Punts cecs

  Llegeixo l’assaig breu però molt dens de Jordi Amat, “La confabulació dels irresponsables”, i al final arribo a la conclusió que en la llarga travessa des de la cultura política nacionalista del pujolisme fins a la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, passant per la discussió de l’Estatut del 2006, les successives declaracions parlamentàries de sobirania, el dret a decidir i el dret a l’autodeterminació suposadament exercit en el referèndum de l’1-O, s’han produït, no una, sinó vàries marrades que han deixat el catalanisme desorientat en una cruïlla de camins que no sabem on porten.

  Al punt cec de la Constitució, que va permetre que la seva congènita ambigüitat pogués donar peu a una interpretació abusiva de part  del TC, actuant en realitat com a òrgan constituent en la sentència contra l’Estatut, deixant sense efecte el que els catalans havíem referendat, en el camp propi del catalanisme s’hi van anar afegint altres punts cecs, ja des de molt abans d’aquella sentència, que anirien posant en evidència la incapacitat per trobar una nova cultura política catalanista que pogués enfrontar amb realisme i exigència la qüestió de l’encaix de Catalunya dins o fora d’Espanya. 

  Punt cec de les baralles inacabables durant la discussió de la proposta de nou Estatut, que va deixar fora de joc el mateix Maragall, jugant a veure qui era més sobiranista, si Convergència o Esquerra. Punt cec del trencament del primer tripartit propiciat pel corrent  de fons, cultural i polític, que ja havia posat en marxa el sobiranisme antiautonomista. Punt cec del dret a decidir proposat per Artur Mas des de l’ambiguïtat de l’acord amb Zapatero sobre l’Estatut. Punt cec de la pretensió hegemònica del sobiranisme que ha bandejat una part substancial de la població. Punt cec del mecanisme d’unilateralitat convingut amb els anticapitalistes que ens ha portat al xoc i al naufragi.

  En aquest trajecte de més de dotze anys l’immoblisme del Govern de l’Estat, una vegada fixada la incompatibilitat de la Constitució amb la pretensió de federalitzar Espanya des de l’Estatut, ha viscut plàcidament contemplant com els punts cecs de les temptatives del sobiranisme català portarien inevitablement al descarrilament. I ha esperat a última hora, després de negar el més mínim moviment d’aproximació política, per assestar el cop de gràcia amb l’empresonament del Govern i l’aplicació del 155. És el resultat de la tàcita confabulació dels irresponsables, els d’aqui els d’allà.

  Més d’una vegada algú m’ha comentat que amb les meves opinions era molt crític amb els sobiranistes i potser no prou amb la posició del Govern de l’Estat. He contestat que el capteniment immobilista dels organismes de l’Estat, controlats pel Pp des d’abans de la majoria absoluta de 2011, el donava per descomptat, i que en tot cas el problema el teníem sobretot a casa, a Catalunya,  a l´hora de verificar si érem capaços de fer front a la desfeta de l’Estatut amb propostes exigents i alhora realistes i intel.ligents, si de veritat volem una millora del nostre autogovern.

  El catalanisme socialment i políticament cohesionador que va saber conviure amb el nacionalisme pujolista durant quasi un quart de segle s’ha vist anorreat per l’independentisme en el seu afany de portar el seu plantejament, en bona part excloent, fins a l’extrem. El primer responsable d’una desfeta és sempre el més fort, perquè és el que més mal pot fer, pero la part dèbil ha de saber jugar les seves cartes amb intel.ligència i no exposar-se temeràriament a rebre tots els cops. El govern sortit de les eleccions del 2015 queda, de moment, com el més temerari, i per això com el més irresponsable, de la història de l’autonomia catalana. S’ha mogut en el marc d’un relat de ficció que no ens ha portat enlloc. Ben al contrari, ha desvetllat el nacionalisme espanyolista sense cap contrapartida i ha propiciat la fi del catalanisme transversal i la divisió de la població catalana en dos blocs antagònics.

  Les successives marrades dels punts cecs de la reacció dels governs catalans a la desfeta de l’Estatut ens han portat a la pèrdua, en termes de cultura política, dels darrers anys. Costarà temps aconseguir un punt d’acord, a partir del mínim denomindor comú del catalanisme integrador de sempre, per començar a guarir les ferides i posar els fonaments d’una relació còmode de Catalunya amb Espanya. Des del punt de vista de l’encaix territorial no hem estat capaços de formular una sola proposta mínimament viable a l’Estat per superar la bofetada de la Sentència del TC del 2010. Hauríem d’aprendre a confabular-nos de manera responsable per plantejar a l’Estat les raons més de fons respecte de les quals no sigui fàcil, com fins ara, fugir d’estudi o menystenir-les. Potser llavors es veuria qui és de veritat l’únic irresponsable. Sempre m’ha semblat que l’Estat va quedar en deute amb Catalunya després de deslegitimar el referèndum de l’Estatut del 2006 amb la intervenció del TC.