Un dualisme perillós
En una de les
anotacions del període 1980-2014, l’assaig de memòries de Josep Maria Bricall (“Una certa distància”), parlant de la
necessitat que Catalunya tingués qui la governés, deixa anar aquesta afirmació:
”Perquè si cal fer un país o cal
construir-lo des del govern, es pot tenir la tendència, com els fets ha palesat
clamorosament, a iniciar un dualisme perillós, en què hi haurà un país fet i no
reconegut, i un país que s’intenta fer i es reconeix abans de fer-se. Llavors
la vida social, política i cultural al marge del país per fer sol menystenir-se
a favor d’impulsar –i finançar- el país que hom proposa fer. Es deixarà
ensorrar si cal el Liceu, els hospitals, l’orquestra, un diari o la vella
universitat per tal de privilegiar les cabòries importades des del govern”.
I més endavant
afegeix: ”Menystenint una tradició que
tenia una certa continuïtat a Catalunya des del període de la Mancomunitat, el
poder de què disposava la
Generalitat des del 1980 no s’ha dirigit preferentment a
governar el país, dotant-lo del que la nostra societat reclamava després d’anys
d’absència de poder públic. Els objectius de bastir a Catalunya una
Administració pública eficient i moderna per posar-la al servei d’unes
prioritats definides a partir de resultats electorals han passat a un segon
terme, i s’ha preferit la reconversió de la societat, tot impregnant-la d’uns
objectius transcendents a la mateixa realitat. Per aclarir-ho, es van buscar
paradigmes externs, es tractava de fer Catalunya com Holanda, o Israel, o
Lituània; més recentment la geografia comparativa s’ha orientat cap a Àustria o
Dinamarca, mai com Catalunya, la
Catalunya que ja existia i que es delia per ser governada
perquè els governs espanyols, en breu l’Estat espanyol, al llarg de la seva
història havia menystingut els problemes que li sorgien, sense comprendre gens
el desenvolupament social i econòmic i les consegüents tensions que aquí es
donaven. Aquest allunyament de la realitat potser ha promogut ideals, però ha
allunyat Catalunya de saber-se governar i de ser capaç de jutjar les accions de
govern en funció de resultats concrets, en perjudici seu, naturalment”.
Les llargues cites
serveixen per palesar la finesa de Josep Mª Bricall a l’hora de definir amb
breus però rotundes pinzellades el llarg període del pujolisme caracteritzat
precisament per l’eslògan de “fer país”,
més enllà de la intenció de governar el país realment existent.
Analitzant el període
comprès entre 2012 i 2017 (tot el temps del denominat procés) penso que es podria dir que el dualisme de què parla
Bricall no només s’ha mantingut sinó que s’ha profunditzat. De “fer país” hem passat, sense solució de
continuïtat, a “fer República”. Ha
estat un temps tot ell absorbit des de les instàncies del govern de la Generalitat, i del seu
Parlament, per la preocupació de fer un país nou, diferent del realment
existent, allunyat dels problemes concrets de la societat catalana. L’afany per
un país nou, per un Estat independent i radicalment diferent de l’Estat
espanyol en decadència, ha constituït l’únic objectiu de l’acció de govern
definit des de la majoria independendentista. S’han polsat totes les tecles de
les emocions col.lectives per induir la falsa il.lusió d’una Catalunya nova que
s’estava fent, que tindríem plenament a l’abast en un termini de mesos.
El dualisme de la
doctrina del pujolisme, la distinció substancial, quasi esquizoide, entre el
que som i el que hem de ser, el país que tenim realment i el futur d’un país
transcendent però irreal, ha continuat i s’ha corporeïtzat fins a límits
perillosos com a conseqüència de l’orientació del govern els últims cincs anys.
Hem arribat a l’extrem de menysvalorar, i fins a avorrir, les institucions del
nostre govern autonòmic en benefici d’unes hiptotètiques institucions futures,
plenament sobiranes, que la realitat ens ha demostrat que no són plausibles a
curt i a mitjà termini amb els instruments de què disposem, comparats amb els
instruments de l’Estat realment existent.
El trauma que
suposa la total implementació d’aquest dualisme i la seva cronificació en la
societat catalana ens enfronta a la impossibilitat pràctica de poder redefinir,
durant qui sap quant de temps, els paràmetres d’una acció política concreta i
possibilista que ens ajudi a sortir de l’atzucac partint d’uns objectius de
govern realitzables i progressivament revisables. Estem instal.lats en el risc
que una part important de la societat catalana es decanti definitivament per
preferir una situació de caos i d’ingovernabilitat permanent, de confrontació
inevitable amb l’Estat, abans d’intentar obrir cap via de negociació sobre la
base de la legalitat estatutària. El caos, la catàstrofe prèvia, seria l’únic
mitjà per assolir la nostra realitat futura. Mentrestant, l’empitjorament
progressiu de la situació social, econòmica, política i cultural, és
preferible a qualsevol intent de
millorar-la pagant el preu, insofrible pels doctrinaris d’aquest dualisme
radical, d’entrar en el marasme de la política espanyola.
En aquesta realitat
dual estem definitivament instal.lats des del 27-O, i més sòlidament encara
després de la fugida del president destituït i de la reacció judicial empresa
des del govern central. Molts poden sentir-se còmodes en aquesta situació,
especulant amb què podria ser la més eficaç a curt i mitjà termini , i no tenen
en compte que de la mateixa manera que s’ha creat un relat paral.lel al relat
del procés, igualment irreal, es pot implantar progressivament en una altra
part de la societat catalana la sensació interessada que és millor continuar
governats pel 155 que per un govern independentista.
Puigdemont és a
hores d’ara l’element definitori d’aquest dualisme esquizoide que fa impossible
el retorn a un govern efectiu, tal com el predica ERC i el suposa per a una
acció política de futur, segons es desprèn de la ponència política preparada
per al proper congrés del partit: bàsicament, renúncia a l’unilateralisme i
ampliació de la base social mirant de superar la política de blocs. Tenim en
aquests moments el problema urgent de formació de govern; però tindrem
immediatament després, tant si no hi ha com si hi ha noves eleccions, el
problema no menys peremptori de definir els paràmetres de l’acció de govern,
dins o contra la legalitat vigent, al dictat d’una política realista pensada en
benefici de la majoria o al dictat d’una minoria centralitzada a l’exterior que
es mou a instàncies del directori de Carles Puigdemont.
Podrem continuar
sent el país que realment som i que podem continuar millorant amb una bona acció de govern, o preferirem
enquistar-nos per preservar les suposades essències d’un país que està per fer?
Preferirem governar-nos amb les nostres institucions o preferirem dinamitar-les
definitivament? Continuarem vivint en la Catalunya realment existent o preferirem instal.lar-nos
emocionalment i per sempre en una República irreal? Refarem el país o
continuarem construint la realitat virtual de la República de les
emocions? ERC i el Pdecat hauran de concretar a partir d’un moment si
continuen a Catalunya o si també han
traslladat la residència corporativa a Waterloo o a Berlín.
Comentaris