Notes de l'arxiu històric familiar (3)

 


   Explica el pare a les seves memòries, resumint el que va ser la base de la precària subsistència econòmica de la família després del seu establiment a Cal Llobet, des de finals del XVIII fins a la segona meitat del XX: ”Els primers contractes de conreu que es feren entre l’amo de la terra i el pagès per establir la vinya, tenien com a duració tot el temps de vida del cep o rabassa, o sia que quan aquest moria, s’acabava el tracte. Eren els pacte de rabassa morta, dels quals prové el nom de rabassaires. L’enginy dels pagessos va fer que trobessin llavors la manera de perllongar indefinidament la durada de la vinya, i per tant del contracte. Quan el cep s’havia envellit i ja no donava gaire rendiment, hom enterrava un dels seus sarments al costat, sense tallar-lo de la rabassa matriu fins que havia ben arrelat, i aleshores s’arrencava el cep vell, quan ja tenia el suplent a la vora”.

  Val a dir que tots els mitjans de vida de la família partien del fet dels contractes d’emfiteusi, de rabassa morta o de parceria establerts amb els propietaris dels terrenys. Les quatre vinyes conreuades de Cal Gras, Can Puig, Can Palet (amb el seu hort) i Can Costa tenien originàriament el seu contracte de cessió del domini útil que en feia el propietari a favor del pagès, que era el cap de família, pel temps de rendiment de la rabassa, o per temps de llarga duració, a canvi del pagament d’un cens o cànon o de l’entrega al titular del domini útil d’una part de la collita.

  D’altra banda, totes les finques, inclosa la casa del Cal Llobet, estaven gravades amb un cens o alou del que era titular el Marquès de Castellbell, en virtut del títol mobiliari concedit el 1.702 per Felip V a Josep d’Amat i de Planella (res a veure amb els Amat-Llobet d’Ullastrell) que van heretar els seus successors. Era una reminiscència dels temps feudals que s’estenia sobre la quasi totalitat dels terrenys i cases del poble. L’alou del Marquès consta a totes les escriptures familiars d’inventari de béns, l’última la de l’avi Cinto Amat Puig el 21 de maig de 1.932 : la casa està afecta a un cens de pensió anual de 3 cèntims de pesseta que capitalitzat a raó del 3% representa un capital de 4 pessetes i 66 cèntims, i la vinya de Cal Gras amb un cens anual de 50 cèntims que capitalitzat al 3% representava un capital de 16 pessetes i 66 cèntims. Aquests censos els percebia cada any el propietari Mariano Gras i la tenidora era Dña Dolores de Cárcer y de Ros, la llavors Marquesa de Castellbell. Fins a la Llei de censos de la Generalitat, de març de 1.990, no hi va haver una base jurídica per redimir definitivament aquestes afectacions.

  Però on de veritat es jugava el futur econòmic de la família era en els contractes de rabassa morta, així com en els de contraprestació per cens o parceria. El més antic que m’apareix a l’arxiu és de 7 de febrer de 1.770, escrit en català. Es tracta d’un antecedent dels que posteriorment s’atorgarien sobre la mateixa vinya amb els Amat-Llobet que en aquella data encara no estaven establerts a Cal Llobet. És’un contracte de rabassa morta de Mariano Gras a favor de Salvador Roura i els seus successors, del terme de Sant Pere d’Abrera, per temps indefinit, “mentres emperó los primers seps en lo infrascrit tros de terra plantada, o la major part d’ells, viuran y donaran fruits”, amb la contraprestació d’una cinquena part de tots ells. Al final d’aquesta escriptura signa el representant del Marquès de Castellbell, en llatí (“cum facultate et pro absentia” del marquès), reconeixent haver rebut l’alou de l’adquirent del domini útil.

  El 23 d febrer de 1.790 el mateix Mariano Gras concedeix en emfiteusi a favor de Josep Amat el mateix tros de terra que vint anys abans havia atorgat en rabassa morta a Salvador Roura. El cens anual era de 3 sous i 9 cèntims, amb una entrada de 9 sous (a Catalunya la moneda d’argent de cinc sous valia la meitat de cinc rals). La vinya de Cal Gras al cap d’uns anys va ser adquirida amb redempció del cens pel mateix Josep Amat, o pel seu fill Salvador Amat, perquè ja consta de plena propietat a l’inventari de Benet Amat Puig el 4 de gener de 1.880. A l’arxiu no hi ha el document d’adquisició, però a les memòries el pare explica: ”Deien els avis que en Josep Gras, l’amo de Can Gras, sortia pel poble tocant un corn per fer saber al veïnat que tenia necessitat de vendre una parcel.la de terra. D’aquesta propietat procedeixen quasi totes les vinyes “pròpies” dels mateixos pagesos que les treballaven, tot el voltant dels carrers de Can Gras i de la Serra”.

  De 31 d’octubre de 1.830 és el contracte de parceria, també en català, de la vinya de Can Palet. atorgat per Domingo Palet a Josep Amat i successors per termini de cent anys, amb una entrada “d’un parell de pollastres grassos i rebedors”. La primera de les obligacions del parcer era : “Millorar i no deteriorar la peça de terra establerta, per quals millores en ella fahedores deurà fer i prestar anualment a l’estabilient i als seus successors les parts de fruits resultants de la mateixa, detret primerament el delme i primícia, de set càrregues iguals de verema, cinc per a l’adquiridor i dues per a l’estabilient, com igualment dels demés fruits, les quals deurà l’adquiridor portar-les o fer-les portar a ses costes, dins la casa, mas o heretat nomenada Palet”. Recordo els viatges en carro, en cada verema, de la vinya de Can Palet al celler de l’heretat per entregar les dues parts de càrrega que corresponien al propietari directe de cada set que se’n collien. L’estabilient disposava d’un home (el temut guardià de l’amo) per vigilar sobre el terreny que es fessin les càrregues iguals, i “en cas d’experimentar-se a l’adquiridor o als seus algun frau en la prestació de dites parts o d’haver inquietat en la menor cosa els demés emfiteutes que posseiran terres de dites pertenències, com igual a l’estabilient, per valor de deu rals catalans, podrà expel.lir-lo de la dita terra sense requisit de justícia”.

