quadern d'en Cinto Amat

    Roses i paraules     Quan la rosa es desfà del seu perfum i el vent escampa pètals en silenci, queda en l’aire un rastre que perdura com un eco suau dins la memòria.   Llegir és obrir les portes invisibles amb la lletra que esdevé veu i guiatge, l’alè del pensament en tots nosaltres renaixent en els mots que ens vivifiquen.   Ens donem flors que moren lentament i paraules que mai no s’esvaeixen cercant de fer possible l’impossible, retenir tot allò que el temps s’enduu, descobrir un lloc fet d’ànima i de llengua on podem ser el que encara no sabíem.   C.A.    Sant Jordi 2026    

    Vaig sortir de veure el darrer film de Sorrentino, “La grazia”, amb dues sensacions que em rondaven. Una, entorn de la capacitat creativa del director que combina magistralment les dimensions de la realitat constituïda pels fets quotidians i el seu revers, la tensió entre la rutina i el significat que ens remet a un estadi superior impregnat d’un sentit social i una exigència moral. L’altra sensació guardava relació amb la lectura que havia fet, pocs dies abans, de fragments de Simone Weil, recopilats pel l’escriptor Gustave Thibon amb el títol de “La gravetat i la gràcia” , justament dos conceptes que estan a la base del film.   A Mariano de Santis, el president imaginari d’Itàlia i home de dret que viu els últims sis mesos de mandat en el film, obsessionat per la veritat,   se li presenta amb tota cruesa la tensió   de rutina i significat des de l’experiència del passat i la urgència d’un present que li exigeix resoldre, a les portes de la jubilació...