Informes de les defenses (1): El codi penal, ultima ratio

  

 De les intenses defenses de Van den Eynde ( defensa de Junqueras i Romeva), Xavier Melero (defensa de Forn) i Jordi Pina (defensa de Rull, Turull i Sánchez) em quedo amb tres afirmacions bàsiques: el Codi Penal com a ultima ratio, com a darrer instrument aplicable als conflictes personals i socials, no havia de tenir intervenció en l’enjudiciament d’un moviment polític que en cap moment va disposar de voluntat eficaç ni d’instruments suficients per doblegar la voluntat de l’Estat i posar en risc de greu perill l’ordre constitucional (Van den Eynde); el dret penal no disposa d’instruments per enfrontar-se a la dissidència política massiva (X. Melero); l’autoria mediata en el delicte de rebel.lió que s’imputa als acusats només es pot donar si existeix un domini psíquic sobre els autors immediats que anul.li la seva capacitat de conducta autònoma, en cas contrari l’obrar conscient i voluntari de qui actua pel seu cantó trenca el nexe d’imputació (X.Melero i J. Pina).

  La consideració del dret penal com a ultima ratio li ha servit a Van den Eynde per fer pivotar els arguments de defensa sobre l’exercici dels drets fonamentals d’expressió,  reunió, associació i mobilització, sense descuidar l’anàlisi de la prova en relació amb els fets, sobre els quals, ha dit, la Fiscalia ha escampat molt de soroll amb un llenguatge barroc  que ignora el que li perjudica i que ha partit  d’una investigació general prèvia sobre el procés polític per tal d’obtenir una acumulació de proves predeterminades en altres jutjats, d’impossible accés per part de la defensa. En aquesta investigació massiva s’han utilitzat una sèrie de “comodins” instrumentalitzats en benefici de la causa general, com són el Llibre Blanc, l’apòcrif Enfocats i l’agenda Moleskine. La teoria dels contrapesos, la discriminació positiva  és essencial en el dret de defensa, ha afegit Van den Eynde, i el Tribunal ha de compensar les defenses i restaurar el sistema.

  En el punt nuclear de l’exigència de l´ultima ratio Van den Eynde ha subratllat la suficiència de la reacció de l’Estat per protegir l’ordre constitucional mitjançant la declaració de nul.litat del referèndum, la requisa de material i l’eliminació de la Sindicatura Electoral (a més de les successives nul.litats de lleis, acords i declaracions del Parlament). Ha acabat senyalant que la reacció del Govern central posa en qüestió el model d’Estat i l’interroga sobre el perill de barrejar el dret penal de l’enemic amb el de la democràcia. En tot cas la Sentència, ha rubricat, pot ser una oportunitat  per superar la crisi política.

  En la convicció que el dret penal no disposa d’instruments per fer front a la dissidència política massiva, X. Melero ha negat que puguin ser  objecte de la causa penal el Llibre Blanc, els fulls de ruta i demés actes preparatoris, així com els programes electorals independentistes. Particularment incisiu ha estat al subratllar que tampoc pot ser objecte de la causa penal el comportament de la policia estatal, en defensa de la qual s’ha de dir que va ser víctima d’un dispositiu aberrant i d’un dèficit d’organització de la cúpula que a partir del 6 de setembre de 2017 va optar per l’actuació unilateral, sense cap coordinació amb els mossos. Cap cos policial va complir amb l’ordre judicial, i com va reconèixer l’exsecretari d’Estat Nieto, ha recordat, la policia no tenia el propòsit d’impedir la votació sinó el de fer veure que allò no era un referèndum homologable. Els mossos, s’ha cuidat de mantenir Melero basant-se en la prova, van actuar d’acord amb el dispositiu que ningú havia posat en dubte i totalment al marge de qualsevol ingerència política. El Conseller Forn, ha dit, va respectar en tot moment la funció dels mossos, independent de la seva convicció política.

  X. Melero ha acceptat  el mal menor, des del punt de vista de la defensa, indicant que hi va haver desobediència però no rebel.lió, i que els mecanismes constitucionals sempre van funcionar perfectament, coincidint en això amb les al.legacions de Van den Eynde. Molt expeditives han estat les afirmacions sobre la inexistència del tipus penal de rebel.lió en quina sistemàtica es concreta la presència i ús d’armes, i sobre la temeritat dels fiscals en voler innovar creativament aquest tipus prescindint de la seva literalitat. Els acusats, ha significat Melero, no només no van ocupar el poder sinó que van fer renúncia voluntària dels mecanismes de poder, van incomplir sistemàticament els seus propis decrets i no van declarar la independència en votar exclusivament la part dispositiva de la declaració el 27-O. Aquesta al.legació, com va avisar el mateix Melero, pot no agradar a segons qui però és d’una gran contundència per significar que el final del procés, i els seus antecedents immediats, no tenia voluntat ni mitjans per doblegar o posar en perill la consistència de l’Estat, com interessadament i prescindint de la prova han donat per fet els fiscals.

  Les tres defenses han convergit en posar en consideració del Tribunal que el procés polític no es pot confrontar amb el dret penal, i que les mobilitzacions massives, a més de no ser violentes, tenien un grau d’autonomia suficient, comptant amb la la voluntat conscient de cada participant per expressar lliurement la seva opinió, per desvincular-les de qualsevol voluntat concertada dels acusats per organitzar una rebel.lió o una sedició. El trencament del nexe entre acusats i mobilitzats en funció d’un concert  comú per a la rebel.lió, que la Fiscalia pressuposa per donar sentit al seu relat, és el gran argument de la defensa.