Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2018

Tots els colors del groc

Imatge
      Quan em passen pel davant, o veig penjats als balcons i a les baranes dels carrers els llaços grocs, he de confessar que experimento un doble sentiment contradictori de cansament i d’empatia. És com si no pogués deixar de veure, malgrat la reiteració un punt acaparadora del senyal groc, una tènue línia de color que porta impresa uns fets que em resulten prou evidents: a conseqüència del procés, i de la interpretació judicial desaforada que ha desencadenat l’immobilisme del govern central, una sèrie de polítics i activistes socials que l’han protagonitzat es troben en presó preventiva, indeguda segons el parer de la major part dels catalans, entre els quals em compto,   independentistes o no. Em resulta indefugible la connexió del groc amb la denúncia de l’abús de la presó preventiva i el despropòsit de la qualificació penal dels fets del procés   I en aquesta evidència potser hi ha elements capaços de superar algunes diferències en la valoració del procés al si del c

El plebiscit personal de Pablo Iglesias i Irene Montero

Imatge
      Veient com Pablo Iglesias i Irene Montero han decidit posar els seus càrrecs a disposició dels inscrits de Podemos després de l’assetjament mediàtic a què han estat sotmesos a rel de l’adquisició d’un xalet a Galapagar, caldria preguntar-se pels límits i la diferència de la responsabilitat política i de la responsabilitat moral o ètica.     Respecte de la responsabilitat política la decisió comporta un excés de representació que pot posar en perill el futur immediat de la formació. Valia la pena posar en risc l’estructura organitzativa de Podemos per una qüestió que afecta exclusivament elements de la vida privada de dos dels seus dirigents? No podien haver-se trobat arguments polítics i socials per, si no justificar, almenys matisar raonadament l’aparent falta de coherència (que està a la base de la reacció mediàtica) entre el tuiter dirigit el seu dia contra el ministre Guindos i l’adquisició de l’immoble de Galapagar? Probablement les condicions d’accés a les dues

Dos per un

Imatge
Volíem un president?, doncs ara ja en tenim dos, un de ventríloc present i un altre que tocà el dos. El que encara no se sap és si entre els dos sumen un, si seran dues meitats amb un programa conjunt que de tan provisional i de tan esperitat ja se li veu el final sense cap més resultat, o si l’art de ventrilòquia de Berlín a Barcelona no tindrà cap altra lògica que entretenir la parròquia. Esquerra Republicana, que s’empassa l’espectacle amb cara de palangana, no n’espera cap miracle: aviaria els bessons per no sentir el Quim Torra parlant de pit i collons, i enterraria a la sorra l’operació Puigdemont que s’engreixa a Waterloo mentre que aquí les presons s’endureixen per més d’un. Al PdeCat de Pascal se li ha escapat el control i podria prendre mal si sortint d’algun revolt el sotrac puigdemontista li fa perdre les essències i la màgia il.lusionista de l’antiga Convergència. Dos per un per vendre

Cap a la ruïna sense treure’n cap avantatge

Imatge
   “Com que la meva intenció és escriure alguna cosa que sigui útil per a qui vulgui entendre-ho, m’ha semblat més convenient encarar la realitat actual que no pas el que hom es pot imaginar. Molts han imaginat repúbliques i principats que ni s’han vist ni s’ha verificat que hagin existit mai. I hi ha tant diferència entre com es viu respecte de com s’ha de viure, que qui abandona el que fa per prendre el que hauria de fer-se va cap a la seva ruïna sense treure’n cap avantatge” (Nicolau Maquiavel, “El príncep”, Cap. XV). “En un país embogit per les faccions, sempre en poden quedar uns quants, generalment molt pocs, que conservin el seu judici no corromput per la infecció generalitzada. Moltes vegades no són més que individus solitaris, dispersos, sense cap influència i exclosos per la seva sinceritat de la confiança de les parts; encara que aquestes persones puguin ser les més sàvies, per aquest motiu resulten ser les més insignificants de la societat. Tota aquesta gent és

Joc

Imatge
Quan finalment voltegen campanes de colors i a les flors les anteres repiquen com batalls donant la benvinguda al joc de primavera, tot el pati dempeus és un envit d’olors, de verds i de vermells, de tiges com caralls que aposten sense por per la il.lusió sencera. C.A.

Un dualisme perillós

Imatge
     En una de les anotacions del període 1980-2014, l’assaig de memòries de Josep Maria Bricall ( “Una certa distància” ) , parlant de la necessitat que Catalunya tingués qui la governés, deixa anar aquesta afirmació: ”Perquè si cal fer un país o cal construir-lo des del govern, es pot tenir la tendència, com els fets ha palesat clamorosament, a iniciar un dualisme perillós, en què hi haurà un país fet i no reconegut, i un país que s’intenta fer i es reconeix abans de fer-se. Llavors la vida social, política i cultural al marge del país per fer sol menystenir-se a favor d’impulsar –i finançar- el país que hom proposa fer. Es deixarà ensorrar si cal el Liceu, els hospitals, l’orquestra, un diari o la vella universitat per tal de privilegiar les cabòries importades des del govern”.   I més endavant afegeix: ”Menystenint una tradició que tenia una certa continuïtat a Catalunya des del període de la Mancomunitat, el poder de què disposava la Generalitat des del 1980 no s’ha

Sons

Imatge
Fonts del Llobregat Broll poderós sorgint d’uns ulls de pedra, lloc somiat on el brogit profund es fa veu del silenci, matriu fecunda de tots els sons de l’aigua, torrent de vida, corrent escumejant que busca ser paraula. Sant Vicenç de Rus Vicenç de Rus pica l’ullet sonor a la catifa de verds i pedra roja que li embelleix el gest, un gest coquet d’església presumida, un punt creguda, a sota el Puig Llançada que li coneix la història. Sant Pere de Montgrony Per entre boixos, sant Pere de Montgrony es fa cinglera bastint atri i balcó de cara al Pedraforca que de fa segles no pot brandir enlaire sons de campanes perdent-se cingle avall, molt luny de la seva era. Castellar de N’Hug i Gombrèn