El plor d'uns infants
Cada mes ens creuem cartes amb en Jordi Cussó a través de la revista Valors. Aquestes són les d'aquest mes de juliol.
Benvolgut Cinto
Aquest dies el meu cor s’ha encongit quan, a un país que tenim per
civilitzat, dels que s’anomenen del primer mon, he sentit el plor d’uns infants,
separats de l’escalf dels seus pares i tancats en una gàbia. Em semblava
impossible que això esdevingués als nostres dies, i em sonava a coses que havia
estudiat amb esgarrifança als llibres d’història.
Però curiosament ha estat el plor d’aquests nens i nenes, el que ha
tocat el cor de la població nord-americana i els ha mobilitzat per demanar que s’acabin
aquestes separacions familiars. Moltes mares dels Estats Units, s’han
solidaritzat amb les mares immigrants, i amb els seus fils en braços, han
interpel·lat als que creuen que fent polítiques inhumanes podran resoldre el
problema de la immigració. Aquests plors,
m’han evocat la imatge d’aquell nen mort en una platja entre Grècia i Turquia, i
que va despertar de cop als europeus del drama de milers de persones que morien
a la Mediterrània.
Qui sap, Cinto, si els infants tenen el do de despertar la nostra
consciència i ens treuen de l’aparent indiferència. Segurament perquè ells son víctimes
de tota aquesta inhumanitat i no son culpables de res. Ells no han demanat existir,
han nascut en un mon que els adults hem fet violent, on hi reben desamor i menyspreu.
No tenim res més a oferir a aquest infants? Podran algun dia expressar: val la
pena viure? La societat és responsable del futur d’aquest nens. Un infant no és un projecte esborrable de
l’horitzó, és una llavor de futur que ningú té dret a trepitjar, perquè avui ja
és una gran persona, ho té tot i se l’ha de respectar.
Eglantyne Jebb (1887-1928), durant la primera guerra mundial va
realitzar una gran tasca a favor dels infants. Un cop acabat aquest conflicte,
i veient, que les privacions dels infants no s’extingien, fundà l’any 1920 la
“Unió Internacional del Socors als Infants”. La seva acció és un precedent del
que més tard, el 1946, començà a ser la UNICEF. Ella repetia sovint: “el mitjà indiscutible d’assegurar la salvaguarda
dels interessos dels infants en temps de desastre, és el del establir un
sistema perfeccionat de protecció de la infantesa en temps normal”. És a
dir no es pot improvisar, el que fem avui serà un reflex del futur. Va redactar
una carta dels drets dels infants que a la seva introducció deia: “Per la present Declaració dels Drets de l’infant,
els homes i les dones de totes les nacions, reconeixen que la Humanitat ha
d’atorgar a l’infant el millor que li pugui donar, afirmen així el seus deures,
descartant tota discriminació per motius de raça, de nacionalitat i de creença”.
I la pregunta que brolla després de llegir això i la carta dels drets
dels infants de la UNICEF és: quin és l’origen de tant oblit, marginació,
explotació i fins i tot agressió cap a ells? Aquest tracte de present és el futur
que tenim per a ells? La violència, vingui d’on vingui, dels pares, de la
família, de l’entorn, de l’estat, és una errada forma d’estimar, és un estrany
comportament, el que fa servir el poderós perquè ens sentim sempre febles. És
una immadura actitud del qui no sap que fer amb un objecte tan preciós com un
infant.
El gran misteri d’una persona al llarg de la seva infantesa, és la seva
indigència, que ha d’estar en mans d’altres éssers humans, a mercè del que es
faci amb ell. La majoria d’adults, en general, respon amb estima a aquesta
demanda. No obstant, la societat actual viu una paradoxa constant: inverteix
millers de dòlars en la conservació d’obres d’art, en tecnologies, en arribar a
les estrelles, en armament per fer un món més segur, i a la vegada, sense cap
escrúpol, aquesta mateixa societat, maltracta els seus propis descendents,
aquells que han de ser el seu millor futur. Quan acabarem d’entendre que l’ull
d’un infant és molt més complexa i meravellós que un xip informàtic? Que
qualsevol somriure d’un infant supera la millor obra d’art? Cóm podem
menysprear i malmetre el miracle d’un ésser humà? Com diu la Psicòloga Leticia
Soberón, cada nen i cada nena, víctima del maltractament, són miracles malmesos.
Recordo el fet d’aquell nen palestí, mort per
un tret de l’exercit israelià i que el seu pare Ismail al Khatib va prendre la
decisió de donar els òrgans del seu fill. El destinatari del seu cor va ser una
nena israeliana. Avui el cor d’Ahmed segueix generant vida al pit de la Samah,
sense tenir en compte les diferències que tan israelians com palestins i tantes
altres persones del món s’entossudeixen en mantenir i agreujar. El pare explicà als mitjans de
comunicació que confiava que els nens receptors dels òrgans del seu fill
poguessin, quan fossin adults, fer alguna cosa per canviar la política d’Israel
i les seves autoritats.
Quan sento Raid, el pare de la Shamh dir:
“Aquest és un gest immens
d’amor... els Jatib poden considerar la meva filla com la seva filla", tinc
esperança que aquests infants
poden canviar el present, única via per construir futur. Quan sentim que tota
aquesta gent que arriba a les nostres fronteres son també la nostre gent, els nostres pares, avis, germans, llavors
sabré que el nostre present construeix un futur més just i en pau.
Una abraçada cordial
Jordi
Benvolgut Jordi
T’he de confessar
que m’ha emocionat la teva carta. Com dius, maltractem el nostre propi futur en
les persones dels infants i adolescents, el sector més dèbil de la nostra
societat. La contradicció que subratlles entre la inversió de mitjans per a
fins tecnològics i d’investigació i l’oblit de recursos destinats a la cura de
la infància i de l’adolescència està a l’arrel de les desigualtats socials que
es perpetuen al llarg del temps i que tendeixen a augmentar en temps de crisi.
Parteixes de l’impacte que t’ha causat la
notícia de la separació forçada dels fills menors dels seus pares a les
fronteres dels EEUU, una mesura criminalitzadora que el ressò mediàtic
internacional ha obligat a corregir-la al mateix Trump. Els infants de la
immigració pateixen doblement el refús que dispensem als moviments migratoris
des de les nostres fronteres occidentals, per la seva condició de ser els més
dèbils a l’interior de la precarietat absoluta de les condicions migratòries.
A casa nostra les
condicions de la infància i de l’adolescència són també alarmants. Segons dades
de l’Institut de la Infància
i l’Adolescència, a Catalunya gairebé un de cada tres (29,4%) infants i
adolescents es trobaven en risc de pobresa l’any 2015, més de 10 punts
percentuals per sobre la mitjana del conjunt de la societat (19%), i molt
per sobre del col·lectiu de gent gran (17 punts per sobre de la població de més
de 65 anys). D’altra banda, el mateix 2015 el 28,4% de les llars amb
fills es trobaven en situació de risc de pobresa, 10 punts percentuals
per sobre de les llars sense fills dependents.
Les polítiques
socials haurien de prestar una atenció prioritària a les actuacions en benefici
dels infants i de les famílies amb fills dependents. El mateix Institut de la Infància i l’Adolescència
n’exposa els motius: arguments ètics, des dels quals ens cal vetllar per l’equitat i igualtat d’oportunitats
en la infància i perquè l’origen socioeconòmic de les seves famílies no suposi
un llast insalvable en el procés d’apoderament personal i social; arguments
econòmics, en base als quals invertir en infància té un retorn
social palpable en termes de capital humà i augment de la productivitat; arguments
polítics, des dels quals les millors condicions de vida
d’infants i adolescents són imprescindibles per la cohesió social i ciutadanes.
Fa pocs mesos va tenir un gran ressò social
la mort del nen Gabriel a les mans de la seva madrastra. Aques fet me’n va
recordar un altre de molt semblant fa anys, els maltractes d’una nena de cinc
anys, Alba, infligits pel seu padrastre. A risc de semblar conservador, deixa’m
fer un incís sobre aquest aspecte concret dels maltractes soferts pels infants
al si de les famílies recconstituïdes (parella procedent de divorci o separació
anterior, tots dos amb fills molt menors). La professora de la UPF Margarita Garriga
Gorina assenyala els següents trets característics de la
família reconstituïda: és més complexa i menys estable que la tradicional; el
procés de creació de vincles afectius és lent i passa per vàries etapes, amb
períodes de major risc de fracàs que poden arribar als cinc anys; les
estadístiques indiquen una especial incidència de situacions de violència vers
els fillastres; disminueixen la supervisió i responsabilitat parentals;
positivament, els menors poden descobrir un concepte de paternitat no exclusiva
contra el que els pares sovint exigeixen, de manera que arriben a assumir que
tenen dos tipus de pare o de mare, i que com més es manté la relació amb el
progenitor amb qui no es conviu més fàcil és l’adaptació a la nova situació
familiar. En hipòtesi, poc temps després de la ruptura dels progenitors , els
fills poden tenir, a més dels pares biològics, dos padrastres, quatre grups
d’avis i cinc tipus de germans.
Estadísticament, a nivell de l’Estat Espanyol,
consta que el grau de violència exercida contra els menors és 4’6 vegades més
alt en la família reconstituïda que en la tradicional, i la practiquen molt
majoritàriament els padrastres, contràriament al que passa en les famílies
tradicionals en què la violència, sobretot psicològica i per negligència (no la
física), és exercida majoritàriament per la mare. També estadísticament consta
que els maltractadors venen condicionats per problemes d’atur, de consum
d’alcohol i drogues, per un baix nivell cultural i per un pobre entorn social
(inclosa la vivenda inadequada, en moltes ocasions) .
En un dels seus poemes (Parc de la infància) Joan Margarit convoca la infància com qui
busca l’explicació del que s’acaba: “Hi
ha un nen que juga a amagar-se / en la fosca de la infància. / I un vell que,
descalç, el busca / sentint el fred de la gespa / humida per la rosada./”. En
el joc dels infants, en els nostres propis jocs de quan érem infants, diu el
sociòleg Richard Sennet, rau la font del major plaer i la millor energia de
sociabilització envers els altres, justament a base d’invertir una gran
quantitat de passió en la reconstrucció i perfeccionament de les regles que els
mateixos infants es donen per prolongar l’expressió de la seva energia. Les
forces del narcisisme, diu Sennet, mobilitzades per la cultura, derroten la
força del joc que el ser humà tenia abans de créixer i entrar en la “realitat”.
Estem en deute amb aquest joc de la infància, que està a la base de la nostra
personalitat més autèntica, la que ens fa més lliures i més sociables. L’hem de
respectar, l’hem d’ajudar a créixer, perquè, com dius, és l’obra d’art més gran
que podem aconseguir.
Una
abraçada,
Cinto
Comentaris