Informes de les defenses (1): El codi penal, ultima ratio
De les intenses
defenses de Van den Eynde ( defensa de Junqueras i Romeva), Xavier Melero (defensa
de Forn) i Jordi Pina (defensa de Rull, Turull i Sánchez) em quedo amb tres
afirmacions bàsiques: el Codi Penal com a ultima ratio, com a darrer instrument
aplicable als conflictes personals i socials, no havia de tenir intervenció en
l’enjudiciament d’un moviment polític que en cap moment va disposar de voluntat
eficaç ni d’instruments suficients per doblegar la voluntat de l’Estat i posar
en risc de greu perill l’ordre constitucional (Van den Eynde); el dret penal no
disposa d’instruments per enfrontar-se a la dissidència política massiva (X.
Melero); l’autoria mediata en el delicte de rebel.lió que s’imputa als acusats
només es pot donar si existeix un domini psíquic sobre els autors immediats que
anul.li la seva capacitat de conducta autònoma, en cas contrari l’obrar
conscient i voluntari de qui actua pel seu cantó trenca el nexe d’imputació
(X.Melero i J. Pina).
La consideració del
dret penal com a ultima ratio li ha servit a Van den Eynde per fer pivotar els
arguments de defensa sobre l’exercici dels drets fonamentals d’expressió, reunió, associació i mobilització, sense
descuidar l’anàlisi de la prova en relació amb els fets, sobre els quals, ha
dit, la Fiscalia
ha escampat molt de soroll amb un llenguatge barroc que ignora el que li perjudica i que ha
partit d’una investigació general prèvia
sobre el procés polític per tal d’obtenir una acumulació de proves
predeterminades en altres jutjats, d’impossible accés per part de la defensa.
En aquesta investigació massiva s’han utilitzat una sèrie de “comodins”
instrumentalitzats en benefici de la causa general, com són el Llibre Blanc, l’apòcrif Enfocats i l’agenda Moleskine. La teoria dels contrapesos, la discriminació
positiva és essencial en el dret de
defensa, ha afegit Van den Eynde, i el Tribunal ha de compensar les defenses i
restaurar el sistema.
En el punt nuclear
de l’exigència de l´ultima ratio Van den Eynde ha subratllat la suficiència de
la reacció de l’Estat per protegir l’ordre constitucional mitjançant la
declaració de nul.litat del referèndum, la requisa de material i l’eliminació
de la Sindicatura Electoral
(a més de les successives nul.litats de lleis, acords i declaracions del
Parlament). Ha acabat senyalant que la reacció del Govern central posa en
qüestió el model d’Estat i l’interroga sobre el perill de barrejar el dret
penal de l’enemic amb el de la democràcia. En tot cas la Sentència, ha rubricat,
pot ser una oportunitat per superar la
crisi política.
En la convicció que
el dret penal no disposa d’instruments per fer front a la dissidència política
massiva, X. Melero ha negat que puguin ser
objecte de la causa penal el Llibre Blanc, els fulls de ruta i demés
actes preparatoris, així com els programes electorals independentistes.
Particularment incisiu ha estat al subratllar que tampoc pot ser objecte de la
causa penal el comportament de la policia estatal, en defensa de la qual s’ha
de dir que va ser víctima d’un dispositiu aberrant i d’un dèficit
d’organització de la cúpula que a partir del 6 de setembre de 2017 va optar per
l’actuació unilateral, sense cap coordinació amb els mossos. Cap cos policial
va complir amb l’ordre judicial, i com va reconèixer l’exsecretari d’Estat
Nieto, ha recordat, la policia no tenia el propòsit d’impedir la votació sinó
el de fer veure que allò no era un referèndum homologable. Els mossos, s’ha
cuidat de mantenir Melero basant-se en la prova, van actuar d’acord amb el
dispositiu que ningú havia posat en dubte i totalment al marge de qualsevol
ingerència política. El Conseller Forn, ha dit, va respectar en tot moment la
funció dels mossos, independent de la seva convicció política.
X. Melero ha
acceptat el mal menor, des del punt de
vista de la defensa, indicant que hi va haver desobediència però no rebel.lió,
i que els mecanismes constitucionals sempre van funcionar perfectament,
coincidint en això amb les al.legacions de Van den Eynde. Molt expeditives han
estat les afirmacions sobre la inexistència del tipus penal de rebel.lió en
quina sistemàtica es concreta la presència i ús d’armes, i sobre la temeritat
dels fiscals en voler innovar creativament aquest tipus prescindint de la seva
literalitat. Els acusats, ha significat Melero, no només no van ocupar el poder
sinó que van fer renúncia voluntària dels mecanismes de poder, van incomplir
sistemàticament els seus propis decrets i no van declarar la independència en
votar exclusivament la part dispositiva de la declaració el 27-O. Aquesta
al.legació, com va avisar el mateix Melero, pot no agradar a segons qui però és
d’una gran contundència per significar que el final del procés, i els seus
antecedents immediats, no tenia voluntat ni mitjans per doblegar o posar en
perill la consistència de l’Estat, com interessadament i prescindint de la prova han donat per fet els fiscals.
Les tres defenses
han convergit en posar en consideració del Tribunal que el procés polític no es
pot confrontar amb el dret penal, i que les mobilitzacions massives, a més de
no ser violentes, tenien un grau d’autonomia suficient, comptant amb la la
voluntat conscient de cada participant per expressar lliurement la seva opinió,
per desvincular-les de qualsevol voluntat concertada dels acusats per
organitzar una rebel.lió o una sedició. El trencament del nexe entre acusats i
mobilitzats en funció d’un concert comú
per a la rebel.lió, que la
Fiscalia pressuposa per donar sentit al seu relat, és el gran
argument de la defensa.
Comentaris