quadern d'en Cinto Amat

Del meu pessebre vital no en puc treure cap figura perquè perdria el sentit de tot allò que m’ajuda des que va ser el meu nadal. Sense el nen perdria el fil del que es renova i perdura, s’esvaniria el desig sense la verge fecunda, sense Josep que somia la culpa em dominaria.   Si se m’apagués l’estrella perdria la nit amb ella i el silenci que em captiva, si el meu àngel no em parlés no tindria inspiració per emprendre el que puc fer.   Sense l’esglai dels pastors no em sorprendria el missatge ni el so de cada paraula, i si s’ensorrés la cova perdria el lloc i el recer de la casa que em conforta. Conservo aquest vell pessebre vivint al racó més tendre del petit món que m’envolta, a punt per donar i per rebre el que ens uneix i ens conhorta. C.A.

   Les xifres fredes dels resultats d’ahir:   - Vot independentista: 70 escons, 47,49% dels vots emesos (47,74% el 2015), 106.013 vots més que el 2015.   - Vot no independentista: 65 escons, 52,06% dels vots emesos (51% el 2015), 140.921 vots més que el 2015.   - Diferència de vots a favor del no independentisme: 2015, 163.236 (3,26%); 2017, 198.144 (4,57€)     De la distribució d’escons en destacaria:   - El resultat de C’s que guanya les eleccions (37 escons) i capitalitza la polarització pel costat no independentista, deixant en la marginalitat el PP (3 escons) i castigant l’esquerra catalanista del PSC i els Comuns (25 escons, 2 menys que el 2015).   - Els 34 escons de JuntsxC s’imposen per un 0,26% als 32 escons d’ERC, perdent la Cup (4 escons) més de la meitat dels escons i un 3,75% del 2015.   - En conjunt l’independentisme perd 2 escons respecte del 2015.     A Rajoy la suma de l’aplicació del 155 i   de l’activitat desenfrenada de la fiscalia a les

Em preguto si mai com en aquesta ocasió, des que hi ha democràcia al meu país, havia tingut la sensació d’haver de votar en unes eleccions sabent per endavant que el vot molt probablement no servirà per decidir res, o que en el millor dels casos no serà més que una simple indicació de cara al futur perquè els grups polítics revisin les seves posicions ara irreductibles i es disposin a partir d’algun moment a revisar-les per iniciar quelcom que s’assembli a un diàleg per formar govern. En aquests moments tot m’apareix ordenat de manera irreversible perquè guanyin els que sempre guanyen.   Aquesta esclerosi de present és, penso, la conseqüència inevitable de la lògica del procés, de l’orientació, de les expectatives i dels resultats que se li han volgut buscar d’una i altra banda. La il.lusió de l’independentisme, transformada progressivament en audàcia, primer, i després en temeritat, ha anat tan lluny com li ha permès l’immobilisme no menys temerari del govern central, i a

 Tot i que no penso votar ERC, és probable que un bon resultat d’aquest partit el 21D, destacat de l’amalgama de JuntsxCat, del que no sabem si està programat per refundar Convergència o per salvar Puigdemont, podria contribuir a mig termini per començar a recuperar la normalitat política a Catalunya. Tinc presents les declaracions d’Oriol Junqueras quan constatant el final traumàtic del procés, abans d’entrar a presó, va reconèixer que s’haurien de prendre acords i arribar a pactes que potser serien difícils d’entendre per molta gent. Vaig interpretar llavors que aquest “difícil d’entendre” podia tenir relació amb un canvi substancial respecte de la unilateralitat imperant després de les eleccions del 2015 per l’impuls de la Cup i l’adhesió cada cop més entusiasta del mateix president Puigdemont a aquest corrent.   Ara per ara, però, ERC continua dins de la bombolla inflada amb la inèrcia de les emocions del final del procès, una barreja d’eufòria, impotència i indignac

  Llegeixo l’assaig breu però molt dens de Jordi Amat, “La confabulació dels irresponsables” , i al final arribo a la conclusió que en la llarga travessa des de la cultura política nacionalista del pujolisme fins a la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, passant per la discussió de l’Estatut del 2006, les successives declaracions parlamentàries de sobirania, el dret a decidir i el dret a l’autodeterminació suposadament exercit en el referèndum de l’1-O, s’han produït, no una, sinó vàries marrades que han deixat el catalanisme desorientat en una cruïlla de camins que no sabem on porten.   Al punt cec de la Constitució, que va permetre que la seva congènita ambigüitat pogués donar peu a una interpretació abusiva de part   del TC, actuant en realitat com a òrgan constituent en la sentència contra l’Estatut, deixant sense efecte el que els catalans havíem referendat, en el camp propi del catalanisme s’hi van anar afegint altres punts cecs, ja des de molt abans d’a

Als tres anys tot el que es veu i el que passa ha de tenir el seu perquè. Cada per què? , una resposta, cada resposta un per què? Entre pregunta i resposta s’hi juga el saber o no saber del petit món que ens envolta barrejant petits i grans. La pregunta és sempre viva, la resposta pot ser absurda però acabarà sent creïble. Als tres anys creix el misteri del perquè   de cada cosa i en nosaltres creix el dubte pel que diem i expliquem si repetim la resposta a cada nova pregunta. L’Adrià troba paraules però   en vol saber les raons, petites raons apreses de la màgia que contenen, i finalment som nosaltres els que perdem el senderi quan ens tanquem en el cercle del perquè sí i perquè no per no seguir l’encanteri. C.A. 5 de desembre de 2017 Tercer aniversari de l’Adrià

     “Els Jordis”, Oriol Junqueras i Joaquim Forn continuaran en presó preventiva. O com un sol magistrat pot condicionar la campanya electoral que comença demà i, probablement, també el seu resultat, quan molts teníem coll avall que tots els empresonats sortirien amb fiança.    Llarena, el magistrat instructor de la Sala del Penal del Tribunal Suprem s’agafa a un sol document de l’expedient, “Enfocats” , que no havia d’haver existit mai, i del que algun dia algú n’haurà de fer una anàlisi exhaustiva per desentranyar el somni malastruc del procés, per resoldre deixar uns exconsellers en llibertat provisional i mantenir en presó preventiva l’exvicepresident, l’exconseller d’interior i els dos activistes presidents de l’ANC i Òmnium.   En aquest document d’unes desenes de pàgines consta literalment, entre molts altres extrems,   que per arribar unilateralment a la independependència, i en tot cas per forçar l’Estat a una sortida pactada s’ha de “ generar un conflicte dem

     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el veritable configurador de la