  El 21 de març de 1.850 el propietari de Can Costa, Miquel Montmany, atorgava contracte de parceria, aquesta vegada en castellà, a Salvador Amat Bach també en la proporció de cinc per al parcer i dues per al propietari de cada set parts de collita, amb la resta de condicions molt semblants a les del contracte de la vinya de Can Palet, però amb la particularitat de pagar una entrada de 4.560 rals en una peça de terra de cinc quarteres per plantar de vinya, més 152 rals de recaptació d’impostos.

  El contracte de parceria, també en castellà, de la vinya de Can Puig és de 1 de gener de 1.895, i ens trobem aquí amb el desastre de la fil.loxera que havia fet aparació justament durant l’útima dècada de segle. En aques contracte el propietari Miquel Puig i Ribot estableix com a parcer el meu besavi Benet Amat Puig per termini de cent anys, sense pagar entrada, amb l’obligació de “plantar de nuevo la pieza, empleando a este objeto buenas cepas, a estilo del terreno y resistentes a la filoxera”. Al propietari correspondria una cinquena part quan la vinya comencés a donar fruit, i hem d’entendre que no seria abans de tres o quatre anys després que el besavi hagués plantat de nou la vinya a les seves costes sense obtenir-ne cap rendiment.

  El besavi Benet Amat Puig em confirma que devia ser una persona decidida i valenta perquè malgrat les dificultats de replantar Can Puig després de la fil.loxera consta a l’inventari del seu fill Cinto Amat Puig, de 31 d maig de 1.932, que havia adquirit la vinya en plena propietat el 14 de març de 1.910 dels llavors propietaris Maria Sala Martí i Ramon Puig Sala. A més,el 27 d’agost de 1.882 havia pagat i cancel.lat la hipoteca de la casa de Cal Llobet i de la vinya de Can Gras que per un capital en conjunt de 2.250 pessetes a un interès del 6% a pagar per anualitats anticipades havia contret el seu pare Salvador Amat Bach amb el creditor Joan Llonch Burrull el 23 de maig de 1.875.

  Dels estralls de la fil.loxera en dona fe l’acte de conciliació celebrat el 24 d’octubre de 1.896 davant el jutge municipal suplent d’Ullastrell, entre el besavi Benet Amat Puig i el propietari de la vinya de Can Costa Miquel Montmany Marcet, en el qual el besavi reconeix que la vinya està erma i que s’avé a concedir en benefici del propietari el contracte de renúncia de la parceria i consolidació del ple domini, amb l’única condició que les despeses vagin a càrrec del propietari.

  La fil.loxera, procedent de França, va destrossar les vinyes catalanes durant la darrera dècada del S.XIX i va arruinar els pagesos. A les seves memòries el pare parla de la fil.loxera i de les seves conseqüències en aquests termes: “La fil.loxera atacava les arrels dels ceps ferint-los de mort. Els tècnics no trobaren contra ella cap altra solució que la que havien adoptat prèviament a França, o sigui la replantació de les vinyes amb els ceps bords dits americans, d’arrel invulnerable a la fil.loxera, i empeltant en els seus troncs, quan estan prou reforçats, un trosset de sarment amb dos o tres borrons en forma de tascó, introduint-lo en l’esberla feta en la soca tallada del cep híbrid. Tot seguit calia lligar-lo i tapar-lo amb un piló de terra ben comprimida per tal que la saba passés de l’una a l’altra fins a convertir-se en una de sola. Des d’aleshores aquest fou l’únic sistema viable per a la replantació i establiment de noves vinyes a Catalunya. La proesa d’aquella gent que replantaren amb els ceps americans les vinyes mortes per la fil.loxera, i àdhuc en plantaren de noves en terrenys arrabassats als boscos, fou una obra veritablement heroica, més tenint en compte que no disposaven de mittjans mecànics moderns. No se´ls milloraren poc ni molt els pactes establerts per part dels propietaris. Llur ajuda es limità a proveir als parcers de la nova planta americana, i en alguna ocasió a interessar-se pels estudis tècnics que a França i al nostre país es feren sobre la qüestió. Tot i esperant poder comptar amb la producció normal de les vinyes renovades, el procés de les quals durava de tres a quatre anys, els pagesos se les enginyaven per sembrar en els bancals dels terrenys remoguts tot allò que podien pel sosteniment de la família, incrementant la cria de bestiar i estalviant les despeses fins a límits increïbles”.

  Immers en el remolí de la documentació que revela la cruesa i les mancances, l’estat d’opressió econòmica en definitiva, aquesta sí ben real, amb que es desenvoluparen les condicions de vida familiar a finals del XVIII i durant tot el XIX, amb les conseqüències que es perllongaren durant gran part del XX, em costa treure el cap a fora i imaginar que tot aquest temps fou també el temps de la revolució industrial a Catalunya, de la que els meus avantpassats més immediats en van quedar exclosos. Em costa d’imaginar que quan el meu rebesavi Salvador Amat feia el contracte de parceria de la vinya de Can Costa el 1.850 amb Miquel Montmany, al que després va haver de renununciar el meu besavi Benet Amat Puig per la destrossa de la fil.loxera, el tren de Mataró a Barcelona ja feia quasi dos anys que circulava.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

De Carme Forcadell a Laura Borràs

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República