quadern d'en Cinto Amat

On va el carrer sense que ningú el meni, sense les veus que entre plors i somriures portaven a l’escola? Aquestes mans mil vegades gastades, de quines mans es veuran deslligades, a qui s’abraçaran? Entre tu i jo, en la distància justa que ara ens separa, és la por o l’esperança la que dicta l’espera? D’allò que sento al soroll de la xarxa eixordadora, queda alguna paraula que em doni confiança? I per demà quines xifres m’esperen, amb quin dolor acompanyaré els morts des del buit del silenci? C.A. 28 de març de 2019 15è dia de confinament pel coronavirus

    Deia U.Beck , el sociòleg que més va teoritzar sobre la societat del risc, que el tracte conscient amb la inseguretat és la clau de la civilització en l’era de la postmodernitat reflexiva, que ens obliga a tenir en compte exhaustivament, i a saber gestionar, els riscos inherents al progrés tecnològic, i avui hi hauríem d’afegir els riscos inherents a l’emergència climàtica i a les epidèmies. No són només els aspectes de gestió política, sanitària, administrativa i burocràtica, de previsió, d’adopció i de compliment de protocols adequats, els que en surten mal parats d’aquesta situació excepcional de confinament, sinó també (i potser sobretot) els aspectes directament relacionats amb la nostra disposició per fer efectiva aquesta capacitat de tracte conscient amb la inseguretat, i per això mateix amb el nostre grau de responsabilitat ètica i moral.   Totes les respostes venen condicionades per un sentiment irracional de por, gens apte per a crear confiança, i encara men

Kairós vora el riu de l'oblit Se’ns fa sobrer  el temps que no teníem, lentes les hores, feixugues les estones, indiferents els dies. I aquest silenci no ens diu gairebé res, ens ve imposat per la por d’un contagi que no volem a casa. És el moment d’aprofundir l’espera, de retrobar-nos en un temps diferent i en un altre silenci. Doncs hi ha un silenci que ens canvia la veu a dintre nostre i ens diu que no estem sols en la mateixa por. Hi ha un temps que repta el domini de Cronos, com si Kairós ens desvetllés la crisi per buscar noves fites. C.A.

Et diré amb tankes aquest temor estrany, sobtat i dens, que et lleva la memòria i et segresta el futur. Nos saps quants dies el teu Decameró et tindrà a casa, però en seran més de deu amb un final incert. Un dilluns gris, amb una pluja trista, porta a redós els últims freds d’hivern   i els brots de primavera. Ets al principi d’una història incògnita, ciutat tancada, has de cuidar-te el cos i renovar-te l’ànima. C.A.

     Tot i la duresa de les penes imposades als condemnats en el judici del procés, als fiscals se’ls acaben els mitjans per mantenir el compliment íntegre de la pena i recorren a arguments que queden fora del que es podria esperar d’un raonament jurídic mínimament fonamentat, com correspondria a la seva funció que no és altra que la de vetllar per la seguretat jurídica i l’interès col.lectiu i particular dels condemnats atenent a les circumstàncies socials i individuals en cada moment. Sembla que el que no van lograr en el procés (condemna per rebel.lió i denegació de qualsevol mesura de flexibilització penitenciària fins que no s’hagués complert la meitat de la pena imposada) ho volen aconseguir ara en l’itinerari penitenciari forçant fins a l’extrem el sentit del compliment de les penes amb arguments que atempten contra el dret fonamental a la llibertat ideològica.   En el recurs contra el permís penitanciari a Jordi Cuixar per sortir de la presó de Lledoners cinc dies a

Delta de l’Ebre A vol d’ocell el   Delta és una mà que crida auxili i no vol deseixir-se del cos que la reté. Dama de riu cobejada pel mar que la fa seva, l’aiguabarreig li amarga el bes i l’abraçada. C.A. Ullastres Al blanc Rocío la plaça d’ ”acebuches” , plaça d’ullastres, em trasllada en el temps al meu primer Ullastrell. Pobles distants amb llengües diferents guarden el nom dels olivars silvestres i el traç de l’oli antic. C.A. El Rocío   (Huelva)

  En el multitudinari míting de Perpinyà es va fer esment explícit de tres batalles. Una de passada, la que va esmentar Ponsatí referint-se a la protagonitzada pels “joves que van guanyar la batalla d’Urquinaona”. Una de present, la que va voler revifar Comín dient que “Catalunya ja ha exercit el dret d’autodeterminació i ara és el moment de la confrontació ”. I una de futur, que en certa manera les inclou totes, l’embat per la ruptura, respecte de la qual ja no cal esperar temps millors “perquè els temps millors ja són aquí i cal preparar-se per a la lluita definitiva”. Un llenguatge èpic però obertament combatiu, metafòric però assertiu i plenament performatiu respecte de l’única realitat de confrontació definitiva que té en compte. També un llenguatge apocalíptic, quasi escatològic, que no dubta a confrontar-se amb els millors tems que ja són aquí i que ens porten a la lluita definitiva.   Per sota dels focs artificials d’aquest llenguatge ampul.lós i directament