quadern d'en Cinto Amat

“És la nostra versió de la fotografia del nen Sirià mort a la platja”, afirma el senador Castro. Però el que buscava Aylan Kurdi a l’antic món i el que buscaven l’Óscar, la Valeria i la Tania al nou món, no eren versions sinó projectes, per humils que fossin. Fem créixer les versions i deixem morir els projectes, plens de paraules i ben buides les mans.

  “Em reafirmo en els drets fonamentals, la veu de la meva consciència. No tinc cap tipus de penediment. Ho tornaria a fer. N’accepto les conseqüències. La condició de presoner és un altaveu immillorable. Estic segur que ho tornarem a fer, pacíficament”.   Aquestes paraules, dites al principi i al final de l’exposició de Jordi Cuixart en el seu dret a l’última paraula del judici al procés, poden resultar xocants per ser proclamades amb tanta contundència davant un Tribunal que et jutja per rebel.lió o sedició, però s’estigui d’acord o no amb el seu contingut no deixen de ser coherents amb la convicció personal d’un activista social, aliè a la responsabilitat de govern, que, a més, assegura que la seva prioritat no és el problema de la presó sinó   la lluita per continuar millorant la societat.   En el terreny de les conviccions profundes no hi ha res dir. L’interrogant sorgeix quan aquesta convicció personal es trasllada al terreny de la necessitat política col.lectiva i s

  El dret a l’última paraula en el judici del procés es va transformar en una densa exposició d’emocions, raons i interpel.lacions que ressonaran durant molt de temps   en l’espai barroc de la Sala del TS. Les últimes paraules van interpel.lar el Tribunal (no sabem amb quins efectes), van emocionar l’audiència (i en alguns casos potser la van irritar), van aportar raons i conviccions i van deixar una traça de dolorosa constatació del fracàs de la política sense perdre del tot l’esperança en el futur. De tot el que vaig anotar durant aquella acte en faig   aquesta breu antologia d’expressions que durant una estona van sacsejar moltes consciències, també segurament les consciències dels mateixos que les proferien. No calia ser independentista per escoltar-les amb respecte, per més que les lliçons que se’n puguin treure difereixin profundament entre els que les escoltàvem.    - Oriol Junqueras : L’exercici de drets fonamentals mai pot ser delicte. Hi pot haver errors i conv

     La Resolució del TS denegant l’autorització a Junqueras perquè reculli al Parlament espanyol l’acreditació d’eurodiputat elegit és molt difícil d’entendre i molt fràgil jurídicament si es té en compte que serà objecte d’anàlisi a les instàncies judicials de la UE i del Tibunal Europeu dels Drets Humans.   Resulta difícil d’entendre perquè es contradiu amb les autoritzacions anteriors que els elegits en les eleccions generals i municipals poguessin assistir a les sessions constitutives del Congrés, el Senat i els Ajuntaments, i es contradiu també amb la decisió de requeriment explícit a Puigdemont i Comin perquè es presentin personalment a recollir la seva Acta d’europarlamentaris. El trasllat que s’exigeix als uns és denegat a un altre. És obvi que el trasllat de Puigdemont i Comín seviria per la seva detenció, però no és gens obvi que la presentació de Junqueras per recollir l’acta causés un perjudici irreversible a la causa del procés com afirma el TS. Més aviat po

     De les intenses defenses de Van den Eynde ( defensa de Junqueras i Romeva), Xavier Melero (defensa de Forn) i Jordi Pina (defensa de Rull, Turull i Sánchez) em quedo amb tres afirmacions bàsiques: el Codi Penal com a ultima ratio, com a darrer instrument aplicable als conflictes personals i socials, no havia de tenir intervenció en l’enjudiciament d’un moviment polític que en cap moment va disposar de voluntat eficaç ni d’instruments suficients per doblegar la voluntat de l’Estat i posar en risc de greu perill l’ordre constitucional (Van den Eynde); el dret penal no disposa d’instruments per enfrontar-se a la dissidència política massiva (X. Melero); l’autoria mediata en el delicte de rebel.lió que s’imputa als acusats només es pot donar si existeix un domini psíquic sobre els autors immediats que anul.li la seva capacitat de conducta autònoma, en cas contrari l’obrar conscient i voluntari de qui actua pel seu cantó trenca el nexe d’imputació (X.Melero i J. Pina).   L

Mar i roca Com una esponja la roca absorbeix l’aigua, acaronant-la li retorna incessant el balanceig d’escuma que vol prendre-la, i entre remor i silenci es mira endins, immòbil testimoni del frec suau del temps. Far de S’Arenella Port de la Selva Colors Esclat del groc al mur de pedra seca, home i natura camí del ginestar mirant la Tamariua. Record del roig amb el Quer Roig al fons, i enyor del blau que duu sentor de mar pujant de la badia. Camí de l’oratori Port de la selva Narcisos Després del fred es fan veure els narcisos tot presumint de la corona groga al centre d’ales blanques. Durarà poc tanta bellesa closa i complaguda, es pansiran al sol creguts de si mateixos. Turó de l’Home C.A.

  Amb els informes de les parts el judici s’encamina al seu final. L’informe és el moment de la sedimentació que serveix per argumentar la coherència dels fets provats durant les   sessions del judici amb la valoració jurídica que s’ha exposat en les conclusions definitives. No hauria de servir per forçar la interpretació dels fets i encabir-los en la valoració presa des del començament.   L’informe dels fiscals ahir va tendir clarament cap a aquesta segona intenció, forçant el fets i la seva significació per incardinar-los en la inicial i predeterminada tipificació penal exposada en la querella, com si les sessions del judici no haguessin aportat cap element nou digne de consideració.   Partint de la convicció inicial sobre l’existència de violència, el fiscal Zaragoza va fer un informe més polític que jurídic, subratllant l’actuació dels mossos com un instrument posat al servei dels promotors del “cop d’Estat” en el control del territori, enunciant simplement que la