L'ètica protestant i les polítiques d'austeritat

   Seria molt simplista associar directament la fixació de la cancellera Merkel en la política d’austeritat, l’obsessió per la reducció del dèficit fiscal, a la seva ascendència luterana (filla d’un pastor luterà), però no hi ha dubte que en el pòsit o rerefons de moltes motivacions d’economia política hi bateguen els fonaments psicològics i ideològics que històricament han conformat una manera de ser i de pensar. En el cas de la cancellera Merkel aquests condicionaments ideològics i sicològics poden tenir molt, o bastant, a veure amb els antecedents de la cultura ascètica puritana que beu de les fonts de l’ètica protestant.

    Si la cancellera, i darrera seu altres representants del sentiment nòrdic, es permet jutjar el comportament global dels països del sud d’Europa titllant-lo de comportament irresponsable, que estira més el braç que la màniga, que necessita un control rigorós per assesegurar que el seu endeutament podrà fer front a les exigència dels mercats (mercats, no ens enganyem, que són els grans fons d’inversió en els que els actius alemanys tenen una propoció important gràcies a les baixades dels tipus d’interès del BCE el 2003, per ajudar Alemanya i França, que no complien llavors amb el requisits d’endeutament i de dèficit fiscal de la UE), bo serà buscar una explicació plausible a aquesta mena de superioritat moral, per veure si els seus fonaments tenen també un valor, no econòmic, sinó ètic, superiors als comportaments que denuncia. Perquè no només de pa i de valors econòmics viu l’home.

   Val la pena rellegir l’Ètica protestant i l‘esperit del capitalisme de Max Weber per buscar una mica de llum en aquest sentit. Publicat el 1.904, l’agudesa d’aquesta indagació històrico-religiosa i sociològica aporta molts elements de rigorosa actualitat per entendre la relació entre una determinada concepció del treball i de l’acumulació de capital i de riquesa, i el despreci per altres formes de vida i de treball més deseixides de la finalitat acumulativa de les relacions econòmiques.

   Analitzant els textos del protestantisme ascètic, sobretot els del puritanista anglès Richard Baxter, Weber dibuixa el concepte de treball d’aquests ascetes com un fi absolut de la vida prescrit per Déu. I fonamentada en el treball, la professió de cadascú té un fi providencial, confirmat pels fruits que reporta als individus d’acord amb l’esquema purità d’interpretació pragmàtica. Aquest caràcter providencial es posa de relleu en la interacció dels interessos econòmics privats. L’especialització de les professions augmenta la destresa dels treballadors, produeix un increment quantitatiu i qualitatiu del treball que redunda en el bé col.lectiu. Si la professió reporta pròfit econòmic i riquesa vol dir que és grata a Déu. La riquesa només és reprobable si incita a la ganduleria i al gaudi sensual de la vida. Dins d’aquests límits, el puritanisme mostra el seu ethos en la industria racional burgesa i en l’organtzació racional del treball.

   Des del punt de vista del gaudi de la vida, no s´ha de malgastar el temps ni els mitjans. Només és lícita l’alegria en els béns de la cultura si no costen res. L’home, com a simple administrador, ha de rendir comptes, com el criat de la Bíblia, de cada cèntim que se li confia. Conclou Weber sobre aquestes premisses: “ L’home que està dominat per la idea de la propietat com obligació o funció quin compliment se li encomana, a la que s’ha de supeditar com administrador, més encara, com una màquina adquisitiva , viu la seva vida sota el pes d’aquesta freda pressió que li ofega tot possible gaudi vital. I com més gran és la riquesa, més fort és el sentiment de la responsabilitat per a la seva conservació incòlume ad gloriam Dei i el desig d’augmentar-la per mitjà del treball incessant”.

   Si bé no és bo aspirar a la riquesa, l’enriquiment que és fruit del treball constant és una benedicció de Déu. I si aquesta dedicació incessant produeix uns rendiments, tampoc convé malgastar-los en el consum sinó acumular-los en la formació d’un capital per invertir-lo en noves necessitats productives. Però aquesta cadena de producció i de limitació de consum i de gaudi controlat de la vida acaba mostrant la seva contradicció i desbordant les costures de la cotilla de l’ascètica puritana. Amb paraules de John Wesley, Weber confirma aquesta contradicció :”La religió produeix laboriositat (industry) i sobrietat (frugality), les quals tanmateix són causa de riquesa.Però una vegada que aquesta riquesa augmenta, augmenten amb ella la supèrbia, la passió i l’amor al món en totes les seves formes… Subsisteix la forma de la religió però el seu esperit es va assecant paulatinament”.

   Tota la literatura ascètica, diu Weber, està dominada per la idea que el treball honrat és cosa grata a Déu encara que es realitzi per salari insignificant per part d’aquells a qui la vida no ha brindat altres possibilitats més favorables. La teoria de la productivitat dels salaris baixos parteix de la idea que els homes només treballen quan la necessitat els impulsa a fer-ho. La desigual repartició dels béns d’aquest món és obra especialíssima de la providència divina persegueix finalitats ocultes que nosaltres desconeixem.

   Assecada l’arrel religiosa de l’ascetisme purità, queda només el fred utilitarisme que deixa en el burgès la bona consciència de l’enriquiment just si es fa seguint les normes i les lleis. També l’enriquiment de l’empresari constitueix una professió. Amb una apel.lació quasi profètica al futur, Weber conclou:”Ningú sap qui ocuparà en el futur l’estoig buit (de l’ascètita religiosa), i si al terme d’aquesta extraordinària evolució sorgiran profetes nous i s’assistirà al puixant renaixement d’antigues idees i ideals; o bé si, ben al contrari, ho embolcallarà tot una ona de petrificació mecanitzada i una convulsa lluita de tots contra tots”.

   Tornant al principi, però recollint la inspiració de Max Weber, convindria recordar a la cancellera Merkel que no tots podem participar de la seva concepció utilitarista del treball com una predestinació que té sentit només si és productiu i acumulatiu de riquesa, encara que aquesta es concentri en poder d’uns quants que no se sap en virtut de quina providència l’han de conservar i continuar engreixant amb interessos creixents a càrrec dels malgastadors i consumidors compulsius que no han sabut posar fre al gaudi de la vida. I encara menys podem participar del fons purità de què cal augmentar la productivitat amb la rebaixa dels salaris, o de la idea que no cal retornar a l’expansió dels serveis socials vitals fins que l’austeritat a ultrança deixi clar qui es mereix continuar en la riquesa i qui es mereix ser engolit per la justícia dels mercats.