quadern d'en Cinto Amat

Macarra , del català macarró ¿Ens pensàvem que la crisi ens deixava sense pasta, que anàvem al precipici sense menjar ni un bocata ? Doncs estàvem ben errats. Ens ho ha dit el senyor Homs, el clonus del senyor Mas: estem plens de macarrons! Els macarrons del Rajoy que cuina sense saber-ne, un pinxo, un pobre noi, com un zombi a la taverna. Els macarrons del Montoro. i els del Guindos, que és l’estrella, fets amb guindes d’algun toro i amb molta salsa vermella. Els macarrons de la Merkel, la mestressa de l’hostal, que ens esprem i ens treu el fel sense embrutar el davantal. I els macarrons dels mercats, de l’interès i la prima, salpebrats per la Lagarde i el Dragui que ens els gratina. Tenim la crisi servida amb grans plats de macarrons que ens han embafat la vida i abaixat els pantalons. C.A.

      Josep Piqué sap fer cara a tots els vents. Serà que Vueling li ha donat l’experiència del penell de campanar? Ara, com a president del Cercle d’Economia, acaba de presentar un document en el que es predica la necessitat d’anar cap a la reforma de l’Estat de les Autonomies i de fer front a un nou model de finançament per a Catalunya. Adverteix sobre la inconstitucionalitat del concert econòmic i de la bilateralitat, i sembla que veu més plausible un model de finançament de tipus federal, com el d’Alemanya, però només es mulla a l’hora de demanar un sistema de redistribució que no alteri el principi d’ordinalitat (que les comunitats que més contribueixen, com Catalunya, no acabin sent menys riques després de la distribució del que s’ha recaptat) i que estableixi mecanismes de solidaritat.    El que ara demana el Sr Piqué des del Cercle d’Economia, on conflueixen, com ell mateix diu, diferents sensibilitats des del punt de vista catalanista i nacionalista, ho va negar mentr

Eliseu Meifrèn Fa poc temps el president Mas deia que si l’Estat no acceptava la negociació constructiva del pacte fiscal, sobre les bases que s’aprovessin al Parlament de Catalunya, potser Catalunya emprendria la seva pròpia ruta en rumb desconegut. Aquest rumb desconegut apareix ja ara. No hem hagut d’esperar la negativa de l’Estat a pactar, ni cal ja plantejar-se eleccions anticipades per emprendre noves rutes desconegudes. Estem de ple en el rumb desconegut. No perquè Catalunya ho hagi volgut sinó perquè Espanya està de fet intervinguda dins els dominis de dret i de fet de la UE, presonera del cercle viciós dels mercats, del deute públic i privat, de l’obligació d’atendre el deute fiscal i de la recessió econòmica. Estem en rumb desconegut perquè segons ens diuen els responsables de pilotar la nau no hi ha cap altre rumb possible. En aquesta situació, la discussió de les bases del pacte fiscal que Catalunya vol és com buscar el millor bot salvavides que es presenti en l

   Seria molt simplista associar directament la fixació de la cancellera Merkel en la política d’austeritat, l’obsessió per la reducció del dèficit fiscal, a la seva ascendència luterana (filla d’un pastor luterà), però no hi ha dubte que en el pòsit o rerefons de moltes motivacions d’economia política hi bateguen els fonaments psicològics i ideològics que històricament han conformat una manera de ser i de pensar. En el cas de la cancellera Merkel aquests condicionaments ideològics i sicològics poden tenir molt, o bastant, a veure amb els antecedents de la cultura ascètica puritana que beu de les fonts de l’ètica protestant.     Si la cancellera, i darrera seu altres representants del sentiment nòrdic, es permet jutjar el comportament global dels països del sud d’Europa titllant-lo de comportament irresponsable, que estira més el braç que la màniga, que necessita un control rigorós per assesegurar que el seu endeutament podrà fer front a les exigència dels mercats (mercats, no