Tots els colors del groc

   

  Quan em passen pel davant, o veig penjats als balcons i a les baranes dels carrers els llaços grocs, he de confessar que experimento un doble sentiment contradictori de cansament i d’empatia. És com si no pogués deixar de veure, malgrat la reiteració un punt acaparadora del senyal groc, una tènue línia de color que porta impresa uns fets que em resulten prou evidents: a conseqüència del procés, i de la interpretació judicial desaforada que ha desencadenat l’immobilisme del govern central, una sèrie de polítics i activistes socials que l’han protagonitzat es troben en presó preventiva, indeguda segons el parer de la major part dels catalans, entre els quals em compto,  independentistes o no. Em resulta indefugible la connexió del groc amb la denúncia de l’abús de la presó preventiva i el despropòsit de la qualificació penal dels fets del procés

  I en aquesta evidència potser hi ha elements capaços de superar algunes diferències en la valoració del procés al si del catalanisme, si més no perquè una comunitat de sentiment, si es desenvolupa amb un criteri de raonabilitat, pot ajudar a fer de pont entre posicions que semblen irreconciliables en moments de tensió com els que vivim. L’empatia generalitzada podria trobar un denominador comú prou ampli, inclús fora del catalanisme, com per ajudar a compartir allò més bàsic i fonamental: el procés ha de reconèixer i corregir els seus errors i l’Estat ha de reconduir la seva reacció cap a l’estricte àmbit de la política. Sense uns mínims de reconeixement i d’aproximació recíprocs no podrem sortir de l’atzucac.

   M’adono, però, que el pont de línies grogues s’enfonsa quan s’arriba a un punt en què el traçat es fa massa dens i es transforma en l’exageració de les creus grogues.  Llavors el que predomina és l’abús de la creu, enormement equívoc i tergiversador, com a distintiu d’un bàndol enfront d’un altre bàndol que passa a l’abús del color vermell i groc en forma d’imposició de banderes. Creus contra banderes: no podíem haver imaginat una escenografia més desastrada i anímicament més desmoralitzadora.  

  L’expansió de l’espai estètic del procés, espai que continua més vigent que mai, ha desplaçat l’àmbit  del raonament i les reivindicacions polítiques concretes cap al camp de les emocions fortes, dels sentiments excloents i del traç gruixut per senyalar les diferències entre ells i nosaltres. El distintiu groc, en la seva expressió més emocional concretada en les creus grogues, no deixa de tenir l’estèril connotació d’aquest ells i nosaltres en la que no hi caben els matisos, les correccions, la recerca dels elements més comuns que podrien facilitar alguna mena de mediació.

   De res serveixen les discussions sobre els espais públics i privats, ni les apel.lacions retòriques al dret a la llibertat d’expressió,  com si l’acceptació oportunista d’uns i altres pogués reduir l’espai de falta de responsabilitat política i ètica que defineix l’hegemonia dels colors separadors en la nostra societat. “No hi ha necessitat de prolegòmens: es comparteix aquí, ara i a l’instant. Abans el camí de l’un cap a l’altre era llarg, però ara ja no hi ha distàncies; no hi ha resquícies ni forats en l’univers del “nosaltres”, aquest “nosaltres” que no és sinó el plural del “jo”. Tampoc hi ha cap necessitat de construir ponts” (Z. Bauman).