quadern d'en Cinto Amat

Repúbliques a bon preu i Crides sense partits anuncia l’altaveu d’un pdecat desnerit després que els Puigdemontistes n’han ocupat l’obrador i han confeccionat les llistes amb la Pascal a un racó. República d’ara mateix o per quan sigui possible és el lot que s’ofereix amb una audàcia increïble, República immediata o República a l’aguait pels qui ho volen tot des d’ara i els qui van tocant la gaita. República estimulant que se serveix a la barra o República expectant per quan el cos la demana. Repúbliques de consum per aquells que passen gana o d’altres de més volum que es porten embolicades. Sense ser independents tenen Repúbliques vàries servides a gratcient per distreure les cabòries. Això sí, per pair bé la República a gogó el que segur s’ha de fer és prendre un bon cigaló o un bon got de ratafia, o aromes de Montserrat que virolin les mentides mentre canta el pdecat. C.A.

     En el discurs de comiat com a president del Pp Rajoy va deixar anar ahir una afirmació que els mitjans han passat per alt però que al meu parer conté una mena de disposició testamentària referida a Catalunya: “A catalunya el problema no és la sobirania sinó la llibertat”. En aquesta frase es condensa tot el que Rajoy pensa sobre Catalunya en l’actualitat, tot el que ha guiat el seu capteniment com a president del Govern des de 2012 fins avui i tot el que proposa als   seus descendents de cara al futur immediat.   “El problema de Catalunya no és la sobirania”. En aquest punt es va estendre fent valer la sobirania de l’Estat com a realitat incontestable, no només perquè la Constitució   ho preveu sinó, va subratllar, perquè l’Estat té mitjans més que suficients, i així ho ha demostrat, per imposar la unitat de la sobirania nacional sense més problemes. És a dir, a la realitat jurídico-constitucional inalterable Rajoy afegeix amb orgull que els mitjans de què disposa l’

  Cada mes ens creuem cartes amb en Jordi Cussó a través de la revista Valors . Aquestes són les d'aquest mes de juliol.       Benvolgut Cinto   Aquest dies el meu cor s’ha encongit quan, a un país que tenim per civilitzat, dels que s’anomenen del primer mon, he sentit el plor d’uns infants, separats de l’escalf dels seus pares i tancats en una gàbia. Em semblava impossible que això esdevingués als nostres dies, i em sonava a coses que havia estudiat amb esgarrifança als llibres d’història.   Però curiosament ha estat el plor d’aquests nens i nenes, el que ha tocat el cor de la població nord-americana i els ha mobilitzat per demanar que s’acabin aquestes separacions familiars. Moltes mares dels Estats Units, s’han solidaritzat amb les mares immigrants, i amb els seus fils en braços, han interpel·lat als que creuen que fent polítiques inhumanes podran resoldre el problema de la immigració.   Aquests plors, m’han evocat la imatge d’aquell nen mort en una platja entre

Sobre el Noguera, Sant Pere del Burgal manté el record del mestre de Pedret i Llúcia de la Marca, traces d’un temps que es perd en la llegenda, murmuri d’aigua en el tremp dels colors i el flux de la memòria. C.A. Monestir benedictí de St Pere del Burgal L’Escaló (Vall d’Àneu)

 És l’hora de la prudència i cal ser molt prudents a l’hora de valorar l’entrevista d’ahir entre Pedro Sánchez i Quim Torra a la Moncloa. D’aquí uns mesos es veurà si la política concreta comença a obrir-se pas cap a un progressiu desglaç de les relacions Generalitat-Govern central. De moment, i ja és molt vista la tensió enervant dels últims anys, quedem-nos amb la constatació que les dues parts han fet d’una entrevista cordial i de treball, almenys per suposar que si ha estat de treball no seria cap disbarat esperar que hi ha ganes compartides de passar a aspectes concrets de la relació.   De tota manera, escoltant les comunicacions que ahir van fer la vicepresidenta Carmen Calvo i el mateix President Torra, semblava per moments que parlaven d’entrevistes diferents. Esclar que exposaven els repectius punts de vista des del punt de partida da cada part, i això en aquest moment inicial, en el que es concentren les expectatives de dos relats contradictoris, condiciona inevi

Alegrem-nos catalans i visca la ratafia!, que després de ser estovats i macerats amb porfídia passarem a estar torrats si ens amorrem a l’ampolla i n’espremem la dolçor seguint els consells d’en Torra fins que caiguem en rodó. Rati fiant l’aiguardent, les nous verdes i els sucraires! Rati fiant , President, les idees que ens anlaires! Ratus fiat el nou pacte que ens uneix, ens diverteix i ens fa veure un bell paisatge després d’hores de cabreig! Ratus fiat el Govern si amb un got de ratafia supera l’enuig etern que el consumeix cada dia! Però rere la ratafia que ens fa ser més del que som s’hi amaga alguna enganyifa precursora d’un malson. Abans de ratificar la lloa del President ens convindria esbrinar els motius pels que brindem. Perquè, sense anar més lluny, la independència fou rata segons proclamen alguns, però no va ser consumata . Ratus sed non consumatus és allò de perdre el temps ni que si