quadern d'en Cinto Amat

      Amb la seva carta als catalans , publicada amb exhibició de portada al diari El País, Felipe González s’equivoca. Diria que fins i tot desbarra. Els qui pensem que Mas fa temps que desbarra, que està transitant de forma incomprensible per camins que no tenen sortida, teníem dret a esperar d’una personalitat com Felipe González, de la seva agudesa política i del seu prestigi nacional i internacional, que utilitzés arguments i consideracions que no el posessin al mateix nivell de desbarrament que vol denunciar.      Felipe González s’equivoca de partit i de jugada, i dispara incomprensiblement contra la barrera, amb perill que la pilota li esclati als morros. A què treu cap ficar-se en aquests moments amb fronts de refús i de fractura, quan els plantejaments de l’estranya coalició que mena Artur Mas de cara al futur immediat, si guanya per majoria absoluta, es desqualifiquen per ells mateixos? A què treu cap acceptar que s’està jugant un enfrontament plebiscitari quan a

         Amb la sublimació del vot que busca la coalició de “Junts pel Sí”, evitant la formulació d’un mandat representatiu concret (es votaria una llista entorn del missatge sublimat de la independència i no uns polítics concrets), s’origina necessàriament un ampli camp d’interpretacions possibles sobre com entendre no només l’objectiu final sublimat, la independència, sinó també les formes o procediments per arribar-hi. En aquestes formes hi van inclosos els pressupòsits polítics bàsics que, com el del mandat representatiu, queden difuminats dins una aura de pseudorealisme transcendent que converteix en il.lusòria qualsevol altra possibilitat. Davant d’una obra sublim com és la independència, com davant de qualsevol obra d’art veritable, es poden formular moltes interpretacions, però cap que pugui posar en qüestió l’obra d’art en si mateixa.      És significativa la proliferació en el sobiranisme de missatges, directes o subliminars, que relacionen el procés cap a la inde

      El sobiranisme justifica el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S pel fet de no haver-se pogut celebrar en condicions de normalitat política un referèndum sobre la independència, pel que fa al procediment (a l’escocesa o a la quebequesa) i a l’acord de vinculació del seu resultat. Es ve a dir que si l’Estat nos ens ha deixat verificar el grau de realitat del desig secessionista cal trobar una via indirecta que operi de forma substitutòria per aconseguir el   mateix objectiu.      El mètode podria ser en si mateix apte si fos assumit per una pluralitat de grups polítics que, per separat o en coalició, integressin com a prioritària la voluntat d’independència en els respectius programes de govern. L’elector sabria que en el cas de votar per algun d’aquests grups els representants que en sortissin farien valer la seva representació per orientar la seva acció de govern cap a la independència. Aquest és el supòsit de la CUP, i també el de la coalició de   “ Catalu

Pont de Millau evoques les virtuts dels ponts que ens calen per transitar amb mil veus cap una veu comuna, amb els llibants que s’obren com mil raigs sobre l’abisme per obtenir del buit el guany de l’equilibri. C.A.