Informes finals de l'acusació

 Amb els informes de les parts el judici s’encamina al seu final. L’informe és el moment de la sedimentació que serveix per argumentar la coherència dels fets provats durant les  sessions del judici amb la valoració jurídica que s’ha exposat en les conclusions definitives. No hauria de servir per forçar la interpretació dels fets i encabir-los en la valoració presa des del començament.

  L’informe dels fiscals ahir va tendir clarament cap a aquesta segona intenció, forçant el fets i la seva significació per incardinar-los en la inicial i predeterminada tipificació penal exposada en la querella, com si les sessions del judici no haguessin aportat cap element nou digne de consideració.

  Partint de la convicció inicial sobre l’existència de violència, el fiscal Zaragoza va fer un informe més polític que jurídic, subratllant l’actuació dels mossos com un instrument posat al servei dels promotors del “cop d’Estat” en el control del territori, enunciant simplement que la violència no cal que sigui greu ni armada,  bastant que sigui suficient per substituir un ordre jurídic per un altre mitjançant mètodes i recursos il.legals.

  La insuficiència de l’argumentació de Zaragoza s’havia de cobrir amb els informes dels fiscals Moreno i Cadena (la fiscal C.Madrigal es ve centrar exclusivament en la malversació). Moreno va argumentar sobre cinc aspectes per fonamentar la suposada existència de violència: hi va haver violència en les coses, intimidació i violència física per les lesions dels agents (en una dinàmica argumentativa que se serveix de l’adjectivació plural de diferents elements per substantivar allò que interessa); aquesta violència així adjectivada era suficient per aconseguir el fi proposat de derogar la Constitució en el territori de Catalunya (una manera de donar per fet el que de cap manera va succeir); hi havia nexe causal entre la declaració d’independència i la violència utilitzada (passant per alt que el referèndum i la Dui van ser manifestacions vinculades simbòlicament, expressió  d’una voluntat política sense cap efecte jurídic); els acusats sabien per endavant que hi hauria violència perquè els ho havia advertit la cúpula dels mossos d’esquadra (el que resulta contradictori amb la qualificació dels mossos com instrument essencial de la rebel.lió, perquè no és coherent jutjar que qui t’ha advertit d’un risc col.laborarà activament en què aquest risc es faci efectiu); la violència va ser instrumentalitzada mitjançant la incitació dels acusats a la participació (com si la propaganda política fos constitutiva de delicte).

  El fiscal Cadena hi va afegir l’adjectiu de la violència normativa, va insistir en la intimidació i va subratllar el domini de les masses i la utilització dels mossos per aconseguir el fi de subvertir el monopoli de la força de l’Estat i substituir l’ordre constitucional. En realitat, ni el modus operandi del referèndum, ni la Dui, ni les manifestacions i mobilitzacions anteriors i posteriors van substituir l’ordre constitucional ni van posar en risc el poder legítim de l’Estat. En tot cas van evidenciar el fracàs d’un moviment polític basat en el desvari legal i la suma de les emocions, i no en l’eficàcia de la força.

  L’informe de l’advocacia de l’Estat va incidir significativament (amb independència de la seva argumentació sobre la sedició i la malversació) sobre la manca de l’element estructural de la violència com a constitutiu del delicte de rebel.lió. Es va remetre al debat parlamentari sobre la introducció en C. Penal de l’actual article de rebel.lió per indicar que la violència ha de ser prou intensa perquè sigui el mitjà idoni per aconseguir l’objectiu perseguit. Amb aquestes acotacions l’advocacia de l’Estat deixava al descobert la feblesa de les exposicions dels fiscals entorn de l’element objectiu essencial del delicte, la violència. Va subratllar que no es pot equiparar força amb violència per incardinar-la en el tipus de la rebel.lió, donat que la sedició també preveu el mateix element objectiu de la força. Venia a dir als fiscals que no calia recórrer a l’extrapolació dels fets per qualificar-los penalment.

  Ara bé, la sedició requereix també la concurrència d’un “alçament”, i no és gens clar que es pugui equiparar l’actitud dels concentrats i manifestants, com va fer, amb la configuració d’un “alçament”. Vist així cada manifestació es podria considerar un “alçament”. D’altra banda, la sedició també admet les modalitats de conspiració, provocació i proposició, amb penes inferiors en un o dos graus, com també preveu el fet que la finalitat de la sedició no s’hagi aconseguit. La concentració del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia no va suspendre la diligència judicial que va començar i acabar, i les votacions de l’1-O es van realitzar en els col.legis no intervinguts per la policia (que van ser la immensa majoria) sense cap element de força i no amb la intenció d’impedir l’eficàcia jurídica de les successives suspensions i  declaracions de nul.litat fetes pel TC relatives a l’actuació del Parlament i del Govern. Els votants sabien que el fet de votar no impedia l’eficàcia de les resolucions del TC, es limitaven a expressar la seva opinió.