Castells i l’Ernest Montilla ja està que trina, pica l’ullet i es fa el llest i sempre alguna en barrina: si ells tiren per bulerías ell se’n va... de vegueries !, si ells són d’estirp catalana ell... d’esquerra republicana ! Mentrestant a Mataró, país de les farineres, de querelles i xerreres, s’obra una gran conversió: el

Per què ens disfressem, o per què ens posem màscares ? Només perquè volem passar desapercebuts, ens volem amagar, volem dissimular ? O més aviat perquè ens volem mostrar tal com som però sense que els altres ens identifiquin ? Sempre m’ha intrigat l’etimologia de la paraula “persona”, del grec prosopon , que significa alhora persona i màscara , que remet a la profunditat de l’individu i a la seva semblança, al que és i al que amaga, a l’aparença i a la realitat, a la dialèctica del que mostra i del que roman inaccessible per a ell mateix i per als altres. Tampoc a través de la paraula associada al pensament, com a forma més previlegiada de veure’ns i donar-nos a conèixer, podem desfer la contradicció entre el que pensem que som i el que mostrem de cara als altres i de cara a nosaltres mateixos. Diu el fiolòsof Boris Groys que el pensament és per definició una figura de la sospita de la no-coincidència entre l’interior i l’exterior, i que la llengua desvela el pensament tant com l’ocu

E. Hooper: Matí a ciutat A quantes identitats que busquen actualitzar-se constantment es pot aplicar aquesta conclusió? : " Us avorrireu de la feina, dels cònjuges, dels amants o les amants, de la vista que ofereix la vostra finestra, dels mobles o el paper de la vostra habitació, dels vostres pensaments, de vosaltres mateixos. Per tant, intentareu trobar maneres d'evadir-vos. A banda de servir-vos dels fòtils gratificants que he esmentat abans, podeu dedicar-vos a canviar de feina, de residència, de companyia, de país, de clima, podeu dedicar-vos a la promiscuïtat, a l'alcohol, a viatjar, a les lliçons de cuina, a les drogues, a la psicoanàlisi. De fet, podeu ajuntar totes aquestes coses, i pot ser que funcioni una estona. Fins que arribi el dia, és clar, que us despertareu a la vostra habitació envoltats d'una nova família i un paper de paret diferent, en un país i un clima diferents, amb una pila de factures de la vostra agència de viatges i del psiquiatre, pe

He vist la mar gronxar-se davant del meu carrer amb peus de seda blava i mans de plataner. El vent li fa les trenes amb remolins d’escates, li besa les orelles quan vola cap enlaire. Als arbres de la vora els guanya la frisor, voldrien ser la la corda i els pals del gronxador. Voldrien fer-la seva amb el batec de l’aire, gronxar-la sense treva amb dolç braceig dansaire. Entre les roques i els cels, com tu, mar, jo bé voldria fondre terra i llunyania, ser mirall sota els estels, fer infinit el meu redol per omplir tot el meu poble d’oreig nou i vela noble, de llum blava tot al volt. La mar dubta i s’encanta, no sap si perdre’s lluny, seguint el traç de l’alba, o anar riera amunt. Pels vells camins de l’aigua no sap si fer-se sorra o anar-se’n amb la barca que des de dins la gronxa. Enyora les muntanyes al fons del gran mirall però porta a les entranyes l’encís del blanc corall. Els pins li donen ombra quedant-se prop la riba però sent la veu pregona que a l’horitzó la crida. Entre les r

Reagrupament.cat ja sembla que s'ha acabat. Quatre mesos que han passat (com si diguéssim mig part) i el globus s'ha desinflat. El seu "presi" Carretero ens vol fer ballar un bolero: "Ara me'n vaig i ara torno, ara us deixo però us adoro, aquí caic i aquí m'aixeco, ara fujo i dimiteixo però després me'n penedeixo, ara dono un cop de porta i us encomano al Laporta". Un bolero que s'empesca (com si diguéssim mig yenka ) quan es veu que perd trempera: pas endavant, pas enrere, pas a dreta i pas a esquerra, pas de l'ídol que no engresca, que ja no caça ni pesca. Dispersament.cat: una flor que s'ha pansit quan encara no ha florit, un grup que s'ha dispersat abans d'haver-se agrupat, una rauxa catalana que abans de néixer es desgrana, un desig impenitent que vol ser independent i es desfà amb el cofoisme, l'afany de protagonisme dels que canvien escons per un grapat d'emocions. C.A.