quadern d'en Cinto Amat

      És molt probable que el Tribunal de Sàsser després de la vista del proper 4 d’octubre resolgui arxivar el procés l’extradició de Puigdemont a Itàlia considerant que la part espanyola que la sol.licita no pot anar contra els seus actes propis i demanar la continuació del procediment en base a la vigència de l’euroordre quan té plantejada una qüestió prejudicial davant el TJUE que pressuposa la seva suspensió fins que no es resolgui, tal com va reconèixer l’Advocacia de l’Estat espanyol a l’expedient de mesures cautelars davant el mateix Tribunal. Aixó, si abans el Tribunal General de la UE, integrat en el Tribunal de Justícia de la UE, no resol atorgar novament a Puigdemont la immunitat d’eurodiputat, de manera provisional, abans no resolgui el recurs contra la resolució de l’Europarlament de març d’enguany que li retirava.   El bucle és inacabable i els episodis es van repetint amb repercussió greu en la política catalana i espanyola, des que l’instructor Llanera va decidir cur

      Si s ‘escolta amb un mínim de sentit crític la intervenció, de mitja hora escassa, del secr e tari general de JuntsxCat , Jordi Sánchez, al Consell Nacional del passat dia 19 , no és possible bandejar les sensacions de suma fragilitat en què es troba la formació en aquests moments, i sobretot l’evidència de l’aposta pe r la dissimul ació i l’autoengany a què ha de recórrer per mantenir una aparença de determinació quan l’estratègia per la confrontació i la unilateralitat comença a mostrar important s vies d’aigua.   El que ja s’havia fet evident durant l’agònic període de negociació per a la formació de l nou g o vern amb ERC després de les eleccions, amb ultimàtums creuats, s’ha repetit de manera més profunda aquesta setmana passada amb la determinació del president Aragonès de vetar la presència dels noms proposats per JuntsxCat (el mateix Jordi Sánchez, Turull i Nogueras, que no formen part del govern de la Generalitat) a l a t aula de negociació amb el g overn de l

     Explica el pare a les seves memòries, resumint el que va ser la base de la precària subsistència econòmica de la família després del seu establiment a Cal Llobet, des de finals del XVIII fins a la segona meitat del XX: ”Els primers contractes de conreu que es feren entre l’amo de la terra i el pagès per establir la vinya, tenien com a duració tot el temps de vida del cep o rabassa, o sia que quan aquest moria, s’acabava el tracte. Eren els pacte de rabassa morta, dels quals prové el nom de rabassaires. L’enginy dels pagessos va fer que trobessin llavors la manera de perllongar indefinidament la dura da de la vinya, i per tant del contracte. Quan el cep s’havia envellit i ja no donava gaire rendiment, hom enterrava un dels seus sarments al costat, sense tallar-lo de la rabassa matriu fins que havia ben arrelat, i aleshores s’arrencava el cep vell, quan ja tenia el suplent a la vora”.   Val a dir que tots els mitjans de vida de la família partien del fet dels contractes d’emfiteus