La grazia de Sorrentino
Vaig sortir de veure el darrer film de Sorrentino, “La grazia”, amb dues sensacions que em rondaven. Una, entorn de la capacitat creativa del director que combina magistralment les dimensions de la realitat constituïda pels fets quotidians i el seu revers, la tensió entre la rutina i el significat que ens remet a un estadi superior impregnat d’un sentit social i una exigència moral. L’altra sensació guardava relació amb la lectura que havia fet, pocs dies abans, de fragments de Simone Weil, recopilats pel l’escriptor Gustave Thibon amb el títol de “La gravetat i la gràcia” , justament dos conceptes que estan a la base del film. A Mariano de Santis, el president imaginari d’Itàlia i home de dret que viu els últims sis mesos de mandat en el film, obsessionat per la veritat, se li presenta amb tota cruesa la tensió de rutina i significat des de l’experiència del passat i la urgència d’un present que li exigeix resoldre, a les portes de la jubilació...
