El fiscal i la intimidació

  

  Tot i la duresa de les penes imposades als condemnats en el judici del procés, als fiscals se’ls acaben els mitjans per mantenir el compliment íntegre de la pena i recorren a arguments que queden fora del que es podria esperar d’un raonament jurídic mínimament fonamentat, com correspondria a la seva funció que no és altra que la de vetllar per la seguretat jurídica i l’interès col.lectiu i particular dels condemnats atenent a les circumstàncies socials i individuals en cada moment. Sembla que el que no van lograr en el procés (condemna per rebel.lió i denegació de qualsevol mesura de flexibilització penitenciària fins que no s’hagués complert la meitat de la pena imposada) ho volen aconseguir ara en l’itinerari penitenciari forçant fins a l’extrem el sentit del compliment de les penes amb arguments que atempten contra el dret fonamental a la llibertat ideològica.

  En el recurs contra el permís penitanciari a Jordi Cuixar per sortir de la presó de Lledoners cinc dies a la setmana per a treballar i prestar servei social, el fiscal al.lega que Jordi Cuixart no assumeix el caràcter delictiu dels fets que van ser objecte de condemna, i que en no presentar cap dèficit personal ni en l’àmbit laboral ni en l’àmbit social la mesura penitenciària no està justificada, ve a  ser l’equivalent d’un tercer grau encobert i no considera que el que s’hauria d’aplicar és un programa de correcció que tingués per objecte ensenyar-li que cal respectar la llei i que només es pot aconseguir el que es desitja utilitzant els mecanismes legalment establerts “ja que un govern autonòmic no pot transformar l’estructura de l’Estat i plasmar-ho en un text legal fora de les vies jurídiques de reforma”.

  No prou satisfet amb aquest argument, o potser convençut de la inviabilitat d’un programa de reinserció d’aquestes característiques, el fiscal fa un pas més i no dubta en incloure un avís als qui pensin diferent mitjançant el recurs explícit a la intimidació, afegint que a més de la finalitat de reeducació i reinserció les condemnes de presó també tenen la finalitat de retribució i prevenció general, com un “instrument d’intimidació al conjunt de la societat i al propi delinqüent per dissuadir-lo d’aquesta forma de la comissió de nous delictes”. Sosté, a més, que “quan es tracta de delictes greus la pena ha d’identificar-se per la societat i per l’afectat com una sanció efectiva a fi de mantenir la confiança en l’Estat de Dret i el bon funcionament de l’Administració Pública”.

    La jutgessa de vigilància penitenciària desestima el recurs del fiscal en concloure que presenta un risc de reincidència baix, que ha assumit les conseqüències dels seus actes i que no és obligatori que l'intern mostri penediment per poder obtenir aquest tipus de permisos. Recorda al fiscal que està fent una «oposició fèrria» a la flexibilització de la situació dels interns i que la frase de Cuixart «ho tornarem a fer» en cap moment fa referència a un alçament tumultuari, sinó a la seva voluntat de continuar reivindicant el dret a decidir sobre la situació de Catalunya de manera «cívica i pacífica». En el recurs contra un permís anterior la mateixa jutgessa va fer avinent al fiscal, en base al sentit comú més elemental, que si Cuixart no ha seguit un tractament específic pel delicte de sedició ha estat perquè el centre de Lledoners no disposa d’un programa al efecte donada la falta d’antecedents històrics respecte d’aquesta tipologia, insistint en el fet que “no pot pretendre’s que l’intern realitzi un programa específic per canviar o modificar el seu pensament o ideologia política , ja que  aquest tipus de pensament és legítim en l’ordenament polític espanyol.”

  Més enllà de la diàfana posició de la jutgessa que resol, les consideracions del fiscal en aquests recursos preocupen i mereixen una reflexió en un triple sentit:

   1er.- Recorden massa el raonament del magistrat Llarena, llavors instructor de la causa del procés al TS, en mantenir la presó provisional de Junqueras. Deia Llarena: “El investigado, en expresión de su legítima libertad ideológica, mantiene lógicamente su ideario soberanista, lo que, aún siendo constitucionalmente válido, no supone que deba renunciarse a evaluar que el convencimiento que mantiene posibilita una reiteración del delito que resultaría absurda en quien profese la ideología contraria. És a dir,   Si bé  reconeixia la legítima llibertat ideolòlogica, emparada constitucionalment, per mantenir el seu ideari sobiranista, a continuació n’extreia una suposició teòrica, la d’avaluar el risc que aquest convenciment significa per a la reiteració del delicte, i afegia que ”resultaría absurda en quien profese la ideología contraria”.

   És pràcticament impossible no veure, en la posició de l’instructor llavors i en la posició del fiscal ara, que la fonamentació en aquesta avaluació teòrica significa un atac frontal a la llibertat ideològica, i que per tant la denegació de llibertat o dels permisos penitenciaris en base al convenciment que per ella mateixa aquesta ideologia és un risc per tornar a delinquir resulta insostenible. Insistir en aquesta forma de raonament voldria dir trapassar la línia dels polítics presos per uns fets concrets cap a la línia dels presos polítics als qui se’ls denega els drets penitenciaris per la seva forma de pensar.

   2on.- Posen de relleu la radical inadequació del procediment penal seguit contra el procés pels delictes de rebel.lió i sedició. La reacció penal va desbordar els límits reals de la desobediència i de la malversació de fons públics, que comportaven la inhabilitació política, i ha desembocat, primer, en una Sentència amb penes desproporcionades, i ara en una impossibilitat d’aplicació de programes de reinserció en congruència amb els delictes polítics jutjats si no es vol atemptar contra el dret fonamental a la llibertat ideològica. La manca de diàleg polític va desnaturalitzar la reacció judicial. No havia d’importar llavors la dimensió penal, que s’hauria d’haver contingut en els seus límits estrictes, sinó la dimensió política. Aquells polítics que van actuar de forma unilateral en contra de la llei vigent eren i són, com ha de reconèixer el mateix fiscal, persones perfectament integrades laboralment i socialment. No era la presó el que convenia sinó la inhabilitació.

   3er.-  Sorprèn que el fiscal apel.li a l’argument de la intimidació, col.lectiva i dels afectats. La intimidació és justament el contrari del que aquest Estat de Dret necessita per recuperar-se socialment i políticament. La intimidació és l’altra cara de la unilateralitat, de la imposició. Intimidar és la millor manera d’omplir de raons els qui diuen que ho tornaran a fer. I els quei no ho diuen no trobaran, llevat d’alguna minoria, que sigui una raó vàlida per mantenir la confiança en l’Estat de Dret i el bon funcionament de l’Administració Pública